‘Un veí ben estrany’, de Joan Esculies: Presagis del futur

El senyor Folch, el narrador d’Un veí ben estrany, la novel·la amb què Joan Esculies (Manresa, 1976) torna a la ficció després d’haver-se centrat en l’estudi de diverses facetes del nacionalisme català, va néixer als primers anys de la postguerra, és vidu, pare de dos fills que no el visiten amb gaire freqüència, té una mala salut de ferro —el desgast del joc del fèmur i la pelvis el fa coixejar, i a causa d’un tumor respira amb mig pulmó menys—, el cuida una noia ucraï­nesa, i viu en una ciutat del Vallès, en una urbanització de l’extraradi, dissenyada en un principi com a lloc d’estiueig per als barcelonins i transformada gradualment en primera residència dels fills de l’onada migratòria dels anys seixanta. A la seva vida “no hi ha fets extraordinaris, ni episodis fantàstics, ni descobertes, ni anomalies, ni discussions fora de mida, ni consecucions, ni drames en particular, ni dies èpics”. La seva rutina ha sigut “una cadència de dies ordenats i pulcres (...) on les millores en la posició laboral perseguien aconseguir mobles i electrodomèstics” a favor del benestar de la família.

El senyor Folch no ha conegut mai la inseguretat econòmica, la desorientació laboral ni la frustració vital que aclapara el seu nou veí, l’Armangué, quaranta anys més jove i educat pels seus pares en la idea que una bona formació universitària havia de ser la via directa d’accés a una feina de prestigi i ben remunerada. Però no triga a adonar-se que alguna cosa no va bé, com si se sentís desvinculat dels vells escenaris domèstics i fos orfe d’un model de comportament social: les feines el mortifiquen, no pot comprar-se el cotxe que vol perquè els salaris no són justos, el que es desitja no coincideix mai amb el que s’obté i s’avergonyeix i se sent culpable davant la seva dona. L’intent d’instal·lar un centre de desintoxicació al barri li dona l’oportunitat de trobar el seu lloc al món: la seva oposició furibunda és la manera que té de vehicular el desengany i el despit que l’acabaran conduint cap l’àmbit de la política. L’Armangué se sent una víctima de les circumstàncies, i com que el victimisme fecunda l’odi, no és d’estranyar que, quan es converteix en l’alcalde, el veí del senyor Folch digui a la premsa que és intolerable “que els estrangers vinguin a delinquir i s’aprofitin dels nostres recursos i la bona fe de la nostra gent”.

El detonant de la trama d’Un veí ben estrany, tot i que potser convindria més dir-ne el rerefons, és la mort del fill d’una de les famílies de tota la vida de la ciutat a mans d’un immigrant, amb els consegüents aldarulls socials que s’originen. Joan Esculies no pretén resoldre cap de les qüestions que es plantegen a la novel·la —la responsabilitat de les generacions pretèrites en l’estat precari de la societat d’avui, els traumes individuals ocasionats per la crisi econòmica, els prejudicis racials i la recerca d’un enemic culpable de la ferida col·lectiva de la societat, l’infantilisme irresponsable de l’antipolítica—, i es limita, per sort, a presentar-les correctament, com si fossin uns senyals del present que presagiessin el futur. Tot i així, però, es té la impressió que alguna cosa deu haver traït la maquinària narrativa construïda per l’autor, i en més d’una ocasió la sensació és que els personatges no ens sorprenen gaire perquè massa sovint ens semblen estereotips d’una manera de ser, com si es conformessin a constatar el que ja sabem.

Un veí ben estrany 

Joan Esculies 
Edicions de 1984
158 pàgines. 17,90 euros