“No és que innovi, és que fa coses”: l’enigma Ricard Ustrell

Ricard Ustrell i “esclata Twitter” —o ara X— són conceptes pràcticament sinònims a Catalunya. Un d’aquests moments es remunta al novembre del 2020. Eleccions als EUA i ell, juntament amb la periodista Cristina Solías, entraven en directe al Planta Baixa de TV3, programa que ell conduïa. Cafè per emportar a la mà, la Casa Blanca de fons, ell vestit amb una jaqueta d’una marca noruega famosa... Tant era el que deien. L’estètica preppy-pija va incen­diar unes xarxes generoses en etiquetes lapidàries: ambiciós, frívol, egòlatra... Adjectius que van de bracet amb els que el defineixen com un iconoclasta de la professió, elogien la seva precocitat o el destaquen com un emprenedor pròsper.

En algun punt intermedi d’aquest magma s’inscriu l’enigma Ustrell (Sabadell, 34 anys), que als 13 ja havia fet incursions a la ràdio local del seu municipi i que ara és al capdavant del programa més important de Catalunya Ràdio, a més de ser el propietari de l’exitosa productora audiovisual La Manchester. Només l’any passat, La Manchester, fundada el 2015, va facturar 7,8 milions a través de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Té més clients: el guió del lliurament dels darrers premis Princesa de Girona, celebrat dijous passat a Barcelona, va sortir del despatx de la productora ubicat al carrer Casp barceloní, per exemple.

Un cop d’ull als assoliments del 2025 mostra que és un dels seus grans anys: comunicador, pare de dos fills i parella de la seva companya de feina Gemma Tarragó. Se n’ha anat de vacances d’estiu a Menorca amb el Premi Nacional de Comunicació sota el braç, ha posat el seu segell personal a un màster en nous formats de ràdio i televisió a la Facultat Blanquerna URL, i ha facilitat l’aterratge del seu negoci a Madrid, per al qual ha fitxat Francesc Cano. “No m’imagino què estaré fent d’aquí 20 anys. Sempre he pensat que em moriria jove, així que he pensat que si no faig les coses ara, no les faré mai”, assenyala des del seu retir balear.

El periodista va aconseguir també, el novembre passat, el premi Ondas per Col·lapse, igualment de TV3, distingit com a millor producte de proximitat. Un programa que, de cara a la temporada vinent, ha decidit deixar de presentar. El pas del sabadellenc pel prime time dels dissabtes a la televisió pública catalana serveix per il·lustrar un cert gir sociològic entre el Procés i la Catalunya tranquil·la de Salvador Illa. També permet entendre l’evolució i l’ascens professional d’un noi que als 16 anys ja feia imitacions amb Toni Clapés a RAC1, que va saltar a la primera línia de la ràdio amb la seva versió d’El Suplement de Catalunya Ràdio, el 2015, i que té el rècord d’audiència de l’emissora (638.000 oients).

Pocs s’atreveixen a desxifrar, obertament, l’enigma de com un periodista que tenia any i mig quan el Cobi va volar després dels Jocs Olímpics ha aconseguit, des de zero, construir la tercera productora externa de la CCMA —després de Mediapro i Minoria Absoluta— i arribar a tenir a la seva mà un dels micròfons més influents de Catalunya. O navegar pel post Procés sense problemes evidents. “Parlar d’Ustrell és com parlar d’un conseller, prefereixes no aparèixer”, fa broma una de la dotzena de persones —entre col·laboradors, extreballadors, polítics i periodistes— amb qui ha parlat Quadern. “És millor mantenir el silenci, pel poder que té a la indústria”, afegeix un extreballador d’un dels seus programes que justifica així el seu anonimat.

Hi ha una bretxa enorme entre la Catalunya a la qual Ustrell s’adreçava a FAQS, el programa que va presentar entre el 2017 i el 2018 —produït per El Terrat—, i la que ara gaudeix d’entrevistes tan diverses com les que ha fet a Joan Manuel Serrat o Susanna Griso. Entremig, hi va haver també l’etapa de Planta Baixa (2019-2021), marcada per la crisi del coronavirus i el contacte amb la realitat. Acostar-se a les misèries i els miracles de la vida quotidiana va servir de pont entre les nits de dissabte inflamades de retòrica processista de Preguntes Freqüents i el lateshow d’aromes americans.

“Va aconseguir sortir del Procés amb un producte fresc, sabent què era el que calia i oferint-ho en el moment precís”, opina un primera espasa del negoci radiofònic a Catalunya. “Sap ensumar molt bé el que vol la gent escoltar a cada moment. A FAQS se centrava en l’independentisme i ara porta Belén Esteban a Col·lapse. Aquesta intuïció i aquesta valentia davant segons quins canvis parlen a favor seu”, comenta el que ha estat un dels seus competidors a la franja del matí, Pablo Tallón (Aquí Catalunya, de SER Catalunya).

Aquesta certa valentia —o tendència a ficar-se en voràgines— va tenir, al febrer passat, un altre episodi de les xarxes en flames. A la revista de premsa d’El Matí de Catalunya Ràdio, Ustrell va comentar unes declaracions de Mònica Terribas, que aquells dies presentava un documental sobre l’Opus Dei. “M’ha tocat estar en un punt concret de la història del meu país fent periodisme. Sempre m’han volgut etiquetar”, havia afirmat a aquest diari la seva predecessora al matinal (20132020). “La mateixa que va fer aquell programa dient ‘Bona tarda, ciutadans de la República Catalana’?”, va replicar Ustrell, en referència al programa posterior al referèndum de l’1O. “Potser és ella mateixa qui s’ha etiquetat”, va sentenciar ell.

Però l’atreviment no ho explica tot. El seu ascens meteòric i precoç tampoc es pot entendre sense un cert talent per gestionar i comprendre la dinàmica política. “És allà on hi ha poder, de totes les classes. El problema és que això li serveix en el moment, però al mateix temps va deixant sensacions contradictòries pel camí”, afirma un ex alt càrrec de la Generalitat durant el govern dels republicans. “Si estàs bé amb ell, et defensarà fins a la mort; si no... Li falta finezza”, afegeix.

No és difícil ubicar Ustrell en les coordenades del catalanisme polític, però també té la virtut que gairebé sigui impossible saber a qui vota. “Tothom ha pensat que era del seu partit, menys els convergents, que sempre han cregut que és d’ERC”, fa broma un ex alt càrrec republicà. “Ha sabut moure’s molt bé. Sobretot dins l’aparell polític de la CCMA. Però és cert que tot el que ha guanyat és per la feina”, apunta un ex càrrec de l’executiu de Carles Puigdemont. De fet, va aconseguir una cosa inèdita: l’externalització a una productora del principal programa de la ràdio de la Corporació.

I és precisament en aquest últim punt on coincideixen tant aquells que el critiquen per una ambició desmesurada i per una suposada superficialitat, com els que el defensen a ultrança. I és el que constata aquest redactor, que al seu dia va col·laborar a Planta Baixa. És un pencaire. “És tan addicte a la feina com a les vacances”, assenyala la mateixa font del món convergent, que recorda que sempre s’ha pres lliures els divendres per estar amb la família. El periodista Maiol Roger, el seu escuder des de fa anys i amb qui es coneixen des de fa més de mitja vida, fins i tot apunta que aquesta entrega a la feina és el que més s’acosta a un defecte: “Té el cap a tot arreu, ho controla tot, però va a tanta velocitat que de vegades li has de demanar que pari i es concentri en una cosa”.

A banda de Tallón, els seus dos grans competidors a la franja del matí a Catalunya també destaquen la dedicació a la feina com la seva principal fortalesa. “És admirable als 30 anys amb una productora tan reeixida com La Manchester, donant feina a tanta gent” (unes 40 persones, aproximadament), creu Jordi Basté (RAC1), que l’avança per 283.000 oients segons l’últim EGM. La competència està en 712.000 a 429.000. Gemma Nierga, que condueix els matins a Ràdio 4, considera que la principal feblesa del seu rival a l’altra ràdio pública és la “tibantor”.

— I l’amenaça?

— La pròpia impaciència per assumir altres desafiaments.

— I l’oportunitat?

— Totes. Les tens totes davant!

“Hi ha un refrany que diu que és millor caure en gràcia que ser graciós. I amb el Ricard és al inrevés. Cau malament a gent que no sap que li cau malament. És com si hi busquessin motius, és com si li tinguessin mania des d’abans. És gairebé un fenomen paranormal”, opina Sergi Pàmies. L’escriptor i col·laborador de Col·lapse creu que és “molt important” i que explica molt d’Ustrell el fet que sigui de Sabadell. I també es llança amb un diagnòstic de la seva força com a comunicador: “És l’audàcia, l’atreviment, no perdre ni un segon en reticències, rancúnies o resistències del sector”, apunta. Això, curiosament, no contradiu que el defineixi com a “tímid”. Ni tampoc l’etiqueta de viejoven, que un col·laborador posa al periodista, que tant llegeix Foix i el seu temps de Gabriel Ferrater com El libro azul d’Hugo Chávez.

No obstant això, Ustrell ha protagonitzat episodis que donen arguments als que el titllen de fatxenda. Un dels més clars va ser el maig passat, quan també en antena va criticar obertament el debat electoral de les eleccions autonòmiques organitzat per la CCMA. “He de penjar un quadre, estendre la roba i a La Sexta estrenen ¿Quién quiere ser millonario? M’agrada molt aquest concurs, soc molt de La Sexta”, va assegurar en una de les seccions d’El Matí on humor, informació i opinió es desdibuixen. El Comitè Professional de TV3 i Catalunya Ràdio va condemnar que un presentador de la casa “denigrés” el debat.

Hi ha directors de mitjans digitals que admeten que ficar-se amb ell genera visites, i això, segurament, fa que ell estigui sempre sota la lupa. Alguns fins i tot el culpen de gaudir d’aquesta atenció, cosa que ell nega. “El Ricard té la pell molt fina”, apunta un ex alt càrrec convergent que l’ha tractat diverses vegades. “I la seva decisió de no voler deixar passar cap atac a les xarxes acaba per afectar-lo”, afegeix. No tot s’explica per la lògica dels likes i dislikes en què pot estar embolicat algú de trenta anys. Les coses han arribat a escalar fins al punt que, precisament per la polèmica sobre el debat electoral, han arribat a aparèixer missatges d’amenaça als estudis de TV3. El Comitè Professional de la CCMA va intervenir de nou, aquesta vegada per protegir-lo.

Però més enllà d’aquests esbarzers, veus com la de Pàmies defensen que Ustrell, com ja ho va fer Peyu al seu dia, ha sacsejat certa inèrcia dels mitjans públics catalans, i que això explica en part que se l’assenyali. “No és que innovi, és que fa coses, i això ja és novetat”, assegura l’escriptor, que la primera vegada que va veure el periodista va ser durant una classe de Pepa Gallofré a la Facultat de Periodisme de la UAB. “No és el que s’entén habitualment per un periodista de raça. És més aviat un creador de formats”, opina un excol·laborador, traçant potser un perfil diferent del periodista estrella al qual Catalunya està acostumada.

Els seus programes, admet ell i la professió l’hi reconeix, tiren endavant gràcies a la capacitat per dissenyar equips. “En un país on un dels esports nacionals és queixar-se del cap, això no ho trobaràs al seu entorn”, explica un extertulià d’un dels seus programes. La pel·lícula, com no podia ser d’altra manera, canvia segons a qui preguntis. “Un dia ets molt important per a ell i l’altre ja no”, assegura un excol·laborador seu. “Show business is show business”, responen des del seu entorn, per justificar que, sobretot, es tracta d’una empresa on les coses funcionen d’acord amb el projecte i les habilitats disponibles.

La singularitat d’Ustrell no rau precisament en una certa condició de vers lliure que ha sabut on ancorar, sinó en com entén la indústria. “La seva ambició no és desvelar grans escàndols. Somia amb una carcassa, amb un so, i ho organitza en una estructura que després busca amb qui omplir-la de la millor manera”, afegeix un excol·laborador. És aquesta meticulositat, gairebé d’esteta, el que de vegades el porta a agafar camins curiosos. “Recordo un dia que es va posar a retocar uns àudios perquè sonessin millor —una feina que seria de becari—, però que ell va decidir fer personalment”, explica.

I és aquesta manera de treballar, puntualitza la mateixa font, el que podria explicar els seus canvis constants. “Ja li coneixem projectes dels quals s’ha cansat”, conclou el guru radiofònic mencionat anteriorment. Col·lapse en seria l’últim exemple, en cedir només tres anys després la batuta a Jordi González. El canvi no es deu a un mal resultat d’audiència (té un 17 %). “Quan vaig avisar que el deixava tothom va sortir a dir-me que si això volia dir que tenia alguna cosa més i que faria alguna cosa nova, i no… Vull centrar-me en El Matí i en la meva família. I és com si la gent no ho entengués”, explica Ustrell.

“Ell sap quina és la línia recta entre on està i el que vol. Això ja és una manera envejable de determinació. És molt fàcil explicar-ho des d’una òptica conspirativa, presentar-lo com un Richelieu calculador. Però en realitat és un tipus profundament pràctic”, apunta Pàmies.