‘Retorn a Reims’, de Didier Eibon: escapar del destí de classe

Retorn a Reims, les memòries familiars del filòsof francès Didier Eribon, que Angle publica ara en català, ha assolit un estatus gairebé de culte des que va sortir a França l’any 2009. El llibre és una mena de sortida de l’armari social. Eribon, un acadèmic gai conegut per la seva biografia de Foucault, torna a la regió proletària del nord que va deixar enrere d’adolescent, tallant tot vincle amb la família, per construir-se una identitat a mida entre els intel·lectuals parisencs. El motiu del viatge és la mort del pare, a qui descriu sense sentimentalismes com aquell home “estúpid i violent, i que m’havia provocat tant de menyspreu”. Eribon és l’únic membre de la família que ha escapat del seu destí de classe, en el sentit que ha acabat els estudis i duu una existència de classe mitjana; s’autodefineix com a “miracle sociològic”. El seu tribut als pares és exposar de quina manera han estat víctimes d’un rígid sistema de castes en què tenien les cartes perdedores. I ho fa amb les eines, i la retòrica, que li concedeix l’acadèmia.

Així doncs, Retorn a Reims és tant un retrat familiar i unes memòries de joventut com un tractat sociològic, força determinista en les seves conclusions. El que el fa més viu, potser, és l’honestedat amb què exposa les contradiccions íntimes i doloroses que l’han acompanyat des de la primera joventut. Per una banda, hi ha la “violència nua de l’explotació” que llegeix als cossos dels pares; per l’altra, el rebuig visceral que sent d’adolescent envers la seva manera d’existir, expressar-se i socialitzar, pel racisme i l’homofòbia habituals. Es pot permetre estudiar perquè la mare s’eslloma a la fàbrica, però voldria tenir una mare amb qui pogués parlar de filosofia; s’apassiona per Marx i la lluita obrera mentre s’avergonyeix del seu entorn. “Estava políticament del costat dels obrers, però detestava el meu arrelament en el seu món, (...) el proletariat era un concepte literari, una idea abstracta”. Un cop aconsegueix l’impossible —abandonar Reims i accedir a la universitat— canvia un armari per un altre: si bé comença a viure l’homosexualitat sense traves, s’acostuma a amagar l’origen social davant la gent de la cultura amb què ara es relaciona.

Aquesta autoanàlisi de classe recorda la que fa Orwell a The road to Wigan Pier, un reportatge-assaig de 1937 que esdevé una diatriba sobre el fracàs polític de l’esquerra britànica, búnquer ideològic allunyat de la classe treballadora. Setanta-dos anys més tard, Eribon fa un diagnòstic similar a la moribunda esquerra francesa. El Front Nacional de Le Pen arrasa a les zones empobrides del nord que prèviament havien votat comunista. Tot i que no és condescendent amb les tries polítiques dels pares, i que destaca el paper en l’auge de l’extrema dreta del “racisme profund que constituïa una de les característiques dominants en els entorns obrers i populars blancs”, Eribon fa una repassada a l’esquerra socialista que va situar-se “amb un entusiasme sospitós sota la influència d’intel·lectuals neoconservadors que treballaven per esborrar tot el que feia que l’esquerra fos l’esquerra”. D’un dia per l’altre, la “responsabilitat individual” guanyava terreny a la lluita col·lectiva, i ser blanc i francès era més important que ser un obrer.

Retorn a Reims apareix en català al mateix temps que la seva seqüela, publicada en francès el 2023. A Vida, vellesa i mort d’una dona de poble, Eribon descriu el declivi físic i cognitiu de la seva mare, que va deixar-se morir mes i mig després que la ingressessin en una residència. Igual que a l’antecessora, l’autor converteix les vicissituds d’una vida particular en una reflexió sobre els condicionants de classe. La topada amb el sistema públic de salut li serveix per denunciar el resultat de dècades de polítiques neoliberals: hospitals mancats de llits i personal, asils per a la tercera edat sòrdids, descrits alternativament com a escoles bressol per a gent que espera la mort o com a centres de tortura. Aquest llibre és més terrorífic que l’anterior, perquè el focus filosòfic n’és la vellesa i la manera com les nostres “societats envellides” disposen de la gent gran. El deteriorament inexorable, la pèrdua d’autonomia i llibertat, el pànic davant la manca de motius per viure i per la irreversibilitat de tot plegat: potser l’únic igualador, fulminant, de classe.

Retorn a Reims 

Didier Eribon
Traducció d’Andreu Gomila
Angle Editorial
240 pàgines. 19,90 euros

Vida, vellesa i mort d’una dona de poble

Didier Eribon
Traducció d’Andreu Gomila
Angle Editorial
272 pàg. 19,90 euros