El cinema català, entre la precarietat i els èxits

A les cerimònies dels Gaudí hi ha anys molt ploraners en què la màxima autoritat de l’Acadèmia del Cinema Català es plany del desastre del sector. I d’altres... on plana la satisfacció. A la darrera gala, la presidenta, Judith Collell, va dir que “aquest any serà recordat sobretot perquè hem assolit la fita més desitjada, hem aconseguit el públic”. I aquest diumenge, què dirà? No sembla que pugui desdir-se d’un cert optimisme.

El 2025 hi ha hagut films, pocs, amb una bona taquilla. Pel·lícules amb producció catalana s’han col·locat en tercer lloc (Los domingos, 625.394 espectadors), quart (Wolfang, 597.593), cinquè (La cena, 606.141), setè (Sirat, 438.325) o desè (Romería, 275.920) del top ten del cinema espanyol. Les produccions catalanes van ser als principals festivals (Venècia, Canes, Berlín, Màlaga, Sant Sebastià…), etc. Però aquests èxits no poden amagar fortes debilitats.

Segons les dades de l’Observatori de la Producció Audiovisual, l’any 2024, una quarta part (30 de 114) dels films qualificats amb producció catalana, total o parcial, estaven pendents d’estrenar-se en sales a 30 de maig de 2025. Petitesa i fragmentació. El 78,6 % de les productores catalanes només van qualificar una pel·lícula el 2024.

Pel que fa al cinema parlat en català, el 2025 va fer una quota del 5,47% del total d’espectadors: 646.328. Per darrere del 2024, que va arribar al milió d’entrades gràcies a l’empenta d’El 47 i Casa en flames.

Obtenir finançament a Catalunya pot costar dos anys i mig quan a Europa triguen sis mesos

Marc Chica, president de Productors Audiovisuals de Catalunya, resumeix la situació amb una paraula: precarietat. Perquè obtenir finançament pot costar dos anys i mig quan a Europa, amb uns mecanismes de finançament (subvencions, incentius fiscals, televisions...) més àgils, triguen sis mesos. Un desavantatge que s’afegeix al baix cost de les produccions, que porta a la intermitència en la feina i abarateix el topall del finançament públic que pots demanar. “Aquesta situació vulnerable afavoreix”, explica Chica, “l’emigració de professio­nals a Madrid, amb plataformes internacionals que donen més estabilitat”.

L’informe anyal del CoNCA inclou una enquesta que permet afirmar que el 23% dels professionals culturals, no únicament del sector cinematogràfic, van ingressar menys del salari mínim. I Europa tampoc esquiva els problemes. Segons l’Observatori Europeu de l’Audiovisual, més del 40% dels guionistes i directors de films de l’any 2015 no han tornat a estrenar cap altre projecte.

Un organisme aplaudit pels productors és l’Institut Català de les Empreses Culturals, però li caldrien més recursos per desenvolupar-se d’acord amb les necessitats del sector. En aquest terreny, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals està obligada per llei a empènyer la producció audiovisual. I ho fa, però no prou. “Amb l’actual directiva tenim obertes vies de diàleg, però encara no s’ha arribat a concretar un conveni de col·laboració”. La vigència del darrer conveni va finalitzar el 2009 amb una pròrroga fins al 2011.

Per a Chica, la fragmentació empresarial no és un problema. És positiva. “Tenim un conjunt de microempreses que prevenen la situació d’abús que es donaria amb una alta concentració”. A més, la fragmentació, conclou, afavoreix la llibertat artística i la diversitat creativa. “Tenim bones escoles, grans autors i artistes, equips humans preparadíssims... En definitiva, un diamant en brut que industrialment no podem sostenir”. I Chica esmenta l’existència d’incentius fiscals més competitius, forts i àgils en altres regions internacio­nals que impedeixen ser el que Catalunya podria ser, “un plató del món” i un centre de creació referent a Europa. “I per arrodonir-ho, els diners destinats a Cultura no arriben al 2% del pressupost de la Generalitat”. “Volem ser un sector estratègic?”, pregunta Chica als polítics. “Michael Blackman, director general de la fira ISE, deia que ‘ningú a fora sap que sou tan bons’... però nosaltres no ens ho acabem de creure. Sense una aposta pública clara podrem fer una miqueta de cinema, però no plenament”, conclou.

Més del 40% dels guionistes i directors de films de l’any 2015 no han tornat a tirar endavant cap projecte

Lluís Miñarro és productor (Api­chatpong Weerasethakul, Albert Serra, Oliveira, Naomi Kawase, Guerín…) i director (Emergency Exit és el seu darrer film). D’insubornable militància en la radicalitat estètica, reconeix que ho té més difícil per obrir-se camí en el biòtop audiovisual. “Un productor pot fer un film, però la distribució i l’exhibició el poden condemnar a l’ostracisme. Són els que controlen l’accés a les pantalles, i una obra independent ho té molt difícil amb un sector en què el 75% del consum a les sales està dominat pels productes d’empreses nord-americanes que imposen les seves condicions”.

Per exemple, la seva darrera pel·lícula s’ha vist pocs dies a cinemes de Madrid, Barcelona, Lleida, València, Tenerife, Valladolid i Santiago de Compostel·la. “Per aquesta raó, trobo indecent que les televisions públiques comprin producte nord-americà de segona categoria per farcir la graella i menystinguin el cinema del país”. A la vista d’aquest panorama, Miñarro té una il·lusió personal: “De la mateixa manera que hi ha teatres nacionals, hi hauria d’haver una xarxa pública de cinemes dedicats a la programació de cinema espanyol”.

L’Acadèmia del Cinema ha impulsat el Cicle Gaudí, una xarxa estable de sales a Catalunya on porta 10 pel·lícules catalanes a l’any. Són més de 140 a tot Catalunya, i alguna a l’estranger. Per a Miñarro es tracta d’una iniciativa encomiable. Té, però, un vici original: l’opacitat de la comissió que tria les pel·lícules a programar. “No se sap qui són i si afavoreixen el cinema menys autoral”. També valora l’existència d’escoles de cinema sòlides, però lamenta que a les promocions hi ha massa estudiants que volen ser directors i pocs s’interessen per altres oficis d’aquesta artesania.

Miñarro defensa que el cinema només es pot fer amb ajudes públiques (“que no són cap regal”) i enveja països com França, que obre moltes més finestres per al cinema: Arte, Cinéma du Monde (“que afavoreix les coproduccions amb cinematografies emergents i atrau talent estranger”) i una inversió pública aproximadament 10 vegades superior que a l’Estat espanyol.

Què s’hauria de servir a la gala dels Gaudí: cava o aspirina?