Quan la derrota et defineix més que guanyar

Quan les derrotes et defineixen més que les victòries, o eres un poble assedegat d’èpica —perill— o eres d’un club on la poesia ocupa les vitrines buides de copes. Quan la fatalitat dels marges t’atrau més que el desig de confort, o eres un esquerrà utòpic o eres seguidor d’un equip que ha sublimat l’esperit de resistència fins a convertir-lo en el seu destí vital. Això és el Llevant: un equip de futbol romàntic que aquesta setmana ha pujat a Primera Divisió. I açò no va de futbol.

És simbòlic: en l’any de la dana, quan el València CF segrestat per un magnat singapurés ha flirtejat amb el descens de categoria en una societat colpejada, deprimida i en part avergonyida —deixem-ho ací—, resulta que el segon equip de la ciutat de València, sempre a l’ombra de Mestalla i amb la pedra sísifa de la desgràcia nugada al coll, aconsegueix l’ascens a Primera. Ho ha fet el mateix diumenge que l’Espanyol es mantenia pels pèls a la màxima categoria. Llevant i Espanyol comparteixen el sentiment de l’adversitat i l’ambició. Molt Moby Dick els dos.

Un perico il·lustre i humanista encantador, Jordi Alberich, em deia fa poc que havia arribat a la conclusió que tota persona cerca tres coses a la vida: arrelament, reconeixement i esperança. És bonica, la idea. Sentir-se a casa, saber-se estimat i viure per un demà millor. Potser això ens falla en aquesta societat de relacions epidèrmiques que té la por com a estrela polar. La por que guia els destins i vampiritza l’esperit del món de hui, tant de Stefan Zweig.

Però parlàvem del Llevant.

Per això li escric a José Luis García Nieves, periodista de ploma densa, aficionat granota, intel·lectual amagat. Ell va cometre la proesa d’escriure, junt amb Felip Bens, quatre toms de 3.212 pàgines amb la història del Llevant; una bogeria d’amor. A falta de títols, campions en relat. Li pregunte a García Nieves què és ser del Llevant. Ell trau la ploma densa i crea el relat. I em parla del final dels anys vuitanta i d’aquella València grisa on no arribaria l’Espanya ufana del 92. Una graderia on el futur no existia, plena de traumes i de cicatrius, travessada per la fatalitat i el “yunque de la adversidad”. Allà es movia un xiquet, entre garrots de iaio i fum de caliquenyo passat. D’eixe club, em conta, em vaig enamorar. L’equip que va guanyar una copa però va perdre una guerra. Ell em va ensenyar a creure que qualsevol cosa és possible, com guanyar una Copa dues vegades, 80 anys després de jugar la final, o retornar a casa les restes del fundador, un catedràtic socialista exiliat que llanguia oblidat en un cementeri prop de París. Ser del Llevant, remata el poeta del fracàs, emborratxat ara de triomf, és ser lleial als pares i la més gloriosa de les causes perdudes: escapar de les unanimitats.

Arrelament, reconeixement, esperança.

Quina pena em fa hui ser del Barça.