Festivals de mentides i conxorxes banals en concursos semblants de TV3 i Antena 3

El mes de maig Antena 3 i TV3 van estrenar dos concursos molt, però que molt, semblants. El de 3Cat s’anomena La jugada de Maquiavel i Antena 3 ha respectat el títol original de la franquícia afegint-li la localització: Traitors España. Tots dos han tingut fins ara una carrera similar a la graella convencional. S’hi han rostit. Traitors va començar el 7 de maig amb un 11,6% (968.000 espectadors) i a la quarta setmana havia baixat al 7,6% i 563.000 espectadors. Molt pitjor ha estat el clatellot de Maquiavel. L’estrena, un dilluns, ja va donar xifres pobrissones (9,8% de quota de pantalla i 165.000 espectadors). I TV3 no va tenir espera. Ara, l’horari privilegiat de la nit del dilluns l’ocupa una pel·lícula. Ja es pot veure sencer al 3Cat.

TV3 havia fet un concurs similar (Sis a traïció). Ara convoca 10 concursants i Antena 3, divuit. Els participants aniran sent eliminats. Han de superar unes proves, però la quantia del premi està amenaçada perquè al grup hi ha traïdors, escollits pel programa, que veuran incrementar el seu botí com amb més èxit torpedinin els esforços dels col·legues. Entre ambdós concursos hi ha algunes diferències. A Antena 3, els traïdors tenen la facultat de matar amb un tràmit netíssim, que deu ajudar molt a fer-ho sense trasbalsos de consciència: en tenen prou de donar un nom al presentador i ell s’encarrega de comunicar a la víctima la seva fi. A Maquiavel no assassinen. En el cas de TV3, l’espectador no sap qui són els sabotejadors fins quasi al final mentre que Antena 3 són coneguts per l’audiència. Un dels problemes de Maquiavel, precisament, és que vol crear misteri ocultant dades al públic i això obliga a anar fent aclariments que compliquen la narració. Als primers capítols es fa difícil entendre més d’una contorsió. El conductor del programa porta una màscara que recorda sospitosament la del líder d’El Juego del calamar. A Antena 3, el presentador que governa el joc és Juanra Bonet, un bon professional però que aquí, segons com, posa cara de no saber què hi fa, de no creure-s’ho. I això que Traitors és més senzill i no s’inventa proves inversemblants sense cap perill creïble de l’exterior i que converteix Maquiavel en un endogàmic escape room.

Mentre que el cinema ens ha donat dolents fascinants (Hannibal Lecter, Joker, Hal 9000, Drácula...), en aquests programes són simplement criatures domèstiques en un escenari de simulació. Òbviament, per això no hi ha cap motiu per fer un retret moral. El joc necessita dolents. Però als contes no acostumen a tenir recompensa. A TV3, sí, malgrat no ser un model de conducta predicable. És clar que potser no tothom s’ho agafa pel cantó juganer. Tinet Rubira, de Gestmusic, productora de Traitors España, va explicar al programa de Jordi Basté que una concursant d’aquest edició, traïdora, va demanar al tercer capítol deixar el programa. Estava a l’atur i li preocupava que aquest paper que li havien atribuït fos mal vist a l’hora de demanar feina.

En realitat, més que un concurs, aquests programes són un reality on gran part del temps es dedica a converses fraccionals dels concursants sobre qui pot ser el sabotejador, traient conclusions fràgils que poden canviar en poc temps. És un festival de mentides i conxorxes banals que porten a un enorme avorriment, tot i l’esforç de producció.

En el cas de TV3 es podria criticar que una televisió pública no ha de proposar campionats de la mentida i la deslleialtat com aquests. És impossible treure’n un profit, ni tan sols una saludable estona de lleure (Traitors triomfa a la BBC!!!). Per cert, un altre error és el títol. Maquiavel no és el paradigma de la dolenteria. Com explicava el professor Jordi Solé-Tura, el que fa Maquiavel és documentar amb quines astúcies i marranades el poder mira de perpetuar-se. No proposa. Descriu.