El premi Prudenci Bertrana es torna a vincular a la literatura amb ‘Rosita’, de Pep Prieto

Gràcies a una infància recuperada posant murs de contenció al sadollament sentimentalista i als riscos de la nostàlgia efectista, quan ja semblava una missió impossible que el que s’entén per literatura tornés a vincular-se amb el premi Prudenci Bertrana, vet aquí que Pep Prieto (Girona, 1976) i Rosita fan que ens retrobem amb l’il·lusio­nant pacte de generositat que se sol establir entre un autor i el lector. Des de les primeres pàgines, amb humor, crueltat i molt de sentit del detall i l’atmosfera ambiental, Pep Prieto troba de seguida el fil narratiu amb una naturalitat notable, i mira que, esparsos aquí i allà, figuren prou elements de moda per fer-nos témer el pitjor, l’èmfasi cridaner, alguna mena de catequesi sociològica, l’arravatada bona fe de qualsevol denúncia moralista, potser una queixa existencial: comencem amb l’inici substan­ciós d’una escena de violència conjugal d’alta gradació; tot seguit ens situem enmig d’una família de ritmes domèstics més aviat extravagants que admetria el qualificatiu de “destructurada”; no triguem gaire a topar amb uns episodis que a la premsa d’avui rebrien el nom d’assetjament escolar o psicològic; durant una Setmana Santa a la ciutat de Girona, el lloc de l’acció mentre transcorre la dècada dels vuitanta, hi fa acte de presència un pederasta, i arreu augurem —erròniament, per sort— que la figura omnipresent de l’àvia del narrador, la Rosita del títol de la novel·la, acabarà recoberta d’un excés d’ensucrament.

El que hi localitzem, en canvi, és una altra cosa ben diferent: el retrat d’un nen que desconfia de tot excepte de les històries més esborrajades. Solitari i una mica gras, al pati del col·legi no aprèn mai a jugar a futbol, i a partir de la separació dels pares ha d’assumir que casa seva és el pis dels avis al centre del barri vell de Girona. Addicte als còmics protagonitzats pels Quatre Fantàstics, té un pòster de Hulk penjat a la porta de l’habitació, du la cinefília incrustada a la sang o a la ment com si fos un segrest consentit a la fantasia —“en el fons ets el que mires, a la pantalla i fora d’ella”—, llegeix Enid Blyton o Conan Doyle, i ens agrada suposar l’orgull que sentiria quan li arribés el torn de devorar Mark Twain i descobrís que l’aventura nocturna viscuda amb dos amics al cementiri de Girona replicava sense saber-ho l’experiència iniciàtica de Tom Sawyer i Huckleberry Finn: el narrador de Rosita també comprova que els monstres són els vius. A l’altra banda dels somnis de la imaginació, a poc a poc va constatant que la rutina quotidiana, més enllà dels arguments sòlids o permanents, té la capacitat de posseir prou solvència per revelar significacions i epifanies: una de les gràcies de Rosita és que cada un dels perfils dels personatges secundaris tan ben dibuixats que acompanyen el narrador —la immaduresa de la jove mare, l’espectral alcoholisme del pare, les sensates lliçons vitals del tiet Toni, l’eixelebrat anar a la seva de l’avi, la paciència i la resistència moral de l’àvia Rosita, autèntica protagonista absoluta de la novel·la, encara que sigui a l’ombra— amaguen l’embrió d’un misteri particular que estimula el narrador a convertir-se en un detectiu de la vida. I a través d’uns indicis tan nimis que sembla impossible que tinguin cap importància —una paraula sentida per casualitat, una monja i una dona cega amigues de l’àvia, el rebost ple d’andròmines inservibles, uns rituals domèstics aparentment buits de contingut—, Pep Prieto aconsegueix crear un bell espectacle de comicitat humana i alhora un malenconiós malson d’horror molt ben calibrat perquè, en el rerefons, el que batega en tot moment és la por al final —la mort—, a pesar que el cinema li hagi anat ensenyant que “els finals que fan mal, ho aprens amb el temps, també són el principi d’una altra cosa”.

De moments sensacionals, a Rosita en trobarem uns quants. Quan el narrador s’assabenta que l’actor vist en una pel·lícula havia mort temps enrere, pregunta a l’àvia si a ella li passarà el mateix i, en obtenir una resposta afirmativa, ell li replica categòricament: “Quan sigui gran, aconseguiré que no et moris”. Més endavant, mentre agonitza, l’àvia Rosita recupera durant un instant la lucidesa i li demana que continuï mirant pel·lícules, “que potser m’hi veuràs”. El miracle de Rosita, a banda de la presència de les bruixes —ens sembla tan àrdua la prova de la seva inexistència com demostrar que mai no han deixat d’existir—, és que tant els vaticinis de l’àvia com del narrador es compleixen. El de l’àvia no es pot dir, s’ha de llegir; el del narrador és just la realitat d’aquesta novel·la tan recomanable.

Rosita

Pep Prieto 
Columna
272 pàgines. 20,90 euros