Alba Riera, presentadora de ‘La turra’: “No ens fan por les opinions contràries però tenim línies vermelles”

La turra va començar amb dues presentadores i una petita polèmica pel seu nom, que no semblava d’un català gaire genuí tot i estar a la plataforma EVA, el nou canal per a públic jove de 3Cat que només es troba en línia. Poc després, Andrea Gumes va baixar del carro per anar a presentar Nervi, un espai cultural de la televisió pública, i Alba Riera es va quedar comandant la nau d’un programa que ha actualitzat el format del debat amb un apropament més fresc i dinàmic que poc té a veure amb aquell llunyà Àgora (1993-2013), analític, encotillat i sempre presentat per homes. Després de començar a marcar la conversa la temporada passada, aquesta ha engegat a tot gas, segurament tocant temes que fa dos anys no estaven damunt la taula. Alba Riera n’és la presentadora i directora, però des del minut u defensa a ultrança el treball en equip que, casualment, assegura, està format només per dones, amb Alba Muñoz com a coordinadora de continguts.

PREGUNTA. La turra, produïda per La Manchester, ha anat fent una feina de formigueta, però ja s’ha convertit en un referent per a molts.

RESPOSTA. De veritat hem fet una feina de formigueta. Es va estrenar el 2023, però realment l’esclat va ser la temporada anterior. Crec que la inflexió és a partir de l’episodi de classe, amb Juana Dolores i Alex Tous. Allà l’audiència va pujar molt.

P. Necessitaven afilar el to, el contingut?

R. Vam començar amb molts obstacles perquè érem a Eva, una plataforma nova, el canal per a joves. Però a la gent li costa entendre la diferència entre TV3 i 3Cat, i encara més una columna allà dins que es diu Eva. A més, La turra tenia una naturalesa molt diferent de la resta de programes d’Eva. Per tant, érem a dins d’Eva, però tampoc acabàvem de ser el tipus de contingut que s’hi feia. Ara això està canviant. A més a més, vam començar amb la pèrdua de les xarxes socials de tots els programes propis de TV3.

P. No tenir xarxes sí que sembla un obstacle per arribar als joves.

R. No teníem els reels que necessitàvem. No teníem l’espai que necessitàvem. Llavors va costar molt fer-se veure. A més, la pèrdua d’Andrea Gumes també va ser un cop just a l’arrencada. En el primer moment va ser molt trist. Però al final ens hem fet un favor, perquè el cert és que jo tenia una mica de dependència. A mi, fer La turra sense l’Andrea m’ha permès brillar, veure que podia aixecar un projecte amb entitat pròpia i presentar un programa sola.

P. Aquesta temporada ha començat amb grans temes. Guerra, sexe, diners. És simptomàtic de per on anirà?

R. Sí. En el sentit que des de La turra toquem els temes importants, els que preocupen la gent. I no només la gent jove, la societat en general. Ens agrada tenir un peu al carrer i portar al programa les converses que tenim a casa i amb els amics, amb la família, les que veiem a les xarxes. M’atreviria a dir, les converses que mouen el món actualment.

P. Han perdut la por a fer debats?

R. Hem observat que hi havia un buit en els mitjans de comunicació sobretot adreçats a un target dels 18 als 40 o 40 i tants. Hi havia certa por a confrontar opinions, s’havia creat una certa dinàmica a no parlar amb algú que no pensa com tu. Jo mateixa hi havia caigut. I pensem que això empobreix el pensament crític i el debat públic. Per tant, sí. Aquest any ens atrevim i volem fer més debats. I, el més important, pensem que parlar amb gent que no pensa com nosaltres el que fa és reafirmar-nos i refermar-nos en les nostres posicions. A més, no busquem dos bàndols polaritzats i punt per pur sensacionalisme, sinó que dins de les posicions també hi hagi diferents punts de vista. Que hi hagi matisos entre cada convidat. Ens sembla molt enriquidor. A més, La turra és de 3Cat, i la nostra responsabilitat és ser el més representatives possible amb la societat catalana. És important oferir un espai que no té por de mostrar opinions contràries, però això no vol dir que no tinguem línies vermelles, com és el cas dels feixistes o l’extrema dreta.

Aquest any ens atrevim i volem fer més debats

P. El debat sobre Palestina ha sigut el més difícil?

R. No ha sigut el més difícil en el sentit ―com dèiem a l’editorial, perquè no creiem que hi hagi debat sobre el que està passant a Palestina― que allà hi ha un genocidi, ni sobre l’ocupació que viu la població palestina. Per tant, no ens va suposar un tema difícil, ni tampoc ho va ser si havíem de tractar-lo. En tot cas, ha sigut el tema més dur i més urgent i en el qual més hem pensat, treballat i creat des d’un sentiment d’impotència més gran.

P. L’episodi ‘La catalanofòbia a debat’ sembla que ha generat molt odi a les xarxes.

R. No va ser tant l’episodi, sinó el títol en concret. Entenem que potser no vam mesurar prou bé el moment de crispació i enuig contra certes dinàmiques de 3Cat, i que es viu i manifesta sobretot a les xarxes. Potser no vam escollir bé el moment o no vam ser prou precises. Pot passar, la podem espifiar. Segurament no vam tenir en compte l’especial sensibilització que hi ha amb el tema de la llengua a l’hora de pensar el títol, no a l’hora de pensar el debat. Ara bé, l’objectiu del programa era precisament portar el debat de l’estiu arran de l’obra Esas latinas, o l’episodi de la gelateria argentina a Gràcia i l’acusació que el català era discriminatori. Nosaltres vam voler traslladar aquesta acusació i posar-la al titular del programa. No ho afirmàvem ni ho qüestionàvem. A l’editorial ja dèiem que el català no pot ser discriminatori en tant que és una llengua discriminada. No preteníem reproduir un marc. No és la nostra opinió. El debat es va generar sobre un títol mal entès o mal posat. Seguim defensant l’episodi tot i la polèmica del títol. Tenim especial sensibilització amb el tema de la llengua i la situació preocupant i alarmant del català. A nosaltres també ens preocupa molt, de fet ha sigut sempre un dels temes que més hem tractat.

P. Quins són altres temes que han tocat?

R. Han funcionat molt bé debats sobre si som massa woke, sobre masculinitats, sobre els homes, sobre xarneguisme. Com a servei públic és important aportar alguna cosa més a la conversa. Sempre ens preguntem de quins temes s’està parlant al carrer, però què hi podem aportar. Per a nosaltres el tema de classe havia de ser un debat polaritzat, perquè la classe ho és cada vegada més. Cada vegada hi ha més classe baixa que es creu classe mitjana. La precarietat marcarà els propers anys, en les noves generacions, amb els problemes d’accés a l’habitatge es polaritzarà més la diferència entre rics i pobres, els que tenen pisos i els que no en tenen.

P. Què més valora l’audiència?

R. L’amor, però no hem inventat res. Vull dir, clarament els problemes d’amor, totes les comèdies romàntiques, tot funciona. Tu poses un tema d’amor, la gent, clic, cap allà que va. Al tema de les infidelitats li vam donar la volta per parlar dels que les han patit. Funcionen els temes vitals, que diem nosaltres.

P. Algun error del principi que l’horroritzi?

R. Diria que al principi teníem més dependència de les cares conegudes. No és que m’horroritzi, entenc per què ho vam fer. Estàs arrencant un programa i necessites clics, i quan no ets conegut, una manera que arribin els clics són els noms coneguts, però crec que una de les gràcies de La turra ha sigut que a moltes de les taules ve gent anònima, i la posem al mateix nivell que de coneguda. Convidar famosos o influèncers no és garantia d’èxit.

P. Són una generació que reivindiqueu molt periodistes com Mari Pau Huguet o Helena Garcia Melero.

R. Perquè som generació de televisió. No existia internet. Llavors a casa sempre hi havia la televisió posada, i en aquell moment una presentadora era una celebritat. O sigui, per a mi era algú de Hollywood. Eren icones, celebritats. I a la televisió hi havia més referents femenins que en altres sectors. Per mi eren unes jefas.

P. Però a quina edat va tenir el primer mòbil?

R. En tinc 34 i vaig tenir el primer mòbil amb 16 o 17 anys.

Intentem fer tot el possible per la llengua i aquí vam patinar

P. L’espai del sofà de La turra es diu “La tabarra”. És una resposta a les crítiques inicials pel nom?

R. És la meva manera de demanar perdó. Hi havia cinc noms finalistes i va guanyar La turra. No estava entre les nostres prioritats. De totes maneres, La turra és veritat que era una cosa molt generacional, que ja feia molt de temps que estava com gairebé acceptat. Intentem fer tot el possible per la llengua i aquí vam patinar.

P. Doncs això no és portar tan malament les crítiques com diu.

R. Soc molt exigent i les crítiques me les prenc massa seriosament. No és que les porti malament, és que me les prenc molt seriosament. Llavors, cada crítica per a mi és un punyal de “no ho he fet prou bé, he fallat...”.

P. Qui l’ajuda a relativitzar-ho?

R. La coordinadora de continguts, Alba Muñoz, i l’equip en general. Aquí fem molta pinya. Hi ha molt aquesta sensació d’haver arrencat un projecte des de zero.

P. No han amagat la precarietat.

R. Nosaltres a La turra tenim la sort de tenir un pressupost darrere, que ens permet fer un programa de qualitat i amb excel·lència. Ara, és un pressupost que també ens critiquen, perquè la gent diu, oh, quants diners que tenen, i jo dic, hòsties, hem de canviar la mirada, o sigui, que nosaltres tinguem un pressupost que tampoc és altíssim, però el tenim per fer coses... És una cosa positiva, a la qual tots hem d’aspirar i que hem d’aplaudir, i crec que fem molt bon ús d’aquest diners i d’aquest pressupost, a més a més com a servei públic, no? Però fixa’t si està precària, la situació, que quan hi ha un programa que té una mica més de pressupost, la gent l’assenyala com a tal.

P. Fa col·laboracions en altres mitjans perquè no pot viure només de La turra?

R. Podria fer només La turra, però estic en un moment que dic que sí a tot. Em fa moltíssima por passar de moda en aquest sector tan inestable. I sé que passarà en algun moment. També ho faig per una mica de vanitat, et seré sincera, que no parlem d’aquestes coses. També hi ha vanitat, hi ha ego, i costa molt dir que no. I això també és una realitat, vull dir, que és un mix de tots.

P. Quina valoració fa del seu moment vital i professional?

R. Crec que estic en un molt bon moment, perquè hi ha certes mirades posades sobre mi. Encara no crec que estigui en un moment de consolidació, ni de poder escollir, ni de tenir un projecte que em pugui garantir una estabilitat, com ara comprar un pis de propietat. Però crec que estic en un moment d’arrencada, crec que és un moment força dolç. Presento el programa dels meus somnis pels temes que toquem i la línia editorial. L’únic, però, és que encara formem part del canal jove Eva, i aquí tinc data de caducitat, per edat, és una cosa objectiva.

P. L’expectativa és saltar a 3Cat?

R. Evidentment, seria una de les meves expectatives. M’agradaria presentar un programa de televisió o digital. Ara els joves tornen a mirar la televisió.

P. Els joves estan tornat al que feien els avis?

R. Potser aquí tenim una mica de sortida. M’agradaria saltar del canal. La turra és un programa que, adaptat, és apte per a molts més públics. Un públic més extens, vaja.

P. Com graven La turra?

R. En dos dies gravem quatre programes. A nivell de producció és un turment, perdem molts convidats que no poden venir aquells dies. Però he après a anar per feina, en gravem un darrere l’altre, amb els canvis de vestuari i de temes que això implica. Per a mi seria ideal gravar-ne un a la setmana, però no és possible per una qüestió de pressupost.

P. Per què diu que no és un pòdcast sinó un programa?

R. A mi no m’importa que em diguin podcàster, però sembla que fer un pòdcast és molt senzill i a La turra hi ha moltíssima feina al darrere. Crec que si li dius així l’estàs relegant a un producte més lleuger, menys treballat, menys ambiciós, amb menys producció, amb menys pressupost... No tenim pressupost de pòdcast, sinó de videopòdcast, que tampoc és el de televisió. Estem allà en un híbrid estrany.

P. Per acabar, una cosa... estimada. Quines són les entranyes d’aquesta fórmula d’inici del programa que ja tothom reconeix?

R. Ho he volgut treure tantes vegades... tantes vegades. Però aquí m’insisteixen que no. No sabia com trobar el punt mitjà entre un programa rigorós però també ser propera. Llavors vaig decidir que als editorials seria més propera, que em mullaria i el dedicaria a les persones que ens escolten. I en aquella època deia sovint “estimades” i es va quedar.