La crisi de la crítica a Catalunya

En una conferència pronunciada l’any 1925, “Una generació sense novel·la”, Carles Riba es planyia que, darrere i davant seu, hagués passat tota una generació sense produir una (bona) novel·lística. Hi havia hagut una pàl·lida novel·la realista o naturalista al final del segle XIX i començament del XX, però després Catalunya no havia donat gran cosa. Una mica després, Riba degué admirar la producció de diversos novel·listes que van començar a oferir fruits prou notables, com ara Trabal, Villalonga, Bertrana o Sagarra. En el discurs que hem esmentat, Riba proposava un remei a aquella situació, que en aquesta mateixa pàgina no hem deixat de propugnar, sense cap èxit: “Resta, en fi, el recurs del colgat: fer arrelar, en sòl catalanesc, una branca d’una novel·lística estrangera, fins a la seva independència”; però encara no s’ha produït una sòlida absorció de la tradició novel·lística forana, com ell desitjava. Ara ja no passarà: s’ha creat un cànon autòcton tan mediocre com sobirà.

Quant a la crítica, com que el pes de la filologia catalana a la primera meitat del segle XX va ser rellevant —gràcies a l’escola de Milà i Fontanals, després de Jordi Rubió, Casacuberta i el reguitzell de filòlegs que professaven a la UB o van col·laborar en l’edició de Barcino dels clàssics catalans—, encara avui podem estar satisfets. Van fer llibres importants, o almenys útils, no solament Riba, sinó també Montanyà, Serrahima, Esquerra, Triadú, els dos Ferraté/er i més colla.

Llavors, quan s’arriba als anys 1970 i ulteriors, es produeix un fenomen peculiar: sobreviu la historiografia de la literatura catalana —el millor exemple són Riquer i Comas; Batllori en part—, però s’afebleix el panorama de la crítica: la multiplicació de la producció literària a partir d’iniciatives com la d’Edicions 62 i el buit a conseqüència de la postguerra van fer que la crítica literària presentés un aspecte caritatiu i magre. Ja més endavant, per raons patriòtiques o per raons comercials, gairebé ningú no es va atrevir a rebentar el que calia rebentar: si Riba havia lamentat la manca de novel·lística, ¿ara havíem de començar a destrossar el que es produïa després d’uns anys tan llòbrecs?

És clar que hi ha hagut excepcions, i una d’elles és la docència i l’obra filològica i crítica de Narcís Garolera. Acaba d’oferir als lectors Sis escriptors catalans (Palma, Mallorca, Lleonard Muntaner, 2025), en què l’autor recull peces ja publicades a diaris i revistes, però també escrits inèdits. Hi fa un recorregut per les lletres catalanes que és gairebé un cànon que va de Jacint Verdaguer i Víctor Català a Gabriel Ferrater, amb alguna omissió no escandalosa, com ara Rodoreda.

El lector haurà de copsar en aquest llibre tot el que només s’hi entrelluca; per exemple, la “batalla entre antics i moderns” pel que fa a l’edició de l’obra de Verdaguer —segrestat a títol de monopoli per l’escola germanòfila de Vic, Ricard Torrents i els altres—; la falta de capacitat filològica i gust per la literatura del sociòleg Joaquim Molas; el respecte mutu, paradoxal, que exhibeix la correspondència entre Sagarra i Riba; o el descrèdit inexplicable d’un poeta com Fages de Climent a causa del seu bon humor.

Garolera és un filòleg format en la millor escola, i no hi ha cap aportació en el seu llibre que es pugui considerar menor. Amb molt bon criteri, Verdaguer i Carner són presentats com dos dels millors prosistes dels seus anys —no és el cas de Riba, tampoc el d’Espriu, que fabricaven una prosa tan allunyada de la prosòdia i la sintaxi naturals del català que no és estrany que sigui tan poc llegida. Més encara: Garolera s’atura pacientment a analitzar les diverses versions del poema ‘Retorn a Catalunya’, de Josep Carner, un home que posseïa una oïda extraordinària pel natural de la llengua catalana. El lector tindrà la impressió que l’autor del llibre té una flaca per aquest autor, no menor que la que té per Verdaguer: són els dos gegants, potser, de la literatura catalana dels últims cent cinquanta anys.

Això és el que té de bo el llibre de Garolera: perspicàcia, saber, capacitat crítica, rigor filològic, bon gust i bella escriptura, hereva amatent dels que més lloa.