El bergant més perillós

Les commemoracions històriques no tenen sentit racional i es resignen sense més ni més a ser pur producte del fetitxisme de les dates i la idiotesa supersticiosa dels aniversaris de naixement i mort. Les practiquem gairebé tots, i està bé. Aquests capricis de l’atzar s’han convertit en pretextos per generar una explotació comercial dels autors que, alhora, resulta rendible en termes cívics i socials. Passa el mateix també amb els premis oficials, perquè propicien el reconeixement col·lectiu a la vàlua d’un grapadet de noms, i vull pensar que no tots, tots, pertanyen al conjunt llardós de l’actualitat que “ho deixa tot ben brut d’artistes”, com envestia Félix de Azúa en una última columna d’avisos. Perquè l’efecte segur que és difondre entre una gran multitud de persones ocupades, ocupades sobretot a tirar endavant com poden les seves coses, la riquesa que li espera en una obra i una vida del passat (o del present).

Em sembla desitjable que l’Estat comprometi una part insignificant del pressupost a fer saber a molts tot el que els poden aportar aquesta minoria de subjectes excepcionals, tot i que la data de caducitat d’alguns pugui acabar sent torbadorament pròxima. Però mentre no arriba el vendaval que s’ho carregui tot, incloses la capa i l’espasa, només veig avantatges en la difusió massiva d’aquests noms, incloses les presses banalitzadores de la premsa i la publicitat.

Quan els creadors són de la monstruositat congènita de Cervantes les raons es multipliquen, o així ho sentiria Mary Shelley quan va escriure unes delicioses vides paral·leles de Cervantes i Lope, de grandíssim èxit fa un segle i mig, però mai traduïdes a l’espanyol (ho acaba de fer Calambur). Hi ha un amplíssim camp per gaudir i no trobo cap altra raó millor que aquesta perquè l’Estat s’impliqui com s’implica a frenar la prima de risc. No ha estat així en el cas de Cervantes, però podia haver-se fet sense grans dispendis i una microdosi d’interès polític i sentit d’Estat. No hi havia res d’ociós a imaginar, poso per cas, un concurs públic per promoure entre un grup d’editors un pla d’ajut financer per editar en tirades milionàries i en format assequible l’obra de Cervantes, amb les Novelas ejemplares separadament perquè no fessin d’element dissuasiu, com fan les edicions acadèmiques, i el mateix val per atrevir-se a tallar el Quixot a trossos encara que a algú li vingui un cobriment, o La Galatea, o el Persiles mateix, i deixar un bri del gust que tenen aquestes obres sense haver de carregar-les senceres i avorrir-se sense remei.

I el mateix val per a cadascuna de les obres de teatre amb els entremesos per davant. Fins i tot el concurs podia ampliar-se a propostes cinematogràfiques i escenogràfiques amb plans itinerants per als projectes guanyadors per capitals i ciutats grans i petites, promovent una publicitat discreta amb actors que expliquessin per què està viu gran part d’aquest teatre (de José Luis Gómez a Emma Suárez, de Carmelo Gómez a Núria Espert), com podien haver gravat 30 segons de declaracions per emetre per la televisió pública, sol·licitades amb temps a Eduardo Mendoza i a Juan Marsé, a Almudena Grandes i a Álvaro Pombo, a Javier Cercas i a Ignacio Martínez de Pisón, a Quim Monzó i a Manuel Rivas, a Sergi Pàmies i a Empar Moliner (perquè no es notés tant la gloriosa passivitat de la Generalitat, fraternalment agermanada amb l’Estat), tots explicant la gràcia de Cervantes per a tots els públics, malgrat la procacitat i la ventada tèrbola de tantes de les seves pàgines.

Tot plegat hauria costat quatre duros. Sense asfixiar el ciutadà ni ficar-se amb els ossos de l’autor per rescatar una política insolvent, hauria pogut propiciar-se l’enllaç de la curiositat intrigant que desperta Cervantes amb l’oferta d’acostar-lo al paper o als escenaris o a les pantalles de qualsevol format. No calia que fos a tot ell; n’hi havia prou amb acostar al públic un senyor amb la mà avariada i un bon humor imbatible que va escriure centenars de coses divertides i que ningú no hauria de continuar tractant com es tracta el marbre, molt senyorial, però fred fins al rigor mortis, per acostar-se-li amb compte i afecte, i tractar-lo com el bergant més somrient, llest i perillós de la colla.

Jordi Gracia és professor i assagista.