Zurbarán com a experiència immersiva

Cap pintura religiosa ha estat pintada per exposar-la en un museu. A la inversa, cap obra d’art, fins i tot inserida en espais de culte, té un paper pròpiament religiós, és a dir, litúrgic. Les icones sí. A Rússia, després de la Revolució, les dones grans s’agenollaven per resar-hi al davant, encara que aquests objectes ja havien ingressat en els museus com a ofrena a la nova divinitat: el Poble. Però vet aquí la diferència. Hannah Arendt va escriure que a Occident no havia existit, en rigor, l’art religiós, sinó l’art de tema religiós, fins i tot fos quin fos el context de l’experiència.

Tot i això, l’art modern i contemporani, malgrat enfonsar les arrels en l’autonomia de l’estètica, sempre va estar temptat pel contrari, per la confusió d’aquestes fronteres, fins avui mateix. De fet, l’art com a nova religió sovint va ser un postulat explícit. En una de les seves declaracions memorables, Ángel González García va dir que a l’abstracció artística se li presumeix l’espiritualitat, una mica com el valor a l’exèrcit. Des de Malévitx, Mondrian i Kandinsky, “l’espiritual”, “el sagrat” o fins i tot “el místic” són invocacions apreciades pels artistes i els seus intèrprets. Se senten en terreny propi, per dir-ho així. Paul Claudel, la poesia del qual no era cap alternativa artística al dogma religiós, sinó que s’hi recolzava, va descriure Rimbaud com a “místic salvatge”. Així doncs, la mística salvatge —sense dogma, sense transmissió doctrinal, sense Escriptura— ha estat, en els millors casos, una propensió de l’art i la cultura moderns. Una cosa semblant a una música sense lletra, encara que no sempre illetrada. Un cop buidats de significat concret, tots els gats —els grans signes apofàtics de l’absolut espiritual (Nit, Llum, Res, etc.)— són negres. També hi ha hagut altres acostaments, és clar, a l’espiritualitat o a la religió, des de la cursileria de Bill Viola fins als ensurts epatants, encara que tots amb el corrent a favor, del tipus León Ferrari o Maurizio Cattelan.

L’exposició Zurbarán (sobre)natural, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), és una admirable excepció a les “transversalitats abusives o lúdiques”, com les anomena el director del museu, Pepe Serra, de tantes espiritualitats contemporànies. El nucli central són les tres pintures replicades, procedents dels museus de Lió, Boston i Barcelona, ​​que Zurbarán va dedicar a la visió del papa Nicolau V davant del cos —una mica més que incorrupte: pràcticament viu, o reviviscent— de sant Francesc. Va passar a la basílica d’Assís, a mitjan segle XV, però la llegenda corria des de la mort mateixa del poverello, a qui els franciscans presentaven com a alter Christus. El papa i el seu seguici van quedar extasiats davant el cos dempeus, els ulls oberts, la unció del rostre, els estigmes sagnants, proves totes de la similitud crística. Però la genialitat de Zurbarán no té res a veure amb la pietat beatífica de l’escena, ni tan sols amb la fe. És específicament artística, i es refereix a l’estructura de la imatge, al muntatge, per dir-ho així, en què desplega els seus efectes inquietants. Zurbarán no ens ofereix, com per exemple Murillo a El somni del patrici (o les moltes il·lustracions de la llegenda franciscana, algunes de presents aquí), la representació de l’escena d’aquella visió, sinó la visió mateixa. En aquest teatre, veiem què va veure el papa. Sant Francesc és aquí l’única figura: un cos ressuscitat en la penombra d’una fornícula, acompanyat solament per la seva ombra: l’indici inequívoc, com hauria dit Victor Stoichita, de la seva presència existent.

Entre moltes altres virtuts, l’exposició ofereix una experiència estètica sota la pressió d’aquesta “altra” experiència en què la imatge s’obre a un misteri inconclús. Som en un museu, les tres pintures estan juntes (cosa impensable en un altre lloc i en qualsevol altre temps). Estan acompanyades o enfrontades a la fenomenal Gran tela grisa per a Documenta (1964), de Tàpies, un dels contemporanis caracteritzadament espiritualistes (sense lletra, només la música). En contra de la propensió a les coses agafades pels pèls de les altres exposicions sobre l’assumpte, la resta de connexions contemporànies amb els Francescs de Zurbarán són igualment taxades i gairebé literals: el radical blanc i negre de Guinovart, la putrescent naturalesa de Tony Catany, el teixit daurat d’Aurèlia Muñoz, l’espectral projecció sobre el mur d’Eulàlia Valldosera.

El març del 1966 va passar un fet molt recordat a Barcelona. Un munt d’intel·lectuals, artistes, periodistes, etc., es van tancar a Sarrià, al convent dels Caputxins, per fundar un sindicat antifranquista. La policia els va encerclar, després d’un parell de dies els va fer sortir i els va multar; els frares els van alimentar, molts sacerdots es van manifestar en la seva defensa, una mica pintoresc tot plegat, però amb efectes històrics. Un dels frares era Antoni Llena, molt jove aleshores. Allà va conèixer Tàpies i Ràfols, i allà va decidir abandonar el seu orde per ingressar en un altre, el dels artistes. Però va acabar portant l’art povera a un extrem, en efecte, de pobresa, a la seva nul·litat patrimonial i sumptuària. La seva contribució aquí és una col·lecció de dibuixos —o empremtes gràfiques— traçats expressament per a l’exposició, com ara la peça de Valldosera.

A partir de les avantguardes, l’advocació zurbaranesca va ser constant: Juan Gris, els vallecans, El Paso, Cristino de Vera… La síntesi esquemàtica, la geometria, el poder icònic dels hàbits i els càntirs, ho feien irresistible. Però aquesta no és una exposició historiogràfica (ja n’hi ha hagut). És una exposició delimitada a lectures properes i especialment eloqüents de la senzillesa enrevessada d’un propòsit fonamentalment sintàctic i semàntic. Aquell que en els seus orígens va ser un “pintor d’imatgeria”, atent com a tal a la tactilitat dels volums, no pensava en els continguts de la fe, sinó en l’articulació transcendental de la visió imaginària. És Zurbarán qui, fet i fet, ens posa davant de la mecànica de la nostra experiència. Això sí que és una experiència immersiva.

‘Zurbarán (sobre)natural’. MNAC. Barcelona. Fins al 29 de juny.

Aquest article va ser publicat al suplement Babelia el 24 de maig de 2025.