Didi-Huberman i la muntanya russa de les emocions

“La luna vino a la fragua / con su polizón de nardos. / El niño la mira mira. / El niño la está mirando. / En el aire conmovido / mueve la luna sus brazos / y enseña, lúbrica y pura / sus senos de duro estaño [...]” El filòsof Georges Didi-Huberman (1953) rellegia el Romancero gitano de Federico García Lorca quan el cinquè vers del primer poema el va colpir profundament. Quatre paraules en les quals va visualitzar la trobada de dos elements invisibles, de dos moviments volàtils: l’aire i la commoció. Què succeeix en aquest espai de col·lisió? És aquí on habita aquell duende que va fascinar Lorca? És aquí on s’experimenten les emocions, en la distància que es crea entre observador i objecte observat? Un cop va plantejar-se les preguntes, Didi-Huberman es va treure el vestit de filòsof i es va posar el d’historiador de l’art. No tant amb l’objectiu de trobar respostes en la materialitat com de generar noves preguntes des de l’abstracció. Així va gestar “En l’aire commogut...”. Imatge, emoció, utopia, una exposició molt personal que acaba d’aterrar al CCCB i que proposa fer una passejada poètica i política a través de 300 obres d’art, moltes de noms clau de la cultura europea.

Quan va quedar atrapat per la teranyina de l’aire commogut, Didi-Huberman no va oblidar que a Romance de la luna luna hi havia un nen que mirava. Com també mira el petit protagonista del curtmetratge Ten Minutes Older (1978) del director letó Herz Frank. En un pla seqüència en blanc i negre, la càmera se centra en la muntanya russa d’emocions que es dibuixen al rostre d’un infant absort amb allò que succeeix a la gran pantalla d’un cinema. Contemplo els seus ulls innocents com si fossin dues llunes, també absorta. En el fons, aquell nen anònim també és el nostre reflex. I això commou i remou: on és aquell nen que havia sigut? Què en queda ara? Aquesta peça audiovisual, amb tota la seua senzillesa i complexitat, és la porta d’entrada a l’univers filosòfic i artístic de Didi-Huberman, que s’articula en sis seccions —Pensaments, Cares, Gestos, Llocs, Polítiques i Infanteses— inspirades en l’obra de Lorca, que va fer de la poesia i la bellesa un antídot a l’horror.

A “En l’aire commogut...”, Didi-Huberman treu tota l’artilleria pesada: Goethe, Miró, Gia­cometti, Rodin, Dalí, Tàpies, Picasso, Pasolini, Goya, Tarr, Klein, Fontana, Cartier-Bresson... La llista és llarga, eclèctica i multidisciplinària. Però que els noms rutilants no facin ombra a altres emocions exquisides, com ara un article d’André Breton augurant la condició convulsiva de la bellesa; el sarcàstic editorial del número 6 del setmanari El Duende (1862) —“escribimos y nadie nos lee, litografiamos y nadie nos mira”—; la refinada il·lustració del segle XVII sobre les passions de l’ànima del gravador flamenc Theodore Galle; la pintura que balla del polifacètic bailaor de flamenc Vicente Escudero; la manera de plegar el llenç de Simon Hantaï abans de pintar-lo de blau, o l’innocent fil vermell transversal de Fred Sandback que ningú s’atreveix a creuar potser perquè ens han apaivagat la manera d’interactuar en un museu (però confesso que hi ha certa emoció en fer-ho... em renyarà el guàrdia de seguretat?). Aquí vaig entendre per què Didi-Huberman diu que li agrada jugar sense solució de continuïtat. El seu aire commogut és una experiència de joc i d’associacions d’idees, però també de supervivència, sobretot quan t’enfrontes a les imatges de mort i destrucció. Com si volgués tancar un cercle, el recorregut acaba amb un vídeo enregistrat en una casa d’Alep el 2016, durant la guerra de Síria. Durant dos minuts tornes a viure una altra muntanya russa d’emocions —por, ràbia, esperança...— a compte del bebè Sama i la seva mare. I mentre les miro per segona vegada, les bombes israelianes segueixen plovent indiscriminadament sobre Gaza. “[...] Por el cielo va la luna / con un niño de la mano. / Dentro de la fragua lloran, / dando gritos, los gitanos. / El aire la vela, vela. / El aire la está velando”.

“En l’aire commogut...” Imatge, emoció, utopia"

Fins al 28 de setembre al CCCB