Marco d’Eramo: “Encara que el turisme desaparegués, continuaríem sent infeliços”

La nostra conversa sobre el turisme té un nivell molt baix, plena de confusions i obvietats decebedores que dificulten dir res que il·lumini gaire. El periodista i escriptor Marco d’Eramo és un dels pocs casos que de debò va més enllà, amb una reflexió molt filosòfica i alhora molt política sobre el turisme, que ajuda a pensar-lo amb la dimensió que mereix, des d’una indústria pesant que no ens apareix com a tal fins a un neguit existencial que configura els desitjos de les nostres consciències modernes.

Pregunta. Descriu el turisme com el fill de dues grans transformacions: la del transport, com viatjar s’ha fet més fàcil i barat, i la del treball assalariat amb un temps dedicat per a les vacances. És només això, o ha calgut un gran canvi cultural per convèncer la gent de fer turisme?

Resposta. No subestimi les transformacions materials: el meu pare ni tan sols podria haver concebut la idea de passar uns dies de vacances a Nova York. Dit això, en primer lloc, hi ha la nostra idea de llibertat. Michel de Montaigne va escriure: “Estic tan boig per la llibertat que si em prohibissin accedir a algun racó de les Índies, viuria en certa manera més incòmode”. Això vol dir que ja al segle XVI començava a desenvolupar-se una idea de llibertat com a llibertat de moviment. En segon lloc, la revolució de les comunicacions i els transports va fer que l’Altre, amb A majúscula, fos present en la nostra vida quotidiana. Ara tens vietnamites a Mèxic, italians a Amèrica. Això fa que a vegades odiïs l’altre, però també desperta una curiositat, desperta el que jo anomeno “fam del món”.

P. Quina relació hi ha entre turisme i política?

R. El turisme és una conseqüència directa de la revolució industrial, i el turisme tal com el coneixem ara és fill del model neoliberal: no és casualitat que el turisme esclatés als anys setanta, coincidint amb l’auge del neoliberalisme. Doncs bé, la idea del neoliberalisme és que tot en aquesta vida és capital, i que tu ets un emprenedor de tu mateix. La revolució del turisme va ser convertir el passat en capital, la idea, molt nova, que podies extreure beneficis d’explotar el passat. Els turistes no són res més que els treballadors del turisme.

P. El turisme desactiva la implicació política dels ciutadans?

R. De fet, és el contrari: el turisme és el producte d’una revolució social. Van caldre dos-cents anys de lluites socials per aconseguir temps lliure pagat. La crítica al turisme està mal formulada, perquè la gent va contra el turisme quan, en realitat, van en contra d’algun aspecte del capitalisme. La crítica més generalitzada, el que estem fent quan diem que nosaltres no volem ser turistes, sinó “viatgers”, és criticar la mercantilització del temps lliure. Però, què no està mercantilitzat en la societat actual? És realista demanar un ús no capitalista del temps en una societat capitalista? Evidentment, no. Si per corregir tot allò d’equivocat que han imputat al turisme els seus crítics hem d’esperar la caiguda del capitalisme mundial, anem bé. Quan la gent menysprea el turisme, en realitat menysprea les classes baixes. Tots som turistes que menyspreem els turistes. A la dreta, l’altre és menyspreat en tant que immigrant; a l’esquerra, l’altre és menyspreat com a turista, però en realitat són dos casos en què les lluites socials obren una ferida que sagna en forma de menyspreu de l’altre.

Quan la gent menysprea el turisme, en realitat està menyspreant les classes baixes

P. I què n’hem de fer, d’aquest desig de voler protegir la forma de vida pròpia, sigui dels barris o de les cultures, que és transversal a dreta i esquerra?

R. És cert que els centres de les ciutats es buiden, que la vida marxa dels barris. Però, si ens fixem en els centres de les ciutats buidats pel turisme, resulta que s’haurien buidat igualment. A Frankfurt no hi ha ni un sol turista, però el centre està buit perquè els habitatges són substituïts per oficines per a empreses d’assegurances, bancs, bufets d’advocats, clíniques dentals. Perquè aquí el problema és el preu del sòl i el rendisme, l’extracció de beneficis del sòl. I això és un resultat del model econòmic neoliberal en general, no només pel turisme. Dit això, hi ha una cosa menys bonica, que és el sentiment de propietat: veiem el turista i l’immigrant com algú que traspassa la nostra propietat.

P. Som massa injustos amb els beneficis del turisme?

R. El turisme ha estat l’única indústria que ha tret certs llocs de la pobresa, o que ha fet que hi hagi gent, sobretot joves, que es quedin a viure i treballar en indrets que estarien completament abandonats. En molts llocs, la gent ha acceptat aquesta disrupció, tots els mals que causa el turisme, a canvi que l’economia sobrevisqui. Finalment, les grans ciutats es formen quan són útils, quan tenen una funció econòmica. Originalment, Florència va ser el centre bancari d’Europa, i Venècia el centre dels comerciants. Però, quan les raons econòmiques per a l’existència d’una ciutat desapareixen, què poden fer? Ho he estudiat amb els ports. Resulta que els vaixells i els contenidors actuals necessiten uns ports immensos, tan grans que no els pots tenir a prop d’una ciutat. I per això les grans ciutats ja no tenen ports reals, tots els ports rellevants se’n van al mig del no-res per tenir espai. El port de Barcelona és molt petit. I això vol dir que totes les grans ciutats s’han trobat amb el problema de què fer amb els vells ports, que ara no serveixen per a res. I totes han decidit posar-hi atraccions turístiques. El cas de Liverpool és fascinant: al començament del segle XIX, la ciutat era molt petita, i es va convertir en una gran ciutat gràcies al comerç marítim d’esclaus. Ara el port no existeix. I què han construït al lloc on hi havia el port? Un museu de l’esclavitud.

P. Aquesta fam del món de què parla, es pot satisfer d’alguna manera?

R. En cert sentit, no, perquè no es poden fer coses no alienades en un món alienat. Això és el que argumenta Adorno. Però jo no soc gaire fan d’Adorno, el meu llibre intenta defensar la plebs, i al final la conclusió de La dialèctica de la Il·lustració és que, com que les indústries culturals alienen la gent, la gent és estúpida. No ens trobem davant d’una tria fàcil: no podem viure sense el turisme, però no podem sobreviure amb el turisme. La gent és molt superficial, però aquesta és una qüestió dramàtica, molt grossa. Si toques el turisme, toques la democràcia, la llibertat, l’estat del benestar. Només hi ha tres maneres d’acabar amb el turisme, i totes tres són dolentes. La primera és una pandèmia com la covid, o fer passaports interns, com els dictadors. La segona és fer que viatjar sigui tan car que torni a ser un privilegi dels rics. La tercera és posar fi al temps lliure pagat, amb les vacances i les pensions. Això últim és el que està passant ara: en els contractes dels joves cada cop s’hi inclouen menys les vacances pagades, i la majoria ja no tenen contracte fix.

P. Diu que serà un procés lent, però que el turisme tal com l’hem conegut ja està desapareixent.

R. El turisme és l’altra cara del que anomeno la zonificació de l’ànima. La zonificació de la ciutat reflecteix l’efectivitat del poder polític per fer-nos dividir les activitats de la vida en parcel·les rígides de temps: una zona per a l’entreteniment nocturn, una per les vacances d’estiu, una per viure, una per treballar, una per comprar, una per estudiar, etcètera. Quan els espais de la ciutat es tornen monofuncionals, vol dir que aquestes divisions són molt marcades. Però ara ens trobem en un sistema de poder diferent. Ja no ens trobem sota el poder disciplinari de Foucault, sinó d’un poder de vigilància. I aquí s’han acabat les separacions serioses, com ara la de la feina i el temps lliure. El teletreball és una de les il·lustracions més clares d’aquesta nova realitat. A mesura que les categories de la vida es desdibuixen cada vegada més, la mateixa categoria del turista, també. Penso en la introducció dels tramvies al segle XIX. Els tramvies van fer la ciutat més gran, perquè era més fàcil anar de casa a la feina. Fins a aquell moment, la gent que treballava en serveis havia de viure al costat dels que els contractaven, i tot estava molt a prop. Amb els tramvies van començar a aparèixer les banlieues. Cada revolució tecnològica que ens acosta geogràficament crea segregació social. Doncs bé, amb internet és el mateix: parlem amb gent de la nostra classe a través d’internet, però no parlem amb veïns d’altres classes. També per això, el veí està esdevenint cada cop més la figura veritablement exòtica dels nostres temps.

 Els nostres polítics no governen el turisme, el promouen

P. Hi ha alguna raó per ser optimista amb el futur del turisme?

R. Tots els problemes surten del fet que la gent no reconeix la naturalesa política del turisme. Però, un cop te n’adones, la solució és claríssima: fer política, governar el turisme. Els nostres polítics no governen el turisme, el promouen. Igual que amb les indústries es fa política industrial, es decideix on van les fàbriques, com s’han de produir les coses, els límits ecològics, la inversió pública, etcètera... el turisme és una indústria que demana polítiques industrials pròpies. Si no, sempre hi haurà el laissez faire neoliberal.

P. Compara el neguit turístic amb la consciència infeliç de Hegel: el resultat d’una consciència que es desdobla i que s’atribueix a si mateixa tot el que és transitori i contingent, mentre que situa fora de si tot el que té durada i necessitat, i que, en posar-ho fora de si, no pot fer altra cosa que perseguir-ho en va eternament. Algun consell per no ser turistes infeliços aquest estiu?

R. La consciència infeliç és la nostra situació existencial, no en podem fugir. Encara que el turisme desaparegués, continuaríem sent infeliços.