‘Proses reposades’, de Miquel Martín: Memòria o caos

En les observacions de Miquel Martín (Begur, 1969) sobre Joaquim Ruyra, en un dels textos inclosos a Proses reposades, ens pot semblar que ens llegeix els pensaments que tenim quan el llegim a ell: “Res no hi és sobrer, cap mot grinyola ni cap frase coixeja: la prosa llisca, harmoniosa, melòdica. Com tots els grans escriptors té una gran consciència de la llengua, una obsessió per fer-la rigorosa i alhora mal·leable, per fer-la digna del que vol explicar, perquè sigui evocadora i pugui transmetre tota la gamma de sensacions i emocions”.

Quan entreu en una llibreria feu la prova: obriu a l’atzar Proses reposades, i tant si aneu a parar a la secció dedicada al seu paisatge natal, o a la que defensa el repertori de costums, la rutina i l’ordre, o a la que lloa les virtuts de la cuina empordanesa —què hi farem, Josep Pla va crear aquest vici—, als apartats on entona un rèquiem per la pèrdua de la vivesa i l’espontaneïtat de la llengua de cada dia —lèxicament exuberant abans i “artificial, impersonal, de viver” avui—, o on recorda episodis del seu passat i el travessa com si fos un país on la gent fes les coses d’una altra manera, sense adonar-vos us trobareu immersos en l’article, la crònica o l’apunt breu que ve tot seguit: llegeixes Miquel Martín i no et pots aturar. I si en el tast que hi feu resulta que us esperen els escrits sobre les lectures que ha fet dels clàssics catalans, aleshores és probable que no només sortiu de la llibreria amb Proses reposades, sinó també amb una Víctor Català, amb un Vinyoli, amb un Gaziel, tanta és l’exultant convicció amb què els reivindica l’autor.

Una vegada a casa, amb més calma, llegirem ‘Josep Pla i Pere Pagell’ i ens semblarà trobar-nos davant d’un conte rodó —i no és ficció—; o ens serà impossible no estar d’acord amb el que diu dels traductors a l’homenatge que els ret a ‘Els mèdiums de la literatura’; i si us agraden els gossos, segurament considerareu ‘Amor pur’ la peça més antològica de Proses reposades. Amb ‘Arròs a la cassola’ agafareu gana, ‘Entre llibres’ us farà venir el neguit de tornar a la llibreria acabada de visitar i sortir-ne amb la bossa ben plena, i, encara que sigueu de mena sedentària, qualsevol dels textos reunits a ‘Passejades’ potser us pot fer canviar de costums. De mica en mica, però, ens anirem adonant que un fil ben visible uneix la diversitat de peces de Proses reposades, i que no descobrim res de nou perquè, discretament, Miquel Martín ja s’ha encarregat d’anunciar-ho en la cita de Miquel Pairolí que obre el llibre —i en cadascuna de les que encapçalen tots els apartats: sap que la tria d’una bona citació enriqueix els llibres—: “Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent”.

L’oblit o la ingratitud cap al passat o la consciència històrica és el perill a esquivar, ens ve a dir l’autor, i davant la disjuntiva que plantejava Valentí Puig a Memòria o caos, es decanta sens dubte per l’opció primera. En un text titulat justament ‘Contra el caos’, Miquel Martín recorda que els grecs “ja parlaven del caos i del cosmos, és a dir, de l’ordre i del desordre. Passar del caos al cosmos significava precisament entrar en una dimensió de racionalitat, d’harmonia, de sentit. La proporció era coneixement, era bellesa i bondat”. Sense l’aplicació constant de la mesura clàssica tendim a tornar-nos provincians, deia Eliot. No patiu: a Proses reposades Miquel Martín escolta aquesta advertència en tot moment i converteix el seu Empordà en un centre distribuïdor d’universalitat.

Proses reposades 

Miquel Martín 
Edicions del Periscopi
252 pàgines. 20 euros