Pol Guasch: “Parlar del suïcidi te n’allunya, mirar la mort et permet burlar-la”

Una dècada després del suïcidi del seu pare, mort als 44 anys, Pol Guasch (Tarragona, 1997) prova de posar paraules al buit que va deixar en un nou llibre, Relíquia. L’autor, considerat un prodigi de les lletres catalanes des del seu debut als 24 anys, quan va irrompre amb una veu rara, lírica i poderosa, afronta ara per primer cop el repte d’escriure sobre la seva vida. Al llibre, l’escriptura s’encalla, vacil·la, no sempre consola. Això el porta a buscar aire fora del relat familiar. Recorre les vides d’escriptors que també van triar el suïcidi i les seves notes finals, com si aquesta constel·lació d’últimes frases l’ajudés a entendre el que l’autòpsia del seu pare, teclejada en una tipografia tan absurda com la famosa Comic Sans, no aconsegueix explicar. El resultat és un llibre colpidor, que és alhora elegia i intent de reconstrucció.

Després de Napalm al cor i Ofert a les mans, el paradís crema, dues novel·les en què la intimitat servia de fràgil aixopluc en mons devastats, Guasch canvia per primer cop la protecció que li aportava la ficció per la intempèrie de l’autobiografia. Una relíquia, diu el diccionari, és una part del cos d’un sant o l’objecte que l’ha tocat i mereix veneració. També és el vestigi d’allò que s’ha perdut. El vam entrevistar a primers de gener, al bar d’un hotel enganxat al Palau Robert, a Barcelona.

Pregunta. Defineixes el que has fet a Relíquia com “una escriptura desprotegida de la ficció, nua, depurada”. Què canvia quan deixes de banda la ficció?

Resposta. No tenia la sensació que fos una crossa, però m’he adonat que sí. He entès que aquesta idea que escriure sobre la pròpia vida és fàcil perquè ja tens el material donat, o fins i tot egocèntric o autocentrat, és mentida. Potser és més egocèntric escriure ficció, inventar-te mons i obligar els altres a llegir les teves fabulacions, més que explicar la història que tens donada. Al llibre dic que la ficció ja no em protegeix l’esquena. Sento que escriure aquest llibre m’ha situat en un lloc molt despullat on no m’havia trobat mai. No sé si hi estava preparat, però tampoc sé si algú ho està, per tocar aquestes qüestions. Alhora, tinc la sensació d’haver fet una cosa important, d’haver escrit el que volia escriure. O el que havia d’escriure.

P. El títol té una ressonància religiosa. Per què Relíquia?

R. Vaig haver de lluitar pel títol, que vaig trobar des del minut zero. El meu entorn no el veia clar pel to religiós, catòlic, antic. Per mi, en canvi, el títol estava despullat de tot això. L’únic sentit que tenia “relíquia” era el rastre físic d’una absència. No era un símbol ni un element metafòric: era literal. És l’objecte que supleix una absència, allò que ocupa l’espai que abans ocupava una persona. En aquest sentit, la relíquia, per mi, és el llibre mateix: intento crear un objecte físic que supleixi una absència. I tanmateix, aquesta escriptura m’ha dissociat més del que imaginava. Fixar la història ha fet que la senti una mica aliena. No es diu gaire quan parlem de memòria o de no-ficció, però escriure una història moltes vegades no implica comprendre-la més, sinó allunyar-te’n i convertir-la en objecte.

P. Fixar-ho tot en un llibre substitueix la pròpia vivència?

R. Sí, recordar la història del meu pare significarà, a partir d’ara, tornar sempre a aquest llibre. I això m’impressiona. Tinc la sensació que he fixat una història, que he triat una versió del record, perquè la memòria és ambivalent, canviant. Un record el vius d’una manera avui, d’una altra d’aquí a un mes, d’una altra d’aquí a un any. I aquesta fixació, d’alguna manera, contradiu l’oblit. Però també m’espanta que aquest acabi sent l’únic lloc, “el” lloc.

P. Estem a la primera quinzena de gener, entre el dia del teu aniversari i el de la mort del teu pare. Com la vius?

R. Hi ha una cosa molt representativa d’aquestes dates en la meva història i en la de la meva família: el dolor i la felicitat barrejats d’una manera inexplicable. Coincideix l’aniversari de la mort del meu pare, però també el meu aniversari, el de la meva germana… És una al·legoria que encarna molt bé la meva manera d’entendre la meva biografia, com una convivència de contraris. Penso molt en una frase de Bolaño que tinc com una bandera: que fins i tot el dia més feliç de la seva vida havia estat trist, i viceversa. En mi, això es configura amb la malaltia i la mort del meu pare.

És més egocèntric escriure ficció, inventar-te mons i obligar els altres a llegir les teves fabulacions, més que explicar la història que tens donada

P. Aquest llibre ha tingut una funció terapèutica, paraula que s’ha tornat gairebé un tabú?

R. Sí, s’ha creat un discurs segons el qual afirmar que la literatura pot ser terapèutica sembla horrorós, com si fos una paraula prohibida. Ha passat una cosa semblant amb la dimensió política de l’art: “política” i “teràpia” són termes condemnats. Sobretot, diria, des d’una mirada masculina que, curiosament, pertany al grup social que més l’ha exercit durant moltíssims anys, però fent-la passar com a “veritat”. Tant si escrivim novel·la, autoficció o ciència-ficció especulativa, qui escriu sense esperar una recompensa personal, íntima o emocional? Qui escriu sense esperar una transformació, ni que sigui mínima? No cal que et canviï la vida o la manera de veure el món, només que et doni una mica de plaer, de felicitat o de serenitat. En tot això hi ha alguna cosa que s’assembla a la teràpia.

P. No és només la història del teu pare. Convoques suïcidis d’escriptors i les seves notes finals. Per què?

R. Em vaig posar a escriure sobre la memòria del meu pare tenint només els records de la meva mare —que són pocs—, els meus —que són encara menys— i un grapat de fotos. Per construir una biografia necessites coses que jo no tenia: records, testimonis, rastres. Aquesta idea d’invocar altres veus, altres persones, altres llibres, també era una manera d’afirmar la dimensió col·lectiva del relat. Les notes de suïcidi d’escriptors que he llegit i que han construït la meva mirada sobre el món serveixen per reconstruir aquella nota que el meu propi pare no va escriure. Indagar-hi em permet preguntar-me com podria haver estat la nota que no va existir. Per què em cavalca el cor tan fort quan llegeixo notes de suïcidi, històries tràgiques d’aquesta gent? Tinc la sensació que acostant-me a la bogeria i al dolor d’aquests escriptors m’allunyo una mica del meu. Crec fermament que parlar del suïcidi te n’allunya. Que mirar la mort, d’alguna manera, et permet burlar-la.

P. Una altra pregunta que planteja el llibre: la necessitat d’escriure, com també feia el teu pare, té una relació inevitable amb la depressió?

R. És difícil parlar-ne sense caure en tòpics. Jo no crec en la idea de l’artista torturat. Però sí penso que escriure sempre m’ha allunyat del dolor, o més aviat m’ha estructurat el dolor. No sé si necessites estar ferit per escriure, però jo ho he estat: he arribat a l’escriptura per una ferida. Seria deshonest dir el contrari. I alhora, l’escriptura també ha estat una mena de salvació. Només he pogut desafiar el meu destí a través de l’escriptura. Quan he estat embarcat en l’escriptura és quan he tingut la sensació que tenia més domini sobre mi mateix. I quan m’he allunyat d’escriure és quan he sentit que la meva vida estava menys a les meves mans.

P. Et posiciones contra l’explicació socioeconòmica del suïcidi.

R. Estic bastant en contra d’aquesta lectura, sobretot ara que és gairebé automàtica. La manera més hegemònica de declinar la idea del suïcidi és assenyalar una societat malalta: el sistema socioeconòmic, les normes socials, la desigualtat… És cert que hi ha suïcidis marcats per això. Però limitar l’explicació a aquesta causa suposa ignorar el desemparament vital i emocional que senten tantes persones. Les vegades que m’he sentit més lluny de la vida no tenien res a veure amb el sistema econòmic. Això no vol dir que no hi hagi gent que s’ha suïcidat perquè l’estaven a punt de desnonar, perquè òbviament és un fet. Però no és l’única explicació.

P. Al llibre expliques el pas d’idealitzar el pare a veure’l com un home. Com s’esfondra aquesta divinització?

R. És cert que a casa vam apostar per la idealització de la seva figura. Estratègicament, durant un temps, ens va servir molt: era una manera de tenir-lo a prop, de no assumir aquella absència. Però amb el temps veus que la divinització també allunya de l’home: romantitza el passat i distorsiona l’experiència viscuda. Vaig acabar d’escriure el llibre amb la sensació d’entendre per primera vegada i de traçar un arc més o menys comprensible que em permet entendre el malestar d’un home. Això no vol dir que no se m’escapin moltíssimes coses, però hi trobo una hipòtesi reconeixible.

P. Què ha implicat haver estat tan a prop de la mort des de tan jove?

R. No ha estat tant la idea de la mort el que m’ha marcat com la idea de l’absència, que té un matís diferent. Tenir aquesta vivència tan aviat ha determinat una manera de relacionar-me: la independència, l’autosuficiència. O més aviat el desig d’autosuficiència, que potser és il·lusori, perquè al final soc una persona molt dependent dels altres. Necessito molt els altres i m’encanta la solitud, però no suporto la soledat. Durant molt de temps he estat connectat amb el meu pare des de l’herència involuntària, la que t’assenyalen els altres, per exemple la de la semblança física. Amb els anys he anat virant cap a entendre que la meva sensibilitat s’assembla a la seva. I ara em relaciono amb ell des d’aquí: la necessitat de soledat i d’aïllament, els trànsits lents amb les emocions. Tinc la sensació de tenir oportunitats per experimentar aquesta sensibilitat que ell no va tenir, de tenir la vida que ell no va tenir.

Limitar l’explicació del suïcidi a causes socioeconòmimques suposa ignorar el desemparament vital i emocional que senten tantes persones

P. El llibre també parla de la infància com a experiència dolorosa, fins i tot abans de la mort del teu pare. Dius que vas ser un nen “de racons”. Apareix la imatge del racó com a espai d’exclusió, però també com un lloc d’observació privilegiat.

R. Potser amb aquesta mirada formada des del racó he construït la meva arribada a l’escriptura: com algú que estava arraconat, però que gràcies a això tenia una mirada més àmplia. Quan recordava moments de la seva vida, vaig entendre que el meu pare també era una persona de racons. Als dinars familiars, ell sempre ocupava el racó més dissimulat. I això li donava una vista molt lúcida sobre totes les coses, tret de sobre si mateix. En realitat, penso que la qüestió del suïcidi està travessada per aquesta lucidesa.

P. Què creus que et van transmetre els teus pares, que van viure en una marginalitat escollida, la de la cultura hippy, la religió budista i una sensibilitat esotèrica?

R. Si hi ha alguna cosa que comparteixo amb els meus germans, és la idea del compromís. El meu pare era activista per la llengua, per la cultura [catalana]. La meva mare ho va adoptar a través del meu pare, perquè venien de famílies molt diferents: ell, de família catalana amb herència burgesa; ella, de família xarnega, castellana i pobra. D’aquí va sortir un trio estrany, que som jo i els meus germans: per origen, per color, per interessos, però amb aquest fil comú de viure segons les nostres conviccions. Ens ha quedat aquesta idea de resistència.

P. L’etiqueta d’escriptor queer et pesa? La vius amb cert grau de conflicte?

R. Em costa respondre. Sí que ho visc amb cert conflicte perquè mai he volgut fer de la meva literatura un manifest polític, ni de la meva persona un manifest polític. Sempre he vigilat molt de no inscriure’m en una lectura política clara, evident, caricaturitzada, prototípica. Que s’assenyalin parts de mi que jo no he reivindicat com a tals em conflictua, sobretot quan això confina la meva literatura en una categoria, perquè jo no escric des d’aquest espai. Ara bé, també penso que molta gent m’ha llegit i ha arribat a mi gràcies a això, i no puc ser injust amb aquest fet.

P. En la teva obra hi ha una afiliació amb una literatura queer que no passa pels noms més previsibles. Per exemple, amb la literatura de Carson McCullers, que és de les més queer que hi ha, encara que als seus llibres no hi hagi personatges obertament homosexuals.

R. No ho havia pensat així, però hi estic molt d’acord. Recordo una frase d’Annie Ernaux: quan un periodista la relacionava amb altres dones escriptores “semblants”, ella assenyalava el prejudici d’agrupar la gent aparentment igual. La meva fundació com a escriptor no passa en absolut per la literatura queer més coneguda. De fet, a l’estiu vaig fer un intensiu de llegir clàssics gais que no m’havia llegit: Habitacions separades, L’habitació d’en Giovanni… Títols que, com a escriptor marica, semblava que no podia ser que no controlés. I em vaig adonar que qui em funda com a escriptor és queer, però per altres vies. En el cas de McCullers, per la representació dels pàries, de la persona deforme, del que no és socialment acceptable, i del fet de trobar bellesa en les seves relacions. També per les famílies contrafetes i inexplicables de John Steinbeck, a qui ningú no acusaria mai de ser queer. I en Clarice Lispector, que va fer una prosa molt queer, que mai no s’emmiralla en la idea de novel·la. Aquests són els meus referents.

P. En el llibre s’insinua un vincle entre homosexualitat i orfandat.

R. El llibre comença dient que el meu pare va ser el primer home que vaig desitjar i que aquella absència marca una indagació sobre la masculinitat. És complex. Jo no he buscat el meu pare en altres homes, però l’he trobat. Tinc cert pudor de dir-ho, però tinc una relació d’amor-odi amb la masculinitat. Molta experiència homosexual masculina té a veure no només amb el desig cap al cos masculí, sinó també amb el rebuig. Puc sentir desig, però també rebuig cap als homes. I això potser comença amb l’absència, amb aquesta idea d’orfandat: el pare es convoca a través del desig, però també a través del rebuig o de la pèrdua. Aquest sentiment d’orfandat determina algunes relacions entre gais. Jo he fugit sempre d’una relacionalitat marica desafeccionada i dessentimentalitzada. És un lloc que no em fa por assenyalar i qüestionar.

P. El llibre comença amb un insult dirigit a tu i al teu amic Èric: “Ens deien maricons. Teníem vuit anys”. Quina marca deixa la injúria?

R. A aquesta edat ja et posen en una categoria sexual i ni tan sols saps què vol dir la paraula. Didier Eribon ho explica molt bé: la nostra arribada a la sexualitat és a través de l’insult i de la negativitat. Jo volia incloure aquesta escena perquè és un tòpic, una escena fundacional de tants llibres, però és certa: va passar, i és la base de moltes coses. I també m’interessava la idea de salvació mútua: l’Eric i jo no érem prou nois per estar amb els nois ni prou noies per estar amb les noies. Al contrari del que sovint es diu, la gran majoria d’homosexuals no hem estat socialitzats com a homes, sinó en un llindar. Hem tingut certs privilegis per ser homes, sí, però jo no he estat socialitzat com a home, ni a casa ni fora. He estat socialitzat com a maricón. I això marca profundament la teva manera de relacionar-te amb el món.

Relíquia

Pol Guasch
Anagrama
152 pàgines. 18,90 euros

Aquesta entrevista es va publicar prèviament al suplement Babelia.