“Catalanes, españoles todos”. Les 15 visites de Franco a Catalunya

“Ha nacido una nueva aurora para España, una era de trabajo en que estáis siendo los primeros, porque Cataluña, en laboriosidad, marcha a la vanguardia”. Amb aquestes paraules Franco s’adreçava el juny de 1963 a l’alcalde Porcioles. En aquest cas, una apel·lació al potencial industrial en clau de modernització. En aquella ocasió, com en tantes altres, la presència de Franco ocupava tota la conversa publicada, i quan sortia de Madrid els territoris afortunats amb la seva gentil visita s’ha­vien d’engalanar. Els viatges del dictador es convertien en grans esdeveniments, on les autoritats locals s’esforçaven per preparar amb tot detall els actes a celebrar. Sabien que el seu futur polític també depenia de l’èxit d’aquests esdeveniments, que s’havien de convertir en grans actes propagandístics. La premsa hi afegiria el millor desplegament possible, amb grans reportatges i adjectius grandiloqüents que feien del personatge un ésser per sobre de la resta de mortals. En un règim tan jerarquitzat, els desplaçaments de Franco mobilitzaven totes les estructures oficials, des dels ministres fins al darrer regidor d’un poble.

En els 36 anys que el règim franquista va ser vigent a Catalunya, Franco va fer 15 viatges. Alguns, pocs, van ser molt curts i tenien algun objectiu molt concret i específic. El fugaç pas per Girona el 1941 quan es dirigia a Bordighera per entrevistar-se amb Mussolini; la visita llampec a Barcelona el 1947 per acomiadar Eva Duarte de Perón; el seu retorn a la ciutat comtal el 1957 per presidir la final de la Copa del Generalísimo de futbol; i la visita el 1962 amb motiu de les tràgiques inundacions del Vallès. Un cas a part és el seu primer viatge, el febrer de 1939, tot just quan acabava de conquerir tot el territori del Principat i abans que la Guerra Civil hagués acabat. Franco va arribar a Barcelona el 20 de febrer de 1939, tan sols 25 dies després de l’entrada de l’exèrcit revoltat. El comunicat de guerra d’aquell dia encara informava dels bombardejos sobre el port d’Alacant, i la ocupació de Madrid encara no s’havia consumat. Tot i això, Franco va voler venir a Barcelona per certificar i fer visible l’ocupació de la capital catalana. I l’endemà, amb l’uniforme de capità general de l’Armada, va passar revista als vaixells de guerra a Tarragona (“Fiesta de la patria en el mar”, va titular La Vanguardia Española). L’element militar va ser fonamental en aquell curt viatge. El bany de masses estava assegurat, però sobretot es volia posar en relleu el paper central de l’exèrcit que havia aconseguit aquella victòria. Per això es va organitzar una gran desfilada militar a la Diagonal, on Franco va estar acompanyat de diversos generals. També hi tenien un espai reservat els ambaixadors d’Alemanya, Itàlia i Portugal, i diversos ministres. Era com si l’exèrcit tornés a ocupar la ciutat, ara sota el comandament del mateix Caudillo. Aquest viatge va ser molt especial, perquè celebrava la conquesta del territori, i essencialment servia per mostrar el seu poder i homenatjar l’exèrcit victoriós.

Com dèiem, aquests viatges exprés van ser els menys nombrosos. Els altres deu viatges, entre 1942 i 1970, van ser força llargs, de dues o tres setmanes. Curosament preparats, són els que ens expliquen millor la visió que tant el Generalísimo com el seu règim tenien de Catalunya. Tot i que passaven per Barcelona, cal constatar que sempre es programaven itineraris força amplis per pobles i ciutats de Catalunya. Pancartes en mà, arreu s’organitzaven rebudes entusiastes, eficaçment conduïdes i controlades per les autoritats locals, els governs civils, la policia i l’exèrcit. Això permetia muntar concentracions de grups de falangistes (en els primers anys, força presència del Frente de Juventudes).

Els viatges explotaven diferents vessants de la imatge que es volia difondre del Caudillo. Un vessant era el de líder benefactor, preocupat per la sort dels més pobres i humils. Per exemple, el 1949 es va desplaçar a la Ràpita per fer donació en persona dels títols de propie­tat de terres a uns centenars de pagesos de l’Ebre. Un perfil que es mantenia quan aprofitava els viatges per protagonitzar nombrosos lliuraments de pisos de protecció oficial construïts per l’Obra Sindical del Hogar o per algunes empreses, tant als anys cinquanta com en la dècada posterior. Només en el viatge de 1955 va repetir l’operació en diversos polígons a Barcelona, Badalona i l’Hospitalet. Aquest líder paternalista també es volia associar amb els avenços econòmics, ja fos inaugurant centrals hidroelèctriques al Pirineu en els anys cinquanta, en la cerimònia d’obertura de la Fira de Mostres de Barcelona en diverses ocasions, o visitant algunes grans empreses, molt especialment ­Seat, que el va rebre els anys 1955 (inauguració oficial de la planta de la Zona Franca), 1957 i 1966. Sempre, naturalment, sota l’atenta mirada de les càmeres del NO-DO, que van convertir Franco en el seu principal protagonista en escena. Els viatges, però, també mostraven un altre perfil del dictador, abocat a qüestions més simbòliques: recurrents visites a Montserrat; participació en els centenaris de Jaume Balmes i Joan Maragall; el retorn de les restes de Jaume I a Poblet; la cessió del castell de Montjuïc o la inauguració del monument de la batalla de l’Ebre a Tortosa, per esmentar-ne alguns dels més rellevants. Un exemple de com es reinterpretava qualsevol aspecte històric són les paraules del dictador quan va inaugurar el monument al timbaler del Bruc el 1952: “España está llena de altos ejemplos, como el del tambor del Bruch, de sus heroicos somatenes de Igualada, de Manresa, de Sampedor y Sallent. La naturaleza nos creó con fronteras comunes, nos dio una misma fe y nos unió en las vicisitudes desde hace más de veinte siglos. Esta es la gran afirmación de los hé­roes del Bruch, de nuestros héroes de la Cruzada, de todos los que redoblando sus tambores, ofrecieron a Dios el holocausto de sus vidas”.

En la major part d’aquests deu viat­ges llargs, Franco reforçava el perfil institucional celebrant-hi consells de ministres, la qual cosa arrossegava el desplaçament de tots els ministres i el seu aparell governamental. A més, acostumava a introduir en els acords d’aquelles reunions qüestions que afectaven la realitat catalana, a fi de transmetre una idea de dedicació a qüestions concretes i d’eficàcia per resoldre els problemes. Tot estava pensat per al lluïment del dictador i per fer-li tot molt fàcil: un cas extrem va ser la construcció ex profeso el 1966 d’un ascensor per facilitar-li l’accés al santuari de Queralt des de l’aparcament.

Per últim, cal constatar que en els viatges a Catalunya Franco podia aprofitar per fer alguns desplaçaments per mar, i en concret amb el iot Azor, que es va convertir en un símbol de la dictadura. No només va arribar a Barcelona o Tarragona amb l’Azor, sinó que també es va desplaçar a la Costa Brava en el mateix vaixell. Una imatge que era reproduïda constantment pels mitjans, que emfatitzaven la destresa marinera del dictador. L’Azor servia per acudir a compromisos oficials, però també era presentat com l’espai ideal per a moments de descans i oci de Franco, que en terra ferma incorporaven corrides de toros i partits de futbol. De tots aquells viatges, en podríem triar tres com a significatius d’objectius i moments diferents: 1952, 1960 i 1970.

1952: enllaç amb el catolicisme internacional i la tradició catalana

Passats els moments més incerts en acabar la Segona Guerra Mundial, la dictadura accentuava la seva imatge de règim catòlic. La celebració del Congrés Eucarístic Internacional era una plataforma fantàstica, i aquest va ser l’objectiu polític fonamental del viatge a Barcelona el mes de juny de 1952, un any abans de la signatura del Concordat amb el Vaticà. Franco va ser present en el que col·loquialment la gent en va dir “l’olímpiada de l’hòstia”, per l’enorme desplegament de religiosos de tot el món i pels actes multitudinaris que van ocupar una Diagonal que encara no estava completament urbanitzada. El viatge tenia un altre objectiu més directament encarat a la socie­tat catalana: el trasllat de les restes de Jaume I i la dinastia reial catalana des de la catedral de Tarragona al monestir de Poblet, el mausoleu originari de les despulles. Era una qüestió que el règim s’havia proposat des de 1939, i que ara executaria amb tota la pompa possible. En definitiva, la voluntat de mostrar-se com un líder respectuós amb un element de la tradició catalana, en definitiva un militar medieval que havia conquerit territori de mans musulmanes, tant a Mallorca com a València. D’aquesta manera, Franco es feia seu Jaume I, i fins arribava a proclamar-se’n hereu. El dictador va rebre les restes a l’entrada del monestir, on va entrar sota tàlem. Després del sepeli, que va incloure l’obertura del fèretre que contenia la mòmia de Jaume I, Franco va ser condecorat per la Hermandad de Benefactores de Poblet per la seva tasca “en pro de la reconstrucción espiritual y material del monasterio”. Les cròniques associaven tots dos personatges, fins al punt que a El Noticiero Universal es deia que “el Caudillo iba a decirles con su presencia que todo se reducía a un simple relevo de guardia —siglo a siglo— de los grandes capitanes en la misma tarea de enaltecer la patria”. Des d’un punt de vista simbòlic la jugada era perfecta, tant, que alguns membres de la resistència, entre ells un joveníssim Joan Reventós, van fantasiejar amb segrestar les restes custodiades a Tarragona perquè Franco no les pogués utilitzar. El viatge de 1952 va ser més extens, amb un consell de ministres, la inauguració de la Fira de Mostres i de centrals hidroelèctriques al Pirineu, però és evident que des del punt de vista de la intencionalitat política, l’acte del monestir de Poblet va ser un dels més rellevants per mirar de connectar i vincular-se amb la història catalana.

1960: el viatge de l’Operación Cataluña

Probablement el viatge políticament més transcendent va ser el del maig de 1960, amb dos consells de ministres, en un context en què la dictadura havia decidit fer un seguit d’accions per incrementar la seva popularitat a Catalunya. Aquesta estratègia va ser coneguda com a Operación Cataluña, o la campanya de les tres C, que incloïa la cessió a Barcelona del castell de Montjuïc, la concessió d’un règim municipal especial a Barcelona —la Carta municipal— (més endavant es va atorgar també a Madrid), i l’aprovació de la compilació del dret civil català per part de les Corts espanyoles. Les dues primeres qüestions es van fer públiques justament en aquell viatge, amb Franco acompanyat de l’alcalde José María de Porcioles, nomenat el 1957, que era la figura del franquisme català que havia de representar una nova etapa. Com sempre, els mitjans de comunicació es van fer un gran ressò de la visita, que en aquesta ocasió enviava uns missatges molt específicament adreçats a la societat catalana. L’aprovació de la Carta municipal de Barcelona es presentava com una deferència amb la ciutat aleshores a l’avançada de la modernitat, com un reconeixement molt especial que s’aprovava en un consell de ministres celebrat a Barcelona. Sabem perfectament que cap d’aquelles decisions —tampoc la Carta municipal— canviava res de fonamental, però permetia una narrativa renovada, que es complementava molt bé amb l’assistència de Franco a un acte acadèmic solemne del centenari del poeta Joan Maragall, celebrat a l’aleshores anomenada Biblioteca Central. Justament en el context d’aquell centenari, es va celebrar un concert al Palau de la Música d’homenatge al poeta, organitzat per l’Orfeó Català. El concert va ser autoritzat, però a darrera hora es va prohibir que s’interpretés El cant de la senyera, himne de l’Orfeó, que havia escrit Maragall. La interdicció no va ser acceptada per un grup d’activistes, que van començar a cantar-la, davant la contrarietat dels ministres assistents (Franco no hi era). La policia va perseguir els activistes i va fer diverses detencions, entre les quals la de Jordi Pujol, vinculat a aquell grup, però que no era al Palau. És l’incident conegut com “els fets del Palau”, que va ser el contrapunt a l’eufòria del franquisme local.

1970. Visita amb un partit de futbol molt especial

Un Franco cada cop més envellit va fer el darrer viatge a Catalunya el juny de 1970. La visita va ser menys intensa en actes protocol·laris, però encara va assistir a un Te Deum a la catedral de Barcelona i va presidir un consell de ministres. Va participar en la commemoració de l’aniversari del Pueblo Español a Montjuïc. Cal destacar que en aquest acte va ser acompanyat pel príncep ­Joan Carles, que tot sol va inaugurar també el Museu Maricel de Sitges. A Franco li agradava navegar i, com en altres ocasions, va fer servir l’Azor per desplaçar-se primer a Blanes i després a Roses; d’aquesta manera, una part del desplaçament es convertia també en un viatge de plaer. També va assistir a un corrida de toros. Aquell viatge va tenir un moment molt especial, en presidir la final del trofeu de futbol que duia el seu nom, la Copa del Generalísimo. Havia fet el mateix, a Barcelona, el 1957, en aquella ocasió perquè els dos contendents eren el Barcelona i l’Espanyol. Ara, el 1970, la final estava precedida per una semifinal històrica, en què el Barça havia estat eliminat pel Real Madrid amb un error clamorós de l’àrbitre Emilio Guruceta Muro (durant molts anys, pronunciar el seu cognom era sinònim d’insult). Per això, en informes secrets de les autoritats podem llegir que aquella final (Madrid-València) “puede encerrar algun acto disonante con la asistencia del Generalísmo”, per la qual cosa les entrades es van distribuir entre els incondicionals, a través dels ajuntaments i de les organitzacions de la Falange, i les poques que es van posar a la venda eren localitats disperses, per impedir l’acció de cap grup organitzat. Així es va garantir que Franco lliurés la copa al capità madridista enmig d’una gran ovació. La por a un eventual comportament del públic, i en un estadi de futbol, indicava clarament que els temps començaven a canviar.

Montserrat, una obsessió

No hi ha dubte que Franco vinculava la imatge de Catalunya amb el santuari de Montserrat. Gairebé tots els viatges llargs van incloure una visita al santuari. El 1942, acompanyat per Carmen Polo, va ser rebuts per l’abat Marcet, i van assistir a un ofici religiós amb els bisbes de Barcelona, Girona i Lleida. Franco va afirmar que prostrar-se davant la Verge era un deure, i que ell, durant la guerra, no havia fet altra cosa que “cumplir otro deber: nosotros pusimos el brazo y la intención, mas la victoria solo la da Dios, movido por vuestras oraciones”. El 1947 va repetir, també amb Carmen Polo i, ara, també amb la seva filla. Aquell viatge es produïa tot just unes setmanes després de les festes d’entronització de la Mare de Déu; les autoritats s’hi van bolcar, però sectors de la resistència també van actuar i van tenir un notable protagonisme. La Comissió Abat Oliba, un entramat en què participaven tant guanyadors com derrotats a la Guerra Civil, afegia accents a la festa i a la seva interpretació. Per això, la visita de 1947 era una reafirmació franquista en un context de disputa simbòlica entorn de Montserrat. El règim no va aconseguir fer emmudir aquestes altres veus, incloent-hi l’ús públic de la llengua catalana, i tot plegat va acabar amb la destitució del governador civil. Montserrat era tan central en aquesta decisió, que el governador Bartolomé Barba Hernández es va queixar a posteriori de la poca cintura del govern a l’hora de considerar la dimensió simbòlica del monestir. Barba no volia tractar qualsevol element de catalanitat com a senyal de separatisme, i advocava per no tenir por d’incloure aquells elements dins l’espanyolitat. Un cop destituït, escrivia: “Los catalanistas religiosos y los catalanistas ateos aparecen esporadicamente, de cuando en cuando, pero si queremos hacerles fracasar no podemos oponer un ‘castellanismo’ a un ‘catalanismo’. (...) Hay que reconocer como nuestro, de todos, lo que ellos quisieran solamente suyo. La Virgen de Montserrat no es solo de los catalanes, como la Virgen del Pilar no es solo de los aragoneses. (...) Si ellos sacan las cosas de quicio, nosotros debemos situarlas en su verdadero lugar”. Així doncs, la visita de Franco el 1947 tenia una especial significació.

En el viatge de 1952, Franco no va visitar Montserrat, però a Tarragona el Patronat de la Muntanya de Montserrat el va nomenar president d’honor. En aquell acte l’abat Escarré va dir que la comunitat “acompañamos humildemente vuestra labor implorando del cielo las gracias que os son necesarias para llevarla a cabo con justícia y para la grandeza de España”. El 1957 Franco va tornar a Montserrat, rebut de nou per Escarré, i així mateix el 1960, acompanyat de Camen Polo, i el 1963. Mesos més tard d’aquell any, l’abat Escarré va fer les seves famoses declaracions al diari francès Le Monde, en què es mostrava crític amb el discurs oficial de la dictadura i acusava el règim franquista de no ser veritablement cristià. Aquelles declaracions significaven un trencament obert, que estava en gestació des de mitjans de la dècada anterior però que ara s’expressava amb contundència. És ben conegut l’autoexili d’Escarré, forçat també per raons internes de la comunitat, i com l’abat va adquirir aleshores una dimensió simbòlica antifranquista, que es veuria reforçada per la implicació de la comunitat en iniciatives com la revista Serra d’Or. Una i altra cosa mostraven una comunitat distant del poder polític franquista. No sabem si això devia influir en l’agenda de Franco. El que sí que sabem és que el 1966 va repetir visita, però en aquesta ocasió es va afegir un element: va resar davant el panteó del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, la unitat de civils catalans que havien fet la guerra en el bàndol franquista. Un panteó construït el 1961 que volia perpetuar una memòria evidentment franquista. El 1970, en el seu darrer viatge a Catalunya, Franco no va visitar Montserrat. Aquell mateix any, la tancada d’intel·lectuals en protesta pel procés de Burgos certificava el trencament entre la comunitat i el règim, i el tomb en la imatge que bona part de la societat es va fer del monestir.