Propera revolució: la màquina dins del cos

Hi ha llibres que agullonen la curiositat intel·lectual, que tiren a terra les barreres que s’entesten a separar coneixements en lloc de relacionar-los. Tu ets de ciències, tu ets de lletres, el mercat demana especialistes i des de ben jove t’encaren cap a carreres amb sortides. De quines sortides parlen, si el que costa de trobar és un camp professional que no estigui minat per la precarietat? Si el pensament vol anar més enllà dels límits preestablerts, com més propulsors tingui, millor.

O és que haurien estat possibles les fites de Galileu sense la sagacitat per apuntar amb el telescopi cap a la lluna, sense la creativitat, l’art i la imaginació per interpretar les observacions que feia, sense la sensibilitat i la visió per fer-se preguntes sobre l’infinit i per embellir un telescopi fins a convèncer emotivament de les seves descobertes? Hauria pogut enterrar creences i prejudicis que al segle XV es donaven per bons i absoluts? Cal llegir Si un dit assenyala la lluna, de Toni Pou, per adonar-se de l’abast d’aquests elements —creativitat, imaginació, art, intuïció, pensament— a l’hora de fer avançar el coneixement científic. El llibre, tan divertit com divulgatiu, treu a ballar per igual referències científiques, literàries i culturals. Un David Foster Wallace al costat de L’origen de les espècies de Darwin o de la sèrie Breaking Bad. Per tot això és ben natural que Toni Pou parlés d’aquesta reivindicació del coneixement ampli i interconnectat a la primera edició del Festival Empíric, un festival de Literatura i Ciència que es va fer al novembre a Cerdanyola del Vallès, seu del sincrotró Alba, una espècie de nau espacial de la ciència. Allà hi van celebrar alguns dels actes, amb convidats que contenen lletres i ciències, que esbotzen els compartiments estancs, com el mateix comissari del festival, Salvador Macip, o els també escriptors Martí Domínguez, Belén Gopegui o Carme Torras.

El dit de Toni Pou m’assenyala que només la visita al sincrotró ja paga la pena, que és tot un espectacle. A ell, el dit d’Italo Calvino li va assenyalar un camí de recerca per fer un llibre, quan va afirmar que Galileu era el millor prosista italià de la història. El lector ressegueix amb el dit, sense perdre el fil, les històries que es van succeint al darrere de la persecució del telescopi de Galileu, de Florència al desert d’Atacama. A vegades el lector es fa menut amb algunes reflexions que Toni Pou fa circular: diu que la propera revolució és la de la incorporació de les màquines al cos. Hi estem a punt? Li sembla que el dit li tremola. Es consola pensant que això també els devia passar en algun moment del frenesí creatiu a Galileu i a Calvino.