Vida, trips i miracles del rock català: Pau Riba, Oriol Tramvia i Canet Rock

Poques setmanes després d’haver-se estrenat a Zeleste, Oriol Tramvia va actuar al primer Canet Rock. Fa exactament mig segle. Quan el públic es desesperava escoltant un Pau Riba embriac, que s’autosabotejava interpretant una versió esperpèntica de ‘Licors’, Tramvia començava a cridar. Era l’únic dels artistes que no va tocar a l’escenari principal. Dit així sembla com si aquell Canet fos com el d’ara, però als tres festivals dels setanta hi havia molta més il·lusió amateur que organització. Ell, preveient que no l’escoltaria ningú, va decidir fer una acció promocional: tirar coets. Va demanar que encengués la metxa un noi valencià: Javier Mariscal. Quan van detonar, Riba va pensar que l’homenatjaven. Tramvia va començar després d’haver-se pres un àcid, va sortir a l’escenari de quatre grapes. No recorda gaire res, i tampoc en queda cap rastre en el preciós documental de Francesc Bellmunt. Però Josep Martí Font, que hi era, va fer-ho constar en la seva crònica: “Era una gota de ácido en un pulido prisma de metal iridiscente”. Va córrer la veu.

Aquell transgressor enfollit era una bèstia. L’escena s’explica tant a la crònica dels festivals de Canet de Donat Putx com a la notable biografia de Tramvia que ha escrit el seu germà Agustí Pons. La nostra contracultura interessa com a història. Als dos volums, sobretot nodrits a l’hemeroteca, s’hi afegeix el reportatge luxosament il·lustrat del veterà Jaime Gonzalo sobre tot allò que va envoltar el Sgt. Peppers català: Dioptria, l’obra mestra de Pau Riba que serà revisitada per 12 músics que el cantaran íntegre en un espectacle al Grec.

‘Dipotria’, l’obra mestra de Pau Riba, serà revisitada per 12 músics que el cantaran íntegre en un espectacle al Grec

La cronologia de Dioptria és enrevessada. Era una aposta econòmica forta per a Concèntric, una companyia del resistencialisme catalanista. L’abril del 1969 el va començar a gravar amb Om, un grup d’instrumentistes brillantíssims que va enriquir molt el resultat final. Per Nadal el disc arribà a les botigues. Tenia format de doble, però només n’hi havia un. El segon encara l’havia d’enregistrar. Quan Riba s’hi va posar, va descartar Om, malgrat que ja tenien els arranjaments, i va voler sumar-hi un grup sincronitzat amb el canvi que l’havia sacsejat després de la seva primera experiència amb els al·lucinògens. A l’hora de la veritat, Música Dispersa no s’hi va implicar, només hi va treballar seriosament Albert Batiste. Quan el Nadal del 1970 el disc es va comercialitzar, gairebé ningú se’n va fer ressò. Concèntric iniciava la decadència.

Al llarg de la trajectòria de Riba embolics d’aquesta mena es van repetir. Fins i tot quan Enderrock li va organitzar un homenatge. Gonzalo es passa quatre pobles interpretant-ho. “Quina gran oportunitat per apropiar-se de l’home, orquestrant una gran olla de ­grills a costa seva. Irònicament, aquest festí el va organitzar la revista Enderrock, portaveu propagandista del constructe del rock català subvencionat per CiU”. Tot sempre és més precari. Riba, més enllà de la transgressió i la genialitat autèntiques, era un gestor pèssim de la seva obra i personatge. Sense una mínima infraestructura a través de la qual canalitzar la seva trajectòria, idea­va projectes que mai acabava de materialitzar o es quedaven al calaix. Posem per cas un episodi que Gonzalo reconstrueix amb detall: el xou Elèctric Tòxic Claxon So, que havia de servir de presentació de Dioptria. Se sap que volia actuar al Palau de la Música i que no li van cedir el local. Riba, amb recursos precaris, tenia al cap un espectacle tan costós com ho havia estat el Rock and Roll Circus dels Stones. Se sap que es va prendre un àcid abans de pujar a l’escenari.

Un dels aspectes més interessants de la lectura d’aquests tres llibres a la vegada és descobrir la convivència entre la precarietat de la indústria de la música en català dels setanta i el talent que va emergir aleshores i que tant va brillar al Canet del 1975. El llibre sobre Oriol Tramvia, que enllaça amb la novel·la familiar Bàrbara de Pons, ho exemplifica amb gran honestedat. S’hi consigna com Tramvia es va enxarxar a la contracultura barcelonina —del Grup de Folk a Zeleste passant per l’experiència de les comunes— i, a la vegada, s’explica com aquest artista d’escenari ha tingut dificultats de tota mena al llarg de la seva vida, des de contractes amb companyies teatrals de prestigi que no l’havien assegurat fins a accidents laborals en els quals els directius d’aquestes companyies li pagaven l’hospitalització a canvi que no els denunciés. La qüestió és la dificultat de bastir una indústria en un negoci que demana diners i, per tant, el repte homèric de la professionalització. És difícil tirar coets.

Psicòptic! Pau Riba & Dioptria  

Jaime Gonzalo  
Traducció de Hara Kraan  
Libruak
163 pàgines. 21,85 euros

Ni Juan Carlos ni Sofía: Oriol Tramvia 

Agustí Pons 
Enderrock Llibres
207 pàgines. 19,95 euros

Canet Rock. Mig segle de música i follia 

Donat Putx  
Enderrock Llibres
159 pàgines. 19 euros