Mallorca, literatura del ‘xoc’ del turisme

“Mallorca és la pionera de la literatura sobre urbanisme salvatge”. La destrucció del safareig (la bassa de pedra on es rentava la roba a la Mallorca rural) dels avis de Pau Vadell (Calonge, 1984) per construir una rotonda va ser el trauma nostàlgic que va inspirar Uralita (LaBreu, 2025) el darrer poemari del poeta. “Sigui com sigui, tot s’acaba amb un esclat”. El balconing és precisament un dels eixos del llibre. “Els escriptors han de visionar i mostrar el que està passant i el que vindrà. Jo tinc 40 anys i els darrers 20 a Mallorca he viscut en carn pròpia un gran canvi”, explica Vadell sobre la gran mutació de l’illa dels rècords turístics. Hi coincideix Llucia Ramis (Palma, 1977), autora de Les possessions (Anagrama, 2017), novel·la en què la protagonista torna per un assumpte familiar a la seva illa natal i acaba transitant per una Mallorca on convergeixen totes les angoixes, també la urbanística, que amenaça d’arrabassar les possessions. “Tinc la sensació d’extinció, que no estem fent prou, i que l’única cosa que podem fer és explicar-ho a través de l’escriptura. Per això dic que Mallorca acabarà sent literatura”, diu Ramis.

Una Mallorca totalment dominada pel turisme i el capital estranger és la profecia distòpica complerta que el monumental escriptor Llorenç Villalonga ja va deixar per escrit el 1968 amb l’única obra de ficció que va publicar (Andrea Víctrix, Moll), ara reeditada per l’editorial Adia per la seva actualitat punyent. El protagonista es desperta, després de passar més de 80 anys congelat, a la Palma del 2050, que de fet ja no es diu així, sinó Club Turista de la Mediterrània, i està presa pels excessos. La casa del protagonista, a més, ha estat enderrocada i ara és un gratacel amb un casino destinat als cambrers, un gremi que sarcàsticament Villalonga situaria com la nova classe dominant de l’illa.

La distòpica Mallorca imaginada per Vilallonga no difereix gaire de la real i actual, on a les marquesines dels autobusos abunden cartells publicitaris d’operadors turístics, només en anglès, i les immobiliàries de luxe s’instal·len en antics negocis de barri amb reclams exclusivament dirigits a estrangers d’alt poder adquisitiu. Els exemples són múltiples. Al Port d’Andratx, antic poble d’humils pescadors reconvertit al turisme de luxe, l’única i emblemàtica botiga familiar de nàutica i pesca, Casa Vera, ha tancat després de més de 50 anys. Fa uns mesos, al seu gerent (que regentava l’establiment de lloguer) gairebé se li trencava la veu en revelar quin negoci prendria el relleu a partir de l’estiu que ve. “Em costa dir-ho”, explicava mentre es tocava el pit amb angoixa, “però la propietat del local ha decidit traspassar-ho a una immobiliària alemanya”. El maig passat, la immobiliària Kensington Finest Properties International també va despertar la indignació dels residents quan va desplegar una campanya publicitària, que després va retirar, anomenada Game of Homes, fent un joc de paraules amb l’aclamada sèrie Game of Thrones (Joc de Trons) per frivolitzar sobre el greu problema d’accés a l’habitatge assequible a Mallorca.

Així, la indignació dels residents salta al carrer amb manifestacions multitudinàries sota el lema “Menys turisme, més vida”, una atmosfera explosiva que a les llibreries pren forma d’artefacte literari. “Mallorca és el centre de l’huracà d’una de les qüestions més transcendents del món, que és el turisme. I si et dediques a escriure, ja sigui narrativa o assaig, és impossible escapar-ne, és un tema intel·lectualment molt llaminer”, explica el crític literari i escriptor Josep Nadal Suau (Palma, 1980), autor d’un assaig el títol del qual ja és tota una declaració d’intencions: Temporada Alta (Sloper, 2019). Al seu llibre, Nadal estripa una Palma convertida en petita capital mundial del capitalisme, amb referències a Washington, en la qual el turisme de masses ha buidat el nucli antic per omplir-lo d’un significat que ja no interpel·la els residents que hi habiten, sinó més aviat els milions que la visiten.

Amb tot, Nadal fuig de qualsevol aproximació o reivindicació nostàlgica de l’anomenada “essència mallorquina”, i se centra a descriure el veïnat (transformat) que queda i en la convivència (o disputa) del que és petit davant del que és gran. Sis anys després de publicar el seu assaig i amb una pandèmia pel mig que va congelar l’economia mundial, la sensació de Nadal Suau és que en aquest temps el model encara s’ha accelerat més, si això era possible. Les xifres ho certifiquen: 13,4 milions de turistes van visitar Mallorca el 2024, un augment del 7,31% respecte de l’any anterior.

Nadal recorda els inicis de la transformació amb la compra per part d’estrangers dels palauets del nucli antic de Palma, al segle XVIII símbol de poder de la noblesa mallorquina que, no obstant, amb el pas de les dècades van anar decaient després de l’ocàs d’aquesta oligarquia. La zona va quedar degradada durant dècades, i Nadal Suau, com molts en aquella època, rememora la sorpresa amb què “d’un dia per l’altre” el capital estranger es va començar a expandir als anys noranta entre aquests foscos carrerons que els matins de diumenge encara desprenien una característica olor de pixat a les cantonades, el rastre de les nits de festa dels joves palmesans. “Personalment, penso que [el model turístic a l’illa] col·lapsarà, és inevitable, tard o d’hora es produirà per factors com el canvi climàtic”, opina directament Nadal Suau.

Així, independentment d’ideologia política o classes socials, una frase s’estén cada cop més per tots els racons de l’illa saturada, sobretot a l’estiu: “Això se’ns n’ha anat de les mans”. L’escriptora Laura Gost (sa Pobla, 1993) va publicar Les cendres a la piscina (Proa, 2023), un relat sobre una família mallorquina, inspirada en la seva, que gira al voltant del patriarca, Sebastià, un antic pagès que, com molts altres, va poder enriquir-se construint hotels per a turistes després de l’arribada dels alemanys, una època d’expansió a la qual una generació amb les mans esquerdades del camp no va dubtar a pujar. Una gran gallina d’ous d’or fecundada pel gran aeroport de Palma (la veritable capital de l’illa segons Sebastià Alzamora a Ràbia, Proa, 2022), de la qual molts “no van preveure les seves terribles conseqüències”, adverteix el professor i periodista Antoni Janer a La desfeta del paradís (Moll, 2022), una crònica sociològica del boom que desgrana “l’esfondrament del paradís” a través d’una recopilació de 80 reportatges.

“La meva motivació no era tant explicar el turisme a Mallorca, sinó com van evolucionar les persones amb ell. No vaig voler fer una demonització, sinó intentar explicar un fenomen des d’òptiques diferents, i que, com un efecte dòmino, ha acabat afectant les generacions següents. La novel·la intenta evitar una tesi. Ara resultaria molt fàcil mirar enrere i posar-se a jutjar sobre tot el que es va fer malament. A mi em sembla més interessant narrar les contradiccions, ficar-me en la seva pell. Com a escriptora tendeixes a escriure d’allò que t’interpel·la, i en el cas del turisme, és normal que molts autors de l’illa ho tractin. És inevitable, perquè a Mallorca ho esquitxa tot”, opina Laura Gost. I ja des de l’opinió, la jove autora de 32 anys es mulla sobre la massificació: “El que veig és totalment insostenible. Veig com persones que estimo no poden accedir a un habitatge i tot queda supeditat a crear un ‘parc d’atraccions’ on molts no podran emancipar-se. Hi ha símptomes d’un escenari molt desastrós”, diu Gost, per afegir: “A vegades em pregunto: quants mallorquins acabaran escrivint sobre Mallorca des de fora de l’illa?”.

També en la seva història familiar s’ha inspirat el professor de filosofia i escriptor Joan Llinàs (Cala Bona, 1985), per a la seva primera novel·la, Hotel Universal (La Magrana, 2025), relat calidoscòpic sobre les històries que s’amaguen darrere del negoci dels seus avis i de les quals l’autor se serveix per nodrir la seva prosa. Joves de camp que es converteixen en decadents imitadors d’Elvis Presley per entretenir els turistes; seductors de poble que competeixen per les estrangeres més atractives als pubs de la badia, o turistes amb mitjons blancs i xancletes que, com autòmats, repeteixen rutines dins de l’hotel en un intent desesperat per curar les misèries que s’han endut dins la maleta. Són, segons l’autor, “les històries que ens expliquen una Mallorca més tràgica, més còmica i humana”.

“En poc temps, les grans badies es van poblar de pubs i Mallorca va patir un procés d’escissió cultural (badies turístiques vs. pobles d’interior) insalvable”, escriu Llinàs. Precisament aquest procés d’escissió, encoratjat per la galopant corrupció urbanística que des dels setanta va fonamentar la badia del Port d’Andratx, va suposar un gran trauma per a l’enigmàtic, ermità i navegant Cristóbal Serra (1922-2012). A Diario de Signos (Olañeta Editor), l’autor mallorquí apreciat per Octavio Paz va rememorar la seva vida idíl·lica en aquell “caparazón insonoro” de regates a rem i crancs esmunyedissos sobre roques encara verges de ciment. Una oda a la vida portuària que es va esfumar després de la invasió de les grues a les muntanyes i dels iots al mar. Aquesta imatge, en paraules de la gent més propera, “va destrossar el cor d’en Tòfol”, que a l’ocàs de la seva vida es va negar a tornar a visitar el seu paradís perdut. Avui, irònicament, la seva antiga caseta ermitana davant del mar és un bar de copes. Aquesta transició de la Mallorca remota, aïllada i purament marinera a l’illa de sol i platja també va ser retratada fa vint anys per Baltasar Porcel (1937-2009) a través d’una de les seves últimes novel·les, Olímpia a mitjanit (Planeta, 2004).

Dècades abans, Robert Graves (1895-1985) havia explorat amb ulls d’estranger la parsimònia i la vida tranquil·la d’una illa aliena a la barbàrie europea (Por qué vivo en Mallorca, 1947). L’autor de Jo, Claudi va decidir que les seves restes descansessin per sempre al cementiri del muntanyós Deià, idíl·lic municipi de la serra de Tramuntana on ara als morts, fan broma els autòctons, haurien d’“enterrar-los drets” perquè “ja no queda espai per a ningú més”.

Però si el gran festí turístic va deixar unes postres especialment amargues, aquestes van ser les de la corrupció. A Sicília sense morts (Club Editor, 2015), una de les últimes obres del gran referent de la literatura mallorquina, recentment mort, Guillem Frontera (1945-2024), un jove president de la comunitat autònoma balear rep un cofret de plom amb una rata morta al seu interior, símbol de la putrefacció en forma de cobdícia que ha pres una societat de vegades massa permissiva. Frontera narrava així l’ennuegament d’un model que precisament ell havia començat a identificar mig segle abans a Els carnissers (Club Editor, 1968), que va escriure amb només 20 anys i que és considerada, amb 39 graus l’ombra d’Antònia Vicens (Lleonard Muntaner, 1967), la primera gran obra narrativa que començava a relatar d’impacte del turisme a Mallorca i que altres autors de l’anomenada “Generació dels 70” també van tractar en català: Corbs afamegats, de Gabriel Tomàs (1972); Cròniques d’un mig estiu, Maria Antònia Oliver (1970) o L’adolescent de sal, Biel Mesquida (1975), entre d’altres.

“A Mallorca, literàriament, l’angoixa l’hem treballat molt, l’hem reflexionat molt”, diu Llucia Ramis mirant enrere. Ramis creu que si la generació dels setanta va ser la que va començar a tractar la gran mutació, la seva és la que es resigna a escriure “des de l’angoixa”, des de la pèrdua d’identitat en què se submergeix l’illa, des de la sensació que “ens estem quedant sense casa nostra”. “L’escriptor sempre escriu sobre mons que es perden, escriu per constatar el final”, prossegueix. “I si te n’has anat [Ramis fa 30 anys que viu a Barcelona], ho fas des d’un punt de vist molt nostàlgic”. Per concloure, l’autora recorda una cita de Guillem Frontera que resumeix la nova era literària en la Mallorca dels 13 milions de turistes: “Encara que no cregui que els mallorquins, com a poble, puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el perquè d’aquesta mort”.

Aquest article s’ha publicat originalment a Babelia.