El dol en la literatura: el jardí i la mort

El passat 13 de gener se’m va morir un cosí d’un càncer fulminant: deixa una mare, una germana, una vídua amb qui s’acabava de casar i un fill adolescent d’un matrimoni anterior. El dia del funeral vaig començar a llegir Relíquia, el nou llibre de Pol Guasch (i el primer obertament autobiogràfic), en què un jove narrador s’adreça al fantasma del seu pare, mort per suïcidi deu anys abans. A la tercera pàgina del primer capítol, descobrim que l’home es va matar el 13 de gener de l’any 13 —exactament 13 anys abans que morís el cosí a qui vam acomiadar el dia que em va caure el llibre de Guasch a les mans.

Reconec que soc susceptible a aquest tipus de coincidències, que m’estremeixen tant com em meravellen. També el narrador de Relíquia se sent inclinat a la superstició quan, després de veure, amb el seu pare de cos present, el rellotge del tanatori marcant les 17.31, comença a sentir que aquesta hora exacta el persegueix, com si el finat estigués provant de dir-li alguna cosa. Passa una dècada fins que, tot llegint l’informe de l’autòpsia, el jove descobreix que l’hora del suïcidi es va establir entre les 16.00 i les 18.00, fet que el reafirma en la impressió que “el rellotge indicant-me les 17.31 pot ser una mena de veritat entre nosaltres”, una mena de “portal” entre pare i fill.

El narrador també examina els dia­ris del pare. Dos dies abans de matar-se, l’home hi escrivia: “Espero i espero. Ok.” Un dia abans, només hi va anotar: “Ok”. Què espera una persona al llindar del suïcidi? Potser, reflexiona el fill, alguna veritat amagada més enllà de l’abisme de l’ànima on ha caigut (o on ha baixat també una mica voluntàriament, ja que “el camí que et va portar ‘cap a això’ era laberíntic, traïdor” i “la cosa no anava de llibertat o de valentia, de lucidesa o de desesper”: hi ha una ambigüitat inherent en tot suïcida, un nus on voluntat i malaltia s’entortolliguen i es cancel·len mútuament).

“Esperar no és evadir-se, ni fugir d’estudi”, escriu Francesc Torralba a Anatomia de l’esperança, l’assaig guanyador de l’últim premi Josep Pla. Per al teòleg, l’esperança és un tipus d’espera “activa i dinàmica” que es relaciona amb l’acte contemplatiu en tant que “exigeix quietud, receptivitat” (que no s’han de confondre amb una actitud passiva). L’últim llibre de Torralba arriba després de No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill (2024) i de La paraula que em sosté. Meditacions d’un teò­leg en temps de dol (2025), publicats poc després de la mort del fill de l’autor en un accident de muntanya, l’any 2023. Al contrari que en aquestes últimes obres, a Anatomia de l’esperança no hi ha res d’autobiogràfic. Tot i això, és impossible llegir-lo sense sentir que la desgràcia és el que anima la necessitat d’un pare de trobar motius per a l’esperança, així com el que el blinda d’entrada davant de possibles reac­cions cíniques, acusacions d’ingenuïtat o bea­titud blana.

El pare de Relíquia esperava alguna cosa fins dos dies abans de matar-se. La recerca d’un sentit espiritual havia estat central a la seva vida: el narrador recorda que de ben jove havia volgut entrar al seminari, que després havia escrit poemes on demanava “pietat a un Déu que cerques i no trobes” i que, durant els últims anys de la seva vida, s’havia fet budista. “Esperar també és una manera d’anar fins al fons”, reflexio­na el fill. Però, quan l’espera no revela cap veritat consoladora, quan l’únic que queda per descobrir és que “més enllà del fons ja no hi ha res”, el suïcidi es presenta com una sortida lògica per a qui pateix. Si la vida ha esdevingut pur patiment, i si no hi ha cap motiu per creure que aquest patiment conduirà a algun tipus de redempció, per què continuar vivint?

El pare en dol que escriu Anatomia de l’esperança continua esperant, encara que (com ens revela a No hi ha paraules), la mort del fill ha fet trontollar la seva fe. Torralba apel·la a la virtut de la humilitat, que segons la tradició teo­lògica cristiana és fonament i porta d’accés a la resta de virtuts com a base de l’esperança. Qui espera ho fa sense certeses ni garanties: cal rendir-se al fet que qualsevol expectativa de futur pot ser demolida en un instant d’atzar fatal. Fins i tot la confiança en un Déu amorós amb qui ens reunirem en la fi dels temps s’ha de sostenir en l’acceptació humil de la nostra limitada capacitat de comprensió.

La mare de dos morts que narra A la natura les coses simplement creixen no espera res, però continua vivint. Yiyun Li va escriure aquest llibre autobiogràfic després que el seu fill petit, el James, de 19 anys, se suïcidés de la mateixa manera que el Vincent, el primogènit, ho havia fet set anys abans, quan en tenia 16: tirant-se a les vies del tren. L’autora rememora la pròpia depressió suïcida, per la qual havia estat ingressada i que en una ocasió, abans de la mort dels fills, l’havia portat a intentar llevar-se la vida. Després de perdre el segon fill, Li sent que ha après a patir millor. Per a ella, la clau per sobreviure es troba en l’acceptació radical del patiment abismal en què viu, un tipus de dol que no es divideix en estadis a superar, sinó que és el nou i definitiu marc de la seva existència, una “extremitud” que l’ancora a una mena de present intensificat. En aquest nou hàbitat, “no hi ha ara i aleshores, ara i després; només ara i ara i ara i ara”.

Els narradors d’aquests tres llibres adopten actituds diferents envers la dimensió espiritual de la mort i el dol. El fill de Relíquia, testimoni dels intents fallits del pare d’aferrar-se a la religió, es mostra escèptic quan la seva parella adopta un estil de vida budista. S’intueix la incomoditat del jove amb el llenguatge de la transcendència (la literatura és “fingiment”, afirma, i “la veritat no és enlloc”). Malgrat això, sent la presència fantasmagòrica d’un pare que li envia senyals per mitjà de les agulles del rellotge, o del conill que sovint l’observa des de l’altra banda de la finestra mentre escriu (“no crec que el conill sigui Déu, crec que és mon pare”).

Yiyun Li rebutja Déu de manera contundent i tampoc no creu en cap reialme del més-enllà des d’on els morts li puguin fer visites o enviar senyals. De fet (cosa extraordinària en una escriptora), l’autora es resisteix a aplicar sobre el món una mirada simbòlica amb què cercar sentit a la llum de les seves pèrdues (“el meu jardí no és cap metàfora de l’esperança o la regeneració”).

Però hi ha un fil que uneix l’expe­riència de Guasch i Li amb la de Torralba, autor obertament cristià: la necessitat de la paraula escrita. De Relíquia extraiem la idea que la lectura i l’escriptura potser no salven, però sens dubte ajuden a existir enmig de les aigües ingovernables del dol. Fins i tot la mare d’A la natura les coses simplement creixen, tan poc donada al clixé, creu que llegir i escriure ofereixen “una cosa que ens aproxima a la salvació”. Torralba, és clar, atorga a la Bíblia el poder salvífic de la revelació divina. A La paraula que em sosté, s’hi refereix com a “únic antídot a la desesperació” i “la llavor de la petita virtut de l’esperança”, tema central del seu últim llibre.

En un dels primers capítols d’Anatomia de l’esperança, l’autor explica la història real d’un home de 90 anys que es nega a menjar fins que, gràcies a la intervenció d’una psicòloga, el posen a càrrec del jardí de la residència on viu. La jardineria, igual que l’escriptura, té la seva manera de dissuadir el suïcida, o almenys d’ajornar dia rere dia la decisió final. A Relíquia descobrim que el narrador va sentir per primer cop el desig d’escriure mentre observava, des de la finestra de la seva habitació, el pare feinejant al jardí (d’aquí que relacioni amb la figura paterna el conill que l’observa mentre escriu). El fill va quedar tan fascinat per la delicada coreografia i l’estat quasi meditatiu en què entrava el progenitor quan treballava la terra que va escriure un conte sobre un arbre solitari i el va titular Història del meu pare.

Yiyun Li, que també s’entrega a la cura del jardí de casa seva, fa explícit el vincle entre aquesta tasca minuciosa i l’escriptura: “La jardineria és un bon entrenament per al novel·lista. Aprens a ser pacient, aprens a fer concessions, aprens a redefinir les teves fantasies i ambicions, i aprens a deixar de ser perfeccionista. Un jardí també és un bon entrenament per a la vida”. Com si parlés de la seva tossuda voluntat de seguir viva en el present agut de l’“ara i ara i ara i ara”, la narradora proclama: “Les flors no tenen assignada la funció d’anunciar l’arribada de l’alegria i l’optimisme (...). No hi ha cap rosa suïcida o enfadada, no hi ha cap lliri deprimit o rebel. Les plantes només tenen un objectiu: viure”.

La meva mare feineja a l’hort urbà del barri. Va començar a fer-ho un cop per setmana en el marc d’un programa de l’hospital psiquiàtric on la tracten, però ara hi va cada dia voluntàriament i fins i tot té un bancal propi. M’explica que hi ha plantat les flors que es va endur del funeral del cosí, i que estan creixent. M’explica que una altra cosina estimada, filla d’una tieta que era enemiga declarada de la tieta que ara ha perdut el fill, també es va morir un 13 de gener —els ulls li brillen amb horror i meravella per la coincidència. Li pregunto si creu que a la natura les coses simplement creixen, però no sap ben bé què dir. El que té clar és que “l’hort cobreix una part del dol” i que “no pots cuidar la persona que s’ha mort, però pots cuidar les flors”. Si un llibre pot ser una relíquia, una planta també.

Relíquia 

Pol Guasch
Anagrama
152 pàgines
18,90 euros

Anatomia de l’esperança 

Francesc Torralba 
Destino
192 pàgines
22 euros

A la natura les coses simplement creixen

Yiyun Li 
Traducció de Marc Rubió
L’Altra
176 pàgines
20 euros