La mili, un malson ocultat però ben explicat al ‘Sense ficció’ de TV3

Sense ficció ha estrenat aquest dimarts la segona part del documental Et faran un home, sobre morts no prou explicades a les casernes militars dels primers anys de la democràcia. D’entrada, el títol està particularment ben triat, perquè és l’expressió que se sentia sovint en determinades famílies quan un dels seus joves preparava el sarró per anar-se’n a la mili. Manifesta una convicció caduca i masclista sobre els aprenentatges que podia oferir una institució amb uns valors que arrossegaven l’herència del franquisme.

La primera part, emesa a finals de l’any 2024, se centrava en el testimoni de reclutes —alguns, personatges molt coneguts— que explicaven el malson que van viure. Vexacions, abusos, violacions... la majoria de les vegades, pels soldats veterans. Unes salvatjades que tenien una estranya impunitat, amb uns comandaments que no acostumaven a presenciar-les o bé no hi eren, però dels quals resulta molt difícil predicar la ignorància sobre el que passava en aquelles instal·lacions on manaven. L’emissió d’aquell primer capítol va tenir un gran ressò. Es van rebre més testimonis ciutadans de tota mena. Era una mirada a l’inte­rior dels quarters. El segon episodi tracta de la impossibilitat de poder mirar sobre determinats episodis. Després de vuit mesos d’investigació, Mireia Prats i Joan Torrents han presentat el segon capítol, centrat sobretot en el dol de quatre famílies que, tants anys després, no han rebut cap aclariment sobre què va succeir. Soldats que van morir fent el servei militar o un recluta que va suï­cidar-se poc després d’haver-lo acabat. Havia tornat amb un caràcter taciturn i a casa no van saber mai les raons d’aquest canvi que el va portar a un final desolador. Els testimonis són bàsicament de germanes i germans de les víctimes. Han passat molts anys i els pares ja no hi són; alguns van emmalaltir mortalment del disgust que els va causar aquella pèrdua.

Defensa va reconèixer 303 suïcidis entre 1983 i 2001, però és una xifra molt discutida. Moltes vegades la documentació militar parlava de “morts accidentals”, un concepte que podia tapar un suïcidi; però d’altres, tancar el cas com un suïcidi podia servir d’encobriment d’un episodi amb culpables. L’exèrcit no va saber custodiar la vida de la seva gent. La gran tristesa que arrosseguen les famílies que participen en el documental no és només per la pèrdua d’un ésser estimat en una edat que no toca. També la tenen perquè no han pogut aclarir de manera fefaent quina mentida pot haver-hi en les escarides explicacions ofic­ials que van rebre. Una comunicació, a més, absent de compassió manifesta. El programa porta un subtítol clar: “Morts silenciades”. Perquè no hi ha explicacions convincents, i en alguns casos, també, perquè els mateixos familiars admeten que per sobreviure a la tragèdia evitaven parlar-ne amb els pares.

Un cas es tanca com un suïcidi perquè el soldat apareix amb un obrecartes clavat al pit, però, com explica la família, quatre dies abans el noi els havia demanat un fuet. No sembla que pensés en la mort. “Mai sabrem què va passar”. Les perquisicions familiars topen amb el silenci de companys a qui el capità ha ordenat callar sobre l’episodi, o localitzen ordres internes per elaborar un informe eximint de responsabilitat el tribunal militar que va declarar apte per al servei un noi amb un físic clarament incapaç de fer una instrucció.

L’absència de respostes no vol dir que no sigui un documental treballat. En la petició de documentació, moltes vegades s’han trobat que el Ministerio de Defensa respon que no hi consten diligències. L’equip del programa, als títols de crèdit finals, esmenta 26 arxius judicials, militars, oficines públiques i entitats que han escorcollat infructuosament. I els seus redactors deixen el protagonisme encertadament a les famílies. No hi ha cap narrador. Com a molt es sobreimpressionen algunes dades. Una bona feina del programa que dirigeix Montse Armengou.