De Lídia i Dalí al sabater d’Ordis

El 1904, quan Dalí té entre zero i un any d’edat, el que aleshores es diu Eugeni Ors, encara sense la de de d’Ors, que ja en té 24, passa una temporada a Cadaqués perquè el seu pare vol que s’airegi, reposi i mengi bé, ja que està una mica anèmic, potser a conseqüència d’algun mal d’amor. El metge cadaquesenc Víctor Rahola, que coneix l’Ors pare, lloga una habitació per al fill, a pensió completa, a la casa de Lídia Noguer, coneguda també com a Lídia Sabana, perquè era filla de la Sabana, famosa bruixa que sabia provocar temporals i maleir les barques perquè tornessin sense pesca. La Lídia venia peix i era bona cuinera. I el jove Ors, que ja tenia la tensió eròtica entresuada i modernista que l’acompanyarà sempre, en trobar-se convivint amb aquella senyorassa de 38 anys no es va poder aguantar de tirar-li floretes per l’estil de “quina dona més ben plantada” i aneu a saber si no hi va arribar a haver algun tocament o algun esbós de tocament, encara que d’això no se’n sap res del cert, ni sí ni no. El cas és que al cap d’un temps, refet i ben alimentat, el jove Ors va tornar a casa i no va reaparèixer a Cadaqués fins que ella ja era morta. Però la dona va quedar convençuda que ell l’estimava i que els seus articles, ja signats com a Eugeni d’Ors, eren cartes d’amor en clau que només ella i els més íntims sabien desxifrar. Eren els famosos articles del Glosari, que tant d’enrenou van provocar. Diu Pla que Ors era “un home que aspirà constantment a subratllar-se, que escriví i parlà en lletra cursiva” i que “mai no pogué demanar un parell d’ous ferrats parlant amb naturalitat”.

La mania obsessiva de Lídia es va fer famosa, i ella també: deia que Teresa, la Ben Plantada, la dona catalana arquetípica dels escrits orsians, era ella. Que no es deia Teresa però era Teresa. Llegia La Veu de Catalunya a cal barber per veure què li deia l’Ors en secret a través dels articles. Amb els anys la van anar coneixent, i estimant, la germana Anna Maria Dalí, i el mateix Dalí, Lorca, Buñuel, Gala i altres. Tenia una imaginació poètica molt potent: deia, per exemple, que ella era la font i Eugeni d’Ors l’aigua. Diu García Lorca en una carta a Anna Maria Dalí que la follia de Lídia, a diferència de la del Quixot, era “humida, suau, plena de gavines i de llagostes”. Quan Ors publica un article sobre Poussin i el Greco, de seguida Lídia entén que es refereix al Grec (un coraller grec que vivia a Cadaqués) i a la Puça (una figuerenca pobra que a vegades venia a Cadaqués). Igual que a Roses i altres llocs de la costa, a Cadaqués hi havia hagut força immigració de submarinistes grecs que pescaven corall. A Roses fins i tot hi ha el barri dels grecs, amb carrers que els hi han acabat posant els noms pomposos d’Aristòtil, Pitàgores, etcètera.

Amb les interpretacions que fa Lídia es pot dir que és cofundadora del mètode paranoicocrític dalinià

Amb les interpretacions delirants que fa Lídia dels escrits d’Ors es pot dir que ella és cofundadora del mètode paranoicocrític dalinià. I el cas és que Dalí sempre la va tractar amb consideració i respecte, ho explica molt bé al llibre La vida secreta. El 2006, a Lausana, l’estudiosa Fréderique Joseph-Lowery, saltant-se els impediments de la fundació Gala-Dalí, en va publicar una edició que reprodueix els manuscrits dalinians tal com eren abans que els corregissin i recorregissin primer Gala, després Éluard, i finalment els traductors. I així veiem que Dalí no escriu Louvre sinó L’Ubre, de New York en diu Niu Work, de la Fai en diu la Foi (que per als francesos és la fe!) i barreja el català i el francès tal com li ragen,

Quan s’acaba la guerra espanyola i Dalí retorna a Portlligat, hi troba una Lídia de 71 anys que, malgrat haver perdut, ja feia temps, el marit i els dos fills, s’ha sabut espavilar. Dalí pregunta a Lídia com s’ho ha fet per sortir-se’n durant la guerra i ella li diu que mai no ha viscut tan bé: “la meva espiritualitat, ja m’enteneu”. Però en què consisteix aquesta espiritualitat, perquè bé arriba l’hora que s’ha de menjar? “Precisament, diu ella, la meva espiritualitat consisteix en l’hora de dinar; arriben uns milicians de la Fai en camions, feia molta calor, acampen a la platja, discuteixen, s’escridassen entre ells sense parar; jo no deia res a ningú, buscava el racó més adequat i començava discretament a fer un bon foc dels que prometen molta brasa i que només els sap fer la Ben Plantada; l’hora de dinar s’acosta, i ja sento un milicià que exclama, qui és aquella dona? No ho sé, diu un altre, fa estona que prepara foc; ells continuen discutint i xerrant sense parar, que si hauríem hagut de matar tots els del poble perquè són uns fills de puta, que si hem d’agafar el poder aquesta setmana mateix, que si cremarem l’església i el capellà aquesta tarda, i mentrestant jo vaig guarnint el foc amb branquetes de sarment que peten com cabells d’àngels i ara l’un ara l’altre els milicians es van acostant fatalment al meu foc fins que un diu, hem de pensar amb el dinar; jo no deia res, tirava una branqueta de romaní al foc, que feia com un rebuf de bàlsam” i els milicians van venint amb una costella, una cuixa de conill, un colomí… tot es va coent i daurant… i quan han menjat es tornen “dolços com xaiets”… i després Lídia explica que més endavant, quan arribaran les tropes d’assalt separatistes, farà el mateix… i encara més tard, quan ja són els del tercio espanyol, sant tornem-hi, i que així ha anat fent.

La mateixa dona també surt mencionada al llibre de Fages de Climent publicat el 1954

A la Balada del sabater d’Ordis de Fages de Climent (publicada el 1954 però situada anys abans), el sabater, un vagabund amb neguits metafísics, se’n va a peu a Cadaqués a veure Lídia: “Grisa la testa, és com una olivera / de tronc antic, profunda i ampla rel. / L’endevinaire sembla el lluc fidel/ d’una nissaga mítica, agorera”. I ella, mig bruixa, i ell, antic sabater (o pegot), tenen un diàleg que comença: “—Jo vaig peu-nua —diu l’endevinaire. / —És el calçat més útil —fa el pegot. / —L’únic parell que dura, mentre pot. / —Si anessis lluny… —No em puc allunyar gaire».

Entre els germans Dalí i altres amics li van pagar una residència, al bell Asil d’Agullana, i allà morí.