Bruna Cusí: “Les arrugues m’ajudaran a fer papers més interessants i contradictoris”

Bruna Cusí (Barcelona, 39 anys) diu que aquests dies està aclaparada per la sobreexposició. “Des que vaig guanyar el Gaudí amb Frontera tot just han coincidit diverses estrenes i fa la sensació de: ‘Ostres, la Bruna ho està petant’, però això és el resultat de dos anys intensius amb molta feina”, explica mig refredada un matí de març en un bar del Putxet a prop de casa seva. L’actriu arriba a la primavera sent un fenómen a la taquilla amb Balandrau, vent salvatge, la història de supervivència inspirada en la catàstrofe real de la pitjor tempesta de neu del Pirineu -la tercera millor estrena del cinema català després d’Alcarràs i El 47- i la seva doble participació en dues de les pel·lícules més comentades de l’últim Festival D’A de Barcelona’: Un altre home i Pizza Movies. “Sort que en cada projecte tinc un paper diferent”, aclareix.

A la cinta de David Moragas (“el Joachim Trier català”, diu) interpreta la Marta, germana del protagonista, una dona que sembla que ho té tot a la vida ―família, casa aspiracional, feina d’èxit― però que tot li trontolla quan arriba el dol per una mare asfixiant que s’acaba de suïcidar. “Què passa quan aquesta mare no hi és però està completament present? M’agrada molt treballar amb David Moragas perquè investiga molt bé les relacions familiars i és molt crític amb les estructures socials”, reflexiona. Sobre la comèdia de Carlo Padial amb guió de Desirée De Fez, en què es fica a la pell d’una terapeuta infantil irritant, diu que “és un paper petit, de dos dies de rodatge, però com que s’ha estrenat al festival, sembla que estigui a tot arreu. Només espero que la gent no es cansi de mi, vull seguir treballant”.

Pregunta. Sembla que la incomoda ser l’actriu del moment.

Resposta. Jo el que vull és consolidar-me. Ara puc treballar i viure d’això, estic en un moment bonic. Entre els 20 i els 30 anys vaig picar molta pedra i em vaig curtir fent projectes d’autor per amor a l’art. Això m’ha acostumat a aquesta manera de fer, on no oblido projectes independents amb pocs diners, que és una cosa que continuaré fent perquè jo no soc actriu intèrpret, jo soc actriu creadora i m’implico molt amb els personatges.

P. Tant Pizza movies com Un altre home, cadascuna a la seva manera, són pel·lícules molt de la Barcelona d’avui.

R. Les històries, com més locals siguin, més universals seran. Has de desconfiar quan et diuen: aquests personatges tant podrien viure aquí com allà. No. Jo defenso molt el cinema que situa els personatges en un lloc i en unes condicions de vida concretes, amb un estatus social determinat.

P. Per què creu que és ara quan treballa tant?

R. La feina no em ve per una imatge de bellesa canònica, sinó per ser una actriu de fons. Sempre he pensat que treballaria molt més en la maduresa. Amb els anys les arrugues m’ajudaran a fer papers més interessants, profunds i contradictoris.

P. És difícil veure avui actrius amb expressions facials, i es diu que Jessie Buckley ha guanyat l’Oscar per tenir-ne.

R. És important tenir arrugues per interpretar personatges, sobretot en les dones. Penso molt en la pressió estètica i en com pot afectar les meves nebodes, vull que puguin tenir referents naturals i reals.

P. No és el que hem vist a la campanya de premis i de catifes vermelles del cinema. Les actrius estan més primes i gairebé desapareixen.

R. Des que les Kardashian es van començar a treure les corbes han tornat les esquelètiques. La pressió estètica és molt forta, però he tingut una educació cultural molt bona i soc una privilegiada en aquest sentit. Les meves conviccions polítiques m’obliguen a no tornar-me boja amb la bellesa i la maduresa, a entendre que la joventut desapareix i que l’empoderament de la dona es cultiva d’altres maneres. Aquesta teoria és fàcil de dir, ja ho sé, el difícil és convèncer-se una mateixa, és una feina que no s’acaba.

P. Al novembre estrenarà In vitro, una sèrie a HBO sobre una clínica de reproducció assistida.

R. És una comèdia dramàtica d’hospital, una paròdia molt intel·ligent de les clíniques de fertilitat en què interpreto una embriòloga. Em semblava molt interessant participar-hi perquè la dirigeix Marc Crehuet, amb qui vaig treballar a Pop ràpid, i el guió és de Carmen Marfà, una dramaturga que respecto molt.

P. Al sofà de La Turra de l’Alba Riera va parlar sobre l’experiència de congelar els òvuls.

R. Volia parlar d’això i dels meus quatre òvuls congelats. Quan vaig passar per aquest procés, no em podia plantejar ser mare soltera, ni per la banda econòmica ni per la xarxa familiar. També hi influïa el fet que als homes, ara, ser pares no els dona estatus social. Estic d’acord amb Eva Illouz i el que diu que els homes, per formar una família, s’han adonat que hi ha d’haver una conciliació, i a molts, encara que això sigui una generalització, no els sedueix aquesta nova implicació. Abans els pares anaven a treballar i prou i ara la feina domèstica és compartida. Crec que aquests factors han influït en el retard de la maternitat de la meva generació. O almenys és el que he viscut i he vist en les meves amigues.

P. A In vitro torna a treballar amb David Verdaguer, la seva parella a Estiu 1993. Tots dos són actors de moda. Creu que cobren igual?

R. Feia deu anys que no treballàvem junts i va ser com tornar a casa. El David és un actor molt generós, és molt fàcil treballar amb ell, i ara ens hem trobat en un moment més madur. Crec que en l’àmbit del salari la cosa és bastant igualitària, però el David ha fet molta més feina que jo, ell té una carrera que jo encara no tinc. Amb ell sí que parlo de diners obertament perquè és una persona molt transparent amb aquest tema, un altre tabú a la societat catalana.

P. En quin sentit?

R. Com a societat ens costa molt parlar de diners i caldria parlar-ne més. El problema de la indústria a Catalunya és que hi ha una sensació que sempre fem pel·lícules autorals, encara que després tinguin una bona acollida comercial. En el punt de partida sempre et diuen: “Aquest projecte està molt bé, però hi ha pocs diners”, però he rodat per 10.000 euros pel·lícules que han funcionat molt bé comercialment. En aquest tipus de cinema que he fet, crec que si hagués sigut en un altra època, hauria cobrat més del que he cobrat ara.

Al cinema català sempre et diuen que “hi ha pocs diners”, però he rodat per 10.000 euros pel·lícules que funcionen comercialment”

P. La precarietat es formula com una excusa?

R. Aquí, a Catalunya, es formula així, però és que el sistema és precari. Jo cobro el que em sembla bé. En realitat, el problema també és el temps intensiu de producció. El que m’agradaria és que els projectes no s’escurcin a dues setmanes de rodatge, amb múltiples hores extres en què es treballa molt en molt poc temps.

P. És una actriu que no té por de posicionar-se políticament.

R. Si em pregunten responc, però m’agradaria no ser abanderada de res. La meva vida és política i puc donar la meva opinió com a ciutadana. Soc feminista, lluito pels drets socials i estic en una cooperativa d’habitatge, perquè tinc una petita implicació per canviar el meu entorn en una ciutat com Barcelona, on el turisme massiu i l’especulació han empitjorat les condicions de vida.

P. El seu pare, Enric Cusí, és un actor i doblador molt respectat. Com porta ell la seva fama?

R. Ho porta amb molt d’orgull, la que no ho portava bé era jo. Ara ja ho tinc superat, però quan em van nominar al Goya per Estiu 1993, després de fer Incerta glòria, em sentia culpable per si això li feia mal. En comptes de sentir que igual per al meu pare allò seria una cosa positiva, em va agafar molta por. Vaig tenir aquest moment de crisi en què vaig pensar: “Em sento culpable que em pugui anar millor que a ell”. Ho vam parlar, i no era així, perquè la meva carrera no deixa de ser una extensió del que ell ja va començar a fer. La meva mare i les meves germanes també m’ajuden amb els guions i a prendre decisions. La meva família m’ha donat molt suport, estan molt orgullosos i molt contents.