La casa de Tom Sharpe. “Abans que la compri un rus i hi posi un buda, val més que se la quedi algú amb sensibilitat”

Qui més qui menys sap que Tom Sharpe va viure els últims vint anys de la seva vida a Llafranc, a l’Empordà. Des del 1992. Primer van ser setmanes i temporades a l’Hotel Llevant (avui Isabella’s Llafranc). Cinc anys davant del mar, en un ambient familiar i envoltat de turistes anglesos que el feien sentir com a casa. Mai va aprendre català ni castellà. L’escriptor es va enamorar del poble i de la sanitat pública i s’hi va acabar comprant una casa, però no se’n sap gaire.

No seria el que abans en dèiem un xalet, ni una construcció moderna espaterrant, ni una casa entre mitgeres. És una casa gran, de planta baixa, dos pisos i un semisoterrani. Una casa casa. En un carrer tranquil que és un cul-de-sac, a l’entrada del poble, si vens de Palafrugell. Amb un gran jardí davant la façana, blanca i plena de finestres i balcons que són terrassetes. I un pati a la banda de darrere, amb una piscina i una cuina d’estiu.

Galtes vermelles, puro o pipa a la mà, got de whisky a prop i amb elàstics posant els pantalons on toca, l’escriptor de novel·les satíriques que ha fet riure milions de lectors va viure-hi uns quinze anys, fins a l’estiu del 2013, quan hi va morir per complicacions de la diabetis que patia. Tenia 85 anys. Amb una infància molt dura i havent passat per la Sud-àfrica de l’apartheid (d’on va ser expulsat per denunciar-lo) i Cambrigde, en les històries de Sharpe hi ha crítica i una gran sensibilitat, sota una sàtira de vegades cafre. Podia ser sec i malcarat, però també expansiu i tan generós com per convidar algú a menjar i beure tot el que a ell la salut ja no li permetia.

Sharpe va deixar el seu llegat documental a la seva metgessa, mà dreta, amiga i marmessora, Montserrat Verdaguer (avui presidenta de la Fundació Tom Sharpe). I va fer hereva dels drets de la seva obra i del patrimoni immobiliari la seva viuda, Nancy Looper Sharpe, que vivia a Anglaterra. Des d’allà va posar la casa en venda. Just quan l’empresària de Barcelona Silvia Alsina Urpina, que ja estiuejava en un apartament del poble, buscava un espai més gran per comprar.

“La banda Urpina de la família sempre ha estiuejat a la comarca i des del 2007 que teníem un apartament, però venia una gentada i volíem una casa més gran”, explica Alsina a la cuina d’estiu, on rep tothom amb llimonada feta a casa i coca. “Jo tenia alertes al mòbil [de les immobiliàries] i un dia em va aparèixer una casa al carrer Homer. Vaig demanar al meu pare que hi anés a treure el cap, perquè podia ser la casa de Tom Sharpe”. Un pare a qui li diuen Capi, de Capità, pel seu amor al mar i a navegar. Tornem a la casa: “Sí que l’era. Era gran, tenia jardí i vaig pensar: ‘Abans que la compri un rus i hi posi un buda, val més que se la quedi algú amb sensibilitat’”.

L’empresària i propietària de la consultora de comunicació Roman va comprar la casa de Sharpe el 2014. Hi va fer obres, però sense tocar l’estructura: instal·lacions, habitacions, banys i cuines, i una piscina a la banda del pati, on va trobar només una barbacoa i dues dutxes: “Una oberta, per als homes, i l’altra tancada, per a les dones”.

La casa té una estructura curiosa: a la planta baixa hi ha habitacions per a convidats; a la primera, la cuina i una gran sala menjador; i a la segona, l’habitació principal. Els grans finestrals són un espectacle amb vistes al poble i el mar. Tot plegat, connectat per un ascensor que Sharpe feia servir però que Alsina i la seva família deixen per quan es facin grans.

Durant un temps, l’edifici va estar obert, i els que hi van entrar expliquen que hi havia habitacions moblades a la planta baixa, un estudi i prestatgeries a la del mig i un altre estudi més petit amb dormitori a la planta de dalt. Devia ser quan s’estava buidant, perquè a Alsina l’hi van ensenyar i vendre ja neta.

A les imatges que hi ha de Sharpe a casa seva s’hi veu sobretot la sala gran. Senzilla, amb prestatgeries, llibres i arxivadors, fotografies a les parets, una gran taula de treball, la màquina d’escriure, cendrers i gots al damunt; i sofàs i butaques davant la llar de foc. Les lleixes, endreçades. La taula no tant, en un desordre controlat. De fet, Sharpe no escrivia els capítols de les seves històries en l’ordre que acabarien tenint.

Alsina s’ha cuidat de fer un homenatge a l’escriptor que tant ens ha fet petar de riure. Cada habitació té el nom d’una novel·la, brodat en un tambor de fusta penjat a la porta. La dels nens és Reunión tumultuosa. La que fa servir la família, Los Grope. La del seu fill Albert, El temible Blott. La principal és Wilt. Un dels banys és Una dama en apuros; un altre, Zafarrancho en Cambrigde. Decoració a joc amb cada ús, detalls per tot arreu, papers de paret que deixen amb la boca oberta i, en general, alegria. La propietària compra obres de Sharpe sempre que en troba i regala als convidats la de l’habitació on han dormit.

A més, ha creat un racó que homenatja l’escriptor i que, sense saber-ho, coincideix amb el que va ser el seu principal espai de treball. Hi ha una butaca, un moble ben assortit d’alcohol i una prestatgeria preciosa i singular, de vidre i ferro, amb compartiments, que Alsina va comprar a un antiquari que li va dir que era “de notari anglès”. “A casa havíem llegit Sharpe, el vèiem i admiràvem a la terrassa de l’Hotel Llevant... La seva obra és més que ironia, és sarcasme hardcore. Tenir la casa d’un escriptor és com tenir la casa d’un un pintor o un arquitecte, gent amb sensibilitat que sempre suma”.

Alsina i el seu marit Quique pugen tot l’any a Llafranc. A l’hivern, “tramuntana, llar de foc, llegir i dinar al solet”. L’estiu és un no parar de gent. De fer menús cada vespre i anar al mercat al matí. De baixar a la platja amb la Rita, la gossa, o voltar pels antiquaris de la zona. De família, convidats i sessions de cine a la fresca. Als nebots els fa un encàrrec cada estiu. A banda del clàssic, pelar i fer pots de pinyons dels quatre pins de l’entrada, batejats amb els noms de Capote, Pla, Dalí i Gala. Enguany, els nens han de fer una llibreta amb les receptes de casa. “Aquesta casa necessita que hi hagi gent, ho agraeix, quan estem unes setmanes sense venir es nota, s’apaga”, diu Alsina.