Fer sèries en castellà a TV3

No fa gaire es va produir una situa­ció curiosa, no havia passat mai. Es veu que el president Salvador Illa va parlar pràcticament només en castellà en un fòrum d’abast internacional celebrat a Barcelona, i la cosa curiosa és que Junts va demanar empara a la Mesa del Parlament perquè el conseller de Política Lingüística, Francesc X. Vila, donés explicacions d’aquest comportament lingüístic. Ja li ha tocat un paper ben galdós a tot un catedràtic. La resposta de Vila és tot un joc de malabars argumentant que es tractava d’un fòrum internacional i que la majoria de l’audiència era castellanoparlant, però obviant que el català com a llengua pròpia té un paper fonamental com a llengua institucional en boca d’un president de la Generalitat (cosa que Montilla tenia claríssima) i passant per alt que molt probablement l’esdeveniment en qüestió comptava amb algun sistema d’interpretació, perquè ja se sap que per aquests mons de Déu no tothom sap castellà. Aviam amb quina cara vas ara a defensar el català a Europa si de casa estant ja justifiques un canvi de llengua així.

Passa que amb aquesta argumentació ens hi hem trobat moltes vegades, n’hi ha prou que intuïm que l’auditori no és gaire nostrat per donar per fet que ens hem d’amagar la llengua a la butxaca. Ho vam veure al seu dia quan Ada Colau feia els seus ví­deos xirois en castellà afegint que el català era una murga, i són tota una colla els influèn­cers catalans que fan els seus continguts en castellà simplement per arribar a més gent. Caldria passar en bucle l’entrevista cèlebre en què Miguel Bosé pregunta a Lluís Llach sobre el fet que canti sempre en català, “si hubieses cantado en castellano te habrías comido el mundo”, i és clar, és el de Verges qui ha d’explicar al fill de torero els motius artístics i polítics del perquè de la seva expressió en llengua catalana, “una cultura pequeñita, de diez millones de personas”.

Un altre exemple clàssic és de l’audiovisual, amb el cas de les sèries coproduïdes per TV3, rodades a Barcelona i protagonitzades per actors catalans. Ara en tenim una mostra amb Dia U, produïda íntegrament en castellà i doblada al català no pas pels actors mateixos, sinó per professionals del doblatge (suposo que ha de ser així, però no deixen d’estranyar els actors que els saps la veu però parlen amb una veu que no els pertoca). Bé, ja m’imagino que les dinàmiques de mercat i de participació empresarial deuen condicionar la tria de la llengua, i per tant TV3 poc hi deu tenir a dir, però hom es demana si no s’hi podria influir una mica més, en aquesta tria, tenint en compte que en aquests casos la balança sempre es decantarà cap a la llengua gran; o bé si realment pertoca a TV3 de participar en produccions fetes d’entrada en castellà; o si compensa econòmicament assumir a la vegada tant costos de producció com sobrecostos de doblatge.

Hi ha un parell de fenòmens interessants pel que fa als usos lingüístics derivats dels moderns consums televisius, desvinculats de la graella lineal i lligats a les plataformes. El primer és la possibilitat de consumir televisió d’arreu del món i en les llengües més diverses. Per descomptat continua haver-hi llengües dominants, però pots veure sèries en noruec, o en letó, o en coreà, tant li fa. En aquest sentit ja no hi ha barreres. I de fet sabem que la mateixa llengua catalana s’ha difós generosament per aquests mateixos mecanismes amb l’èxit internacional que van tenir sèries com Polseres vermelles i Merlí. Avui dia res no impedeix que televisió produïda en una llengua minoritària pugui convertir-se en un èxit notable, cosa que hauria de servir per desempallegar-se de la idea que com més gran és la llengua que fas servir, més lluny arribaràs. I en relació amb això hi ha el segon fenomen: la pràctica de seguir les sèries amb subtítols s’està menjant la dependència del doblatge, especialment entre els joves, que d’una banda saben prou anglès per sortir-se’n si és la llengua original i de l’altra tenen molt més naturalitzada la presència dels subtítols quan calen.

En resum: una televisió pública que té com a missió fomentar una llengua minoritzada participa en una coproducció en una llengua de cinc-cents milions de parlats, per acabar-ho doblant a la llengua minoritzada per unes veus diferents, tot practicant uns usos televisius més a­viat­ en retrocés. Què pot anar malament?