El camí dels elefants

A Quim Torra li agrada parlar d'elefants. Elefants catalans, naturalment (no rigueu, és català tot elefant que viu i està en captivitat en un zoo de Catalunya). I elefants simbòlics, per descomptat (no em consta el seu interès per la zoologia, encara que si Eugeni Xammar o Carrasco i Formiguera haguessin escrit algun tractat elefantí, Torra l'hauria llegit. Unes quantes vegades). Parla d'elefants, fins i tot negant que pensi fer-ho (això deu ser alguna figura retòrica definida, però jo no me la sé, i consisteix a dir “No penso parlar de…” i, immediatament, ja n'has parlat). L'elefant de Torra és el dret a l'autodeterminació, el gran tema. Normal, per fer-ho es va presentar a les eleccions a la llista de Junts per Puigdemont i amb aquest mandat –i el de Puigdemont– va acceptar la investidura. Per a assumptes prosaics de la vida ja hi ha altres. Només va admetre, en l'última sessió de control al Parlament, que aquest elefant es podria trossejar. Mare meva, si se n'assabenta Joan Carles I, se'l menja l'enveja. A ell només se li va acudir matar-lo tot sencer i fer-se la foto, ningú li va suggerir esquarterar-lo.

En fi, quedo a l'espera que em confirmin com s'esquartera el dret d'autodeterminació; entenc això de coure'l a foc lent, però fer chop suey d'autodeterminació sembla estrany, tret que es tracti d'exercir-lo en parts tan petites que ni es noti. Que podria ser.

És curiós com l'elefant és protagonista principal de simbolismes polítics des de fa temps. Recordeu l'elefant blanc que havia d'encapçalar el 23-F, allò que el Senat i el Parlament Europeu eren cementiris d'elefants, i l'assaig de capçalera de tants columnistes i socialdemòcrates a principis de segle, No pensis en un elefant, de George Lakoff. En aquest llibre es parlava de la importància del marc conceptual en què es desenvolupa el discurs polític, i del poder que té qui aconsegueix que aquest marc sigui el seu. No sé si Torra ha llegit Lakoff –no és un autor dels anys trenta–, però mantenir que l'autodeterminació és aquest elefant del qual s'ha de parlar sí o sí, s'apropa molt a la seva teoria. Que es prepari, doncs, Pedro Sánchez a escoltar dilluns la metàfora elefantíaca.

La veritat, pel que es respira, és que la cita de presidents sembla que arriba amb un cert auguri positiu. A Torra fins i tot li va sortir un elogi a l'actitud del PSOE. El càrrec imposa. El de president, i el de portaveu parlamentari, que sol jugar el paper de poli dolent. Per això Albert Batet –que és el portaveu des que Elsa Artadi se'n va anar a la Generalitat– semblava fins i tot empipat perquè aquesta cimera s'acabarà fent. Li va tocar repetir els mantres del 155, el discurs del Rei –el de Felip, no la pel·lícula–, el garrot policial i així va anar escalant la torre de la santa indignació com a bon xiquet de Valls, ja que n'és l'alcalde.

També estan emprenyats a Ciutadans i al PP, però això s'entén, no els fan cas. Ells juguen només al poli dolent. Si em diuen que Arrimadas, aquest dijous, es va confondre de discurs i en va llegir un de fa sis mesos m'ho crec. I Albiol va recórrer a allò d'"els problemes de la gent”, i només li van venir al cap els clàssics barracons i llistes d'espera. En fi, els punts u i dos del catàleg transversal de queixes d'oposició parlamentària.