L’artista quan veu que es mor

Avui parlarem del que se’n diu “l’estil tardà”, o “l’estil final” d’escriptors, músics i pintors, segons el llibre esplèndid d’Antoine Compagnon, Con la vida por detrás. Fines de la literatura, amb traducció de Manuel Arranz (Barcelona, Acantilado, 2025). El llibre tracta de l’últim estil de diverses menes d’artista, a partir dels punts en comú que tenen les seves obres i el final de les seves vides.

Però primer hem d’aclarir una cosa. La crítica francesa a partir de final dels anys 1960 va patir una inflació del formalisme —estructuralisme, semiòtica, narratologia, gramatologia, desconstruccionisme, etc.—que va fer més mal que bé a la crítica estètica, en especial la literària, en aquell país i a molts llocs: per exemple als Estats Units, en què els grans professors francesos batejats en les disciplines formals van passar a les seves universitats per portar-los aquesta nova tendència de la crítica, que venia de la lingüística del Cercle de Praga i del formalisme rus.

En bona mesura, aquest èmfasi formalista dels francesos va ser el resultat de la germanofòbia dels francesos, molt comprensible després de la Segona Guerra Mun­dial. Recordem que Walter Benjamin, que és com el súmmum d’una tradició marxista i hermenèutica (a més de teològica) típicament alemanyes no es va poder llegir en francès fins que Maurice de Gandillac va publicar dos volums amb escrits benjaminians a l’editorial Denoël, l’any 1971. Benjamin va arribar massa tard —com Adorno, Gadamer, Szondi i d’altres— per poder equilibrar o neutralitzar la tendència formalista que van significar aquelles modes franceses, molt apolítiques, d’altra banda, com es va demostrar quan van tenir tant d’èxit a Amèrica.

Però la moda no va perdurar. Ja no es tracta de donar tota la raó a Raymond Picard, que va rebentar Roland Barthes arran d’un llibre d’aquest sobre Racine (1963), sinó de tenir present que, com tota moda, l’estructuralisme va perdre embranzida i van renéixer l’erudició, l’estilística, la crítica à la Sainte-Beuve i l’hermenèutica mateixa, que a França tenia un representant quasi amagat, Paul Ricoeur.

D’aquest retorn a fonts mig eixutes, condemnades, surten bona part dels llibres de Marc Fumaroli o d’Antoine Compagnon —tots dos molt editats a Acantilado—, que, en el cas d’avui, sense més eines que la perspicàcia, l’estudi i la intel·ligència, parla d’allò que ja hem anunciat: quina empremta deixa en un autor el fet que senti la mort més o menys pròxima, un tema del tot aliè als formalistes, excepte a Jakobson en escriure sobre Maiakovski. Quant a aquest subtema dels estudis literaris, cal dir que Compagon ha comptat amb les aportacions prèvies de Simmel, Adorno, Hermann Broch, Gottfried Benn, Kenneth Clark o Edward Said, per esmentar les fites més importants.

Però Compagnon fa una cosa que cap d’ells no havia fet: esbrinar què tenen en comú, en què s’assemblen, comparativament, els estils tardans d’un músic com Beethoven (vegeu els Quartets de corda opus 127 a 135), un pintor com Rembrandt (vegeu El retorn del fill pròdig, de 1662) i una llarga colla d’escriptors de qualsevol temps, terreny en què l’acadèmic francès es mou amb una gran comoditat. I arriba sempre a aquesta conclusió: qui està pròxim a la mort tasta el temps, els colors i la música de l’eternitat; llavors fa unes obres que, per elles mateixes, ressonen en una mena d’espai i hores infinites. Per una pruïja d’artista, Virgili (segons Broch) volia que fos cremada la seva Eneida per no estar del tot acabada; volent alliberar la pintura de perfils ben definits i colors precisos, Tiziano, Rembrandt o Turner, al final de les seves vides, s’anticipen a l’impressionisme, com el Greco presagia l’expressionisme i l’últim Beethoven conté, in nuce, la música de Schönberg.

El llibre està carregat d’erudició: a molta gent li agradarà; als que ara presumeixen d’ignorància els semblarà excessiva. Tot i la seva enorme saviesa, es diria que Compagnon ha oblidat un cas curiós: el d’aquells escriptors, músics i pintors que es passen tota la vida amb un projecte fabulós al cap, hi treballen de tant en tant, i acaben els dies reblant la idea que van tenir de joves. Flaubert sempre va estar pensant a blasmar la burgesia francesa, cosa que va culminar a Bouvard et Pécuchet (pòstum); Valéry, que va forjar el mite de Monsieur Teste l’any 1896, el va mantenir viu als seus Cahiers fins el dia que va morir (1945); Thomas Mann, que volia confessar als seus lectors que era un trapella, una mica cínic i un impostor (tot art és una mena d’impostura productiva), va estar tota la vida escrivint Les confessions de Felix Krull, lladre i farsant, i es va morir treballant-hi. Això sí que és una forma rara d’estil alhora precoç i tardà: per vitam et moribundus, tota la vida, fins al moment de morir.