El misteri de les rajoles eròtiques del Solsonès

Vinc de l’hort. Mentida. De fet, visc a l’hort. Solsona és un hort fecund on les novetats solen néixer sota terra com els trumfos. L’altre dia, fa un mes i pico, sota un parell de ponts del camí de la Mare de la Font van aparèixer dues misterioses rajoles eròtiques. Molt eròtiques. Excessivament eròtiques. Una obra d’un mal gust exquisit feta amb un bon gust genuí. Més enllà del disseny, del refrany i de la quantitat de titoles i vagines festives més recargolades que l’orella d’un boxejador, vaig pensar: “I això... qui ho ha fet?».

Explorant, vaig llegir que es tractava d’un artista anònim amb menys ego que un lampista. Això va despertar en mi un interès detectivesc per descobrir d’on naixia tanta genitalitat. Patint del mal d’aquesta època, el primer que vaig fer va ser escriure a les xarxes socials: “Algú en sap alguna cosa?”. Poques respostes; per altra banda, dinàmica general de les meves publicacions a les xarxes. Sols un missatge privat va entrar a la meva bústia: era del gran @etfelicitofill, que m’obria una via d’investigació explorada un temps enrere. Repeteixo: no parlo d’una primícia, sinó d’una obra que perdura en el temps perdent la frescor de la novetat, però mantenint el foc joliu de l’originalitat.

Notícies, rumors, aparicions i desaparacions de rajoles, un artista de la Fura dels Baus, el gremi de la rajola de la Bisbal... La meva investigació començava a tenir més embulls que el cabdell d’un gat exiliat. El que és segur és que no és obra d’algú que ha començat a fer un curs de ceràmica per beure vi i domesticar l’estrès. No, es tracta d’un professional. Però, què volen dir? Què hi ha darrere de les rajoles eròtiques? Són els genitals que regalimen una metàfora del Procés? Potser les mamelles inflades representen el mandat del PSC? Vaig començar a fumar sota una làmpada a veure si en treia alguna cosa en clar.

Vestit amb una gavardina que arrossegava per terra i un barret balder, vaig començar a preguntar: on semblava que habitarien les pistes només trobava silencis, excuses i insults. Una trucada amb una veu distorsionada, o una veu de fumar quilos de tabac negre, em va deixar les coses clares: “Si no vols ser flagel·lat amb titoles, deixa el tema de les rajoles”. Estava a punt de xuclar el moll de l’os. No em podia aturar.

Vaig començar a somiar amb penis pantagruèlics, amb fonts de vagines, em vaig començar a comunicar a partir de refranys com “Si vols anar ben servit, xucla tu mateix el pit!” o “A Catalunya tot va bé si s’empina el semaler”. No podia ser. M’estava tornant boig i l’artista se’m feia més fugisser que una trempera a l’albada. Em sap greu, fins i tot el llenguatge se m’ha genitalitzat.

Tinc la ment verda i el fer escanyat. Després de les rajoles vaig començar a escoltar Al peu del Cadí, metàfores escarransides amagant una sexualitat d’una altra època, com una aparició vaig gaudir del quadre de Toni Molins Orgia daliniana interrompent-se, sexe i més sexe en totes les novel·les... Un no parar de sexualitat enmig d’aquesta cultura catalana de coll alt. No he descobert qui s’amaga rere les rajoles, però mentre hi hagi cims i abismes sota els ponts, hem de recordar que nosaltres també som tot això. Lúbric i empinat, així també és el nostre país.