La casa del poeta Blai Bonet: Sense moure’s de l’arbre de la seva ombra

M’han dit que potser trobo el fantasma de Blai Bonet, despullat, passejant entre la taula braser de la sala i la que fou la seva habitació. Tots dos espais, habitació i sala, poden veure’s per les finestres que donen al pati que separa Can Blai, la casa natal de l’escriptor, de l’antic corral, ara reformat i convertit en la Casa Blai Bonet, Centre de Poesia, on hi ha la biblioteca i l’arxiu del poeta, però també les dues cambres destinades a acollir els escriptors, artistes i investigadors de la tot just estrenada residència literària. Jo dormo aquí, a dalt de tot del corral, però a les nits baixo al pati a mirar per les finestres de la casa museu, a veure si se m’apareix el fantasma.

No sé per què se suposa que hauria d’anar despullat, l’espectre de Blai Bonet. Tal volta n’intueixo algun motiu. El que és evident és que, si hi ha un lloc on la seva ànima ha de vagar per sempre, és a Can Blai, carrer Palma 74, Santanyí; concretament, entre la taula braser de la sala i la seva minúscula habitació. Aquí va néixer Blai Bonet el 10 de desembre de 1926 ―compteu, doncs, que l’any que ve se’n celebrarà el centenari. El 1939 ingressà al seminari de Palma, però deixà els estudis l’any 47, quan van diagnosticar-li la tuberculosi pulmonar que aparentment havia d’endur-se’l tan jove, però que de fet va deixar-lo viure fins a l’edat de 71 anys. La malaltia va fer que el 1955 es traslladés a Barcelona, però el 1968 tornà a Santanyí i s’hi instal·là definitivament.

Blai Bonet, per tant, va viure una vida llarga, però sempre a l’ombra de la tuberculosi. Potser per això va escriure tant: cada novel·la i cada poemari podien ser els darrers, i d’ençà del 1968 tota la seva prolífica activitat literària va dur-la a terme en aquests dos reduïts espais que observo des del pati: la taula braser, la minúscula habitació. El mobiliari d’aquest racó, que és el primer, a mà esquerra, que una es troba quan visita la casa museu, ha estat recreat segons algunes fotografies de l’època. Criden l’atenció tres quadres, dedicats a Bonet: un Miró, un Tàpies i un Barceló. També la tele davant de la taula braser, on es poden veure talls d’entrevistes del poeta combinats amb vídeos de toros i futbol.

Sembla que li agradaven força, els toreros i els futbolistes, a en Blai. També devia agradar-li bastant el boxejador panameny Al Brown: a Nova York (1991), que fou el darrer recull que publicà en vida, Bonet dedica un poema al “boxejador negre i homoeròtic” que va enamorar Jean Cocteau. La fotografia del campió mundial de boxa, de fet, presideix la secció del museu que hi ha dedicada a Nova York; una Nova York, però, que Blai Bonet, sempre a l’ombra de la malaltia, no va visitar mai. Una Nova York, per tant, inventada, fictícia, imaginària... però no per això menys de debò.

És prou coneguda l’anècdota d’aquell recital, l’any 2008 a la mateixa Nova York, en què Patti Smith, Laurie Anderson i Lou Reed van llegir textos de poetes catalans traduïts a l’anglès. Segons diuen, Lou Reed, que va recitar el poema ‘Al Brown’, va quedar tan fascinat amb la vívida literaturització que el de Santanyí havia fet de la gran ciutat que, en acabar l’acte, va voler saber quan era que Bonet hi havia estat, a Nova York. Ningú, però, no va atrevir-se a dir la veritat a Lou Reed. Per què? I, en tot cas, quina veritat? Que potser hi ha veritats més altes que la ficció? Hi ha veritats més fondes que les veritats que poden articular-se amb la imaginació?

Bé, potser sí que n’hi ha. Per exemple: que les Balears reben més turistes que països com el Brasil, o que Barcelona ja és la ciutat amb més visitants per quilòmetre quadrat del món. Que la turistificació massiva destrueix els barris i malmet els ecosistemes. O que el viatge entès com a simple experiència de desconnexió és pura autofàgia capitalista. Crec que totes aquestes veritats, però, no desdiuen en absolut la Nova York de Blai Bonet, sinó just al contrari: ell no va estar mai a Nova York i, tot i així, va capturar-ne l’ànima amb tanta fidelitat que va arribar a enganyar Lou Reed. Així que, tornem-hi: hi ha veritats més altes que la ficció? Hi ha mentides més fondes que les promeses d’alta resolució?

Al poema Nova York, i a propòsit de la gentada habitual del metro de la gran ciutat, Bonet ens parla d’individus “amb membres / i amb gestos posats talment / aus migratòries que just fan el signe / d’anar-se’n i de tornar / sense moure’s de l’arbre / de la seva ombra”. Blai Bonet va anar i tornar mil cops a Nova York sense pràcticament moure’s de l’espai que hi ha entre la taula braser i la seva diminuta habitació; just l’espai on jo espero trobar-m’hi, de nit, el seu fantasma mentre em sobrevolen els avions.