Palau Moxó: patrimoni de Barcelona convertit en ‘vibes’

Cada vegada és més comú que et convoquin per una roda de premsa que no és una roda de premsa. A vegades són inauguracions, altres són dinars, trobades o ―la paraula temuda― esdeveniments on és igual si ets periodista, client o influenciador. L’important és que hi assisteixis i, si pot ser, que en surtis sentint que has viscut una experiència tirant a exclusiva. L’última d’aquestes emboscades amb la qual vaig tenir el plaer d’ensopegar va ser una “visita de premsa” al Palau Moxó, després de les reformes que han transformat aquest palau barroc de la plaça dels sants Just i Pastor. Era fàcil copsar que entre les persones que ens havíem reunit per veure per dins una joia com aquella hi havia pocs periodistes i, en canvi, abundaven promotors de festes, caps de màrqueting i, sobretot, event planners.

La nostra amfitriona treballa a Mercer Residences Barcelona, l’empresa que ha “reobert” l’icònic edifici vuitcentista després que l’any 2017 l’última inquilina de la família Moxó, propietaris des de l’època barroca, abandonés les estances privades del palau després de trobar un comprador. Això ens ho explicava ella, però els event planners tenien preguntes sobre si l’espai on ens trobàvem (les antigues cotxeres, amb parets de pedra vista i volta de canó) es podia llogar. La resposta era que sí! Evidentment, responia l’amfitriona: les cavallerisses oferien més de 150 metres quadrats d’espai diàfan, tenien wifi i totes les adaptacions tècniques per muntar-hi un equip de so o posar-hi un càtering.

Pujant les escales fins a la planta noble del palau ens repetien que les estances ullprenedores d’aquest pis s’havien habilitat per acollir esdeveniments de tota mena. Per tant, si tens la sort d’estar a la guest list correcta, podràs moure els malucs a la sala de ball de la família Moxó, que té uns sostres amb pintures d’estil rococó amb al·legories a les estacions de l’any, les arts, la ciència, l’astronomia, la música o la literatura que envolten una roda de l’horòscop, al centre de la qual penja un llum d’aranya. Ara, el salomó no es veu per enlloc i, en canvi, l’amfitriona ens fa notar el llum de led circular de Faro Barcelona que, segons explica, emfatitza el cercle zodiacal tot creant un contrast entre el nou i el vell.

Continua la visita, on els detalls de la història més antiga del palau ―aquí dormia el matrimoni, això era una capella, aquí dinava la família, aquí rebien els convidats― s’intercalen amb les practicitats i els elements moderns de la reforma de TdB Architects, que ha transformat el palau en sales d’esdeveniments, sí, però també en pisos de luxe per a llargues estades. Aquests apartaments es troben a la segona i la tercera planta del Palau Moxó i són dúplexs independents de 140 a 260 m² amb dues o tres habitacions. No els visitarem, ens diuen, però asseguren que estan insonoritzats fins a la medul·la per fer compatible el negoci del lloguer de temporada amb el de les sales de festa.

Sí que podem entrar, però, a l’únic apartament que es troba a la planta noble, paret amb paret amb el complex de sales per a esdeveniments. Creuem el llindar i la màgia s’esvaeix: si bé a les sales per a festes l’aura aristocràtica no ha desaparegut gràcies a elements com els sostres policromats, el terra de noguera o les motllures de fusta, a l’habitatge adjacent no queda ni rastre de la sensació que ets en un lloc especial. Una cuina moderna de color negre fusionada amb una sala d’estar sense gràcia i les parets de color gris. El sostre conserva les motllures i s’han mantingut les portes i el paviment original de l’habitació, que queda mig tapat per una catifa circular. A més, al dormitori hi han instal·lat una banyera. La reforma fa que el Palau Moxó sembli qualsevol habitació d’hotel de l’Eixample, però la guia ens repeteix que han mantingut aquest “ambient senyorial” i, mentre ens parla del barroc, sembla que s’esborri la història més recent de l’edifici. En aquest relat, la noblesa ja no balla en terres de fusta massissa i tot agafa un to menys sexi perquè s’ha de fer servir un mot que fa molta mandra a alguns: patrimoni.

“Si ets propietari d’un palau que té una transcendència historicoartística especial, aquí entra en joc l’interès col·lectiu. El patrimoni és un bé comú encara que tu n’ostentis la propietat”, planteja Albert Velasco. El doctor en Història de l’Art veu en el Palau Moxó un exemple flagrant de com “no ens acabem de creure la Llei de Patrimoni”. Quan la família va posar en venda el palau, l’Ajuntament no va fer ús del dret de tanteig per adquirir-lo i va acabar en mans de l’empresari mexicà Eduardo Rallón. Tot i que havia estat declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2000, Velasco apunta que aquesta categoria no era suficient per protegir tot l’edifici íntegrament (com sí que ho seria l’etiqueta de Bé Cultural d’Interès Nacional). Inés Moxó, l’última habitant del palau, explicava a EL PAÍS que el posaven a la venda precisament perquè la teulada de l’edifici necessitava una reforma que no podien assumir. Els nous propietaris van acabar amb el problema, ràpidament, canviant-la per una de nova.

La guia es passeja per les sales assenyalant tots els elements que sí que s’han restaurat amb un equip d’experts. Sí, l’edifici conserva la configuració original, i els sostres policromats de la planta noble ―la resta de pisos no han tingut la mateixa sort― han recuperat l’esplendor barroca, que ara és un reclam per als qui hi muntaran saraus de primera categoria. Però Velasco recorda que un dels grans al·licients d’aquest immoble és que conservava tota la decoració interior gràcies als tres-cents anys ininterromputs que va ser habitat per la família Moxó. Els mobles, que no entraven dins dels elements a protegir per la Generalitat, van acabar subhastant-se a Sevilla, però d’aquest final trist també en va sortir una petita victòria.

Buidant l’edifici, Velasco va poder atribuir un retaule gòtic que la família guardava al palau a Joanot de Pau, un pintor de les terres de Lleida de la primera meitat del segle XVIII, sordmut de naixement. La peça, dedicada a la Mare de Déu de l’Anunciació, ha estat comprada per la Generalitat i, per tant, passa a ser un patrimoni del qual tots podrem gaudir. Potser és més fàcil protegir objectes singulars que grans edificis plens de complexitats, però per Velasco el problema és el de sempre: “L’administració és poruga, no vol enfrontar-se als propietaris, i aquests pensen que pots tenir un palau barroc de la mateixa manera que pots tenir un Porsche, però els compromisos que suposen no són els mateixos”. Ara que l’edifici és buit, fa gràcia veure com aquest valor patrimonial s’ha convertit en un ambient, una aura o un sentiment que es pot fiscalitzar. El patrimoni queda reduït a allò estètic i experiencial, i, convertit únicament en vibes, no hi ha res a protegir.