Gerard Piqué a Antelope Canyon

Veient passar per Instagram una imatge d’un futbolista i la nòvia posant a Antelope Canyon, famós indret al nord d’Arizona, he tingut un calfred de reconeixement. Antelope Canyon és una formació rocosa insòlita: un túnel de parets rogenques que el temps i les inundacions han modelat en ondulacions suaus. La llum s’hi filtra aqui i allà en ràfegues psicodèliques. És, en definitiva, un rerefons turístic escarbat a la terra com per intervenció divina. Rep més d’un milió de visitants cada any. El canyó es troba dins del territori navaho, i és la mateixa comunitat indígena qui n’organitza l’accés i vetlla perquè cada visitant visqui una experiència estètica plena.

Això vol dir assegurar-se que els turistes facin les fotos adequades. A l’entrada d’Antelope Canyon, a inicis del 2020, em vaig trobar enmig d’un grup eclèctic que escoltava amb atenció les instruccions d’un guia navaho. Bona part de l’explicació se centrava en com configurar correctament la càmera. Tant si portaves una DSLR com un iPhone o un Samsung, el guia dictava els paràmetres òptims: mode manual, ISO, velocitat d’obturació, obertura del diafragma. Les característiques lumíniques del canyó demanaven precisió. Després, si no, tot serien plors.

La visita va ser tan depriment com reveladora. El guia ens conduïa amb diligència cap als punts més fotogènics del canyó, on ens tocava fer torns per retratar-nos mentre la resta del grup esperava en un racó estratègic, fora de pla. La fotografia no era un record sinó l’objectiu final, la raó de ser del pelegrinatge a la frontera nord d’Arizona. Al llarg del recorregut els grups se solapaven sovint, cosa que allargava l’espera i conferia al lloc el familiar aire massificat. Per contrarestar la inquietud —com sempre que m’esgarrifa la profanació turística d’un indret sagrat, ja sigui fa anys a Auschwitz o, la setmana passada, a la torre on Montaigne va escriure els Essais—, em vaig preguntar què se n’hauria fet del lloc si mai no s’hagués obert al públic. No és un exercici gaire complex. La resposta sol ser negligència humana, degradació natural, eventual destrucció.

A Sobre la fotografia (fa poc traduït a Arcàdia), Susan Sontag abordava ja als setanta el fenomen del turisme fotogràfic, que “resulta especialment atractiu per a persones que pateixen una ètica del treball implacable: alemanys, japonesos i nord-americans”. El clic continu “alleuja l’ansietat que les persones centrades en la feina senten pel fet de no treballar quan estan de vacances i se suposa que s’ho estan passant bé”. L’assaig precedeix en diverses dècades l’aparició d’Instagram, però n’anticipa l’efecte alienador. “L’acte de fotografiar ha establert una relació de voyeurisme crònic amb el món que posa al mateix nivell el significat de tots els esdeveniments”. Dubto que Sontag fos capaç d’anticipar com de minuciosament exacta esdevindria aquesta afirmació. A l’espectacle infernal de l’scroll infinit, la foto del futbolista a Antelope Canyon anava precedida, i seguida, d’imatges del genocidi per inanició que comet Israel a la franja de Gaza.