Riure de diglòssia: torna Ossifar

Escric hores abans que el dissabte 19 de juliol dos terços del conjunt mallorquí Ossifar tornin a l’escenari per un vespre, a Inca, amb sold out i aura d’esdeveniment. D’Ossifar ens queden les seves dues veus, Llàtzer Méndez i Luis Arboledas, després que el guitarrista i productor Biel Mesquida morís a un accident de mobilette, tot confirmant que va ser un superclasse fins al final. Sospito que els nascuts a la perifèria de Mallorca (és a dir, a qualsevol altra banda del món) no tindran gaire clar de què parlo, però els ho explicaré de molt bon grat en una frase: Ossifar és la infantesa de tots els mallorquins que fórem nins la primera meitat dels anys noranta i l’adolescència dels que fórem adolescents.

Qui vulgui entendre les teories de Mikhaïl Bakhtín sobre el carnaval pot traslladar-se a una revetlla de poble de l’any 1991 i reparar en la gang de bojos que prenen l’escenari a l’assalt, vestits de toreros o policies locals, fent l’animal i cantant sobre excrements, bufes, pardals i cotorres, porcelles en fuita, xèrifs ingenus, ases insurrectes o pagesos enamorats, tot això amb una sonoritat popular sense cap por a botar del bolero al rap (sic) o del pasdoble a la balada romàntica sobre un home que espera el seu nou penis mecànic fabricat al Japó... En fi, un desgavell absolut que imaginava Mallorca com un western d’opereta davant del qual qualsevol Persona Culta™ arrufaria el nas. El que passa és que la felicitat sovint s’assembla més a Ossifar que a John Cage, què voleu.

Ossifar és quelcom més que música. És, per a mi, un Ford Sierra nou de trinca que travessava l’illa del port de Pollença a Palma per l’antiga carretera, en família, i la rialla de mon pare recordant el Llucmajor dels primers anys seixanta amb aquelles històries de transistors, fortor i botons de puny perduts a la soll dels porcs. És parlar de 1992, el darrer any de la meva infantesa, l’any que canviàrem jo i també un poc el país, el darrer any de felicitat irrefutable de la meva vida. És parlar d’estiu. I, tot i que el grup s’acomiadà fa tres dècades, som molts els qui encara emprem els seus desbarats com a lèxic privat entre col·legues o germans: “Tinc una espesie de emprenyo!”, li confesso a vegades al meu amic Sebastià.

I així arribem a un dels molls de l’os ossifarians: el seu ús bastard, monstruós i dadaista del llenguatge, o potser hauríem de dir l’idioma. Perquè Ossifar escrivia les lletres en un invertebrat “castellorquín” que mesclava català de Mallorca i castellà d’enlloc, i així ens feia riure, la qual cosa provocà més d’una crítica acadèmica i política: ¿no ens deien les seves cançons: 1, que els mallorquins, sobretot els de poble, som uns ignorants; 2, que la diglòssia és una cosa divertida; i 3, que ja va bé si tractem el català a coces...?

Vist amb perspectiva, aquells recels comprensibles erraven: el que realment aprenguérem d’Ossifar és 1, que la cultura del camp no hauria d’acomplexar-se davant cap altra; 2, que la diglòssia existeix i és una violència, tot i que es pugui contar amb humor; 3, que un madrileny (Arboledas) pot aprendre català, cantar-lo i fins i tot divertir-se autoparodiant la seva forasteria, és a dir, apropiar-se d’un prejudici.

Almenys jo ho veig així, i no crec que sigui (només) perquè m’estimo els Ossifar.