Les cançons que han marcat la història dels últims 50 anys: les claus de la llista

Creixement exponen­cial. A banda de la música clàssica i el jazz, el nombre de referències discogràfiques editades a Catalunya el 1975 no arribaven a la cinquantena, mentre que l’any 2024 arriben gairebé a les 2000. Paradoxalment, la música ha perdut prestigi i ara, si no es tracta de músiques considerades cultes, és un entreteniment gairebé banal que sense el nostre permís ens assalta com el soroll dels automòbils. I quan es tracta de música amb perfil rellevant, acabem per sentir-nos molestos amb una insistència promocio­nal que ens fa prejutjar l’obra en si, cosa que no passa amb els cotxes, que per televisió cada dia ens garanteixen tossudament una vida millor. La música, present a tot arreu, és com un soroll de fons que omple estadis.

Malgrat aquesta apreciació, la música ens explica com a societat, reflex sonor de la nostra comunitat. O és casual que amb la dictadura fos la cançó d’autor la música més rellevant? Quan la censura tot ho prohibia, manifestar enuig era una manera d’eludir la camisa de força del pensament únic. Pot ser això també explica que, amb el canvi del context sociopolític, la cançó, la Nova, no trobés un relleu consistent, com ha fet a França, i la retirada gradual dels seus màxims exponents ens ha fet sentir una mica orfes.

El rock progressiu i els sons laietans van tenir als setanta més o menys el mateix cicle, bastant més curt. Als inicis de la dècada hi havia la situació propícia que Sisa explica a Els llibres galàctics en forma d’humus creatiu, “una etapa de transició política, la tradició cosmopolita de Barcelona, l’eclosió generacional del 68, l’afirmació d’una identitat cultural i unes ganes enormes de trempar i riure”. No va existir un rock laietà a cap altre lloc. I va existir fins al darrer dels Canets històrics, el 1978. El mateix es podria dir de la rumba catalana. Els gitanos van arribar oficialment a Catalunya al segle XV, i el català va ser el seu idioma d’assentament. Al segle XX la rumba catalana, fenomen urbà, es va convertir en un reflex d’aquest poble vinculat a les tradicions gitanes d’altres indrets i a la rumba flamenca nascuda el XVIII. El “ventilador”, ritme i harmonia amb una sola mà, va ser la seva gran aportació, amb unes lletres sense la delinqüència present en altres tipus de rumba espanyola. Els gitanos catalans havien esquivat la marginació.

L’arrelament del jazz també es vincula a aspectes històrics —l’arribada de mariners nord-americans— i geogràfics —el mar—. El Hot Club, fundat el 1935, va ser el primer d’Espanya, i després el Jamboree va ser la llavor a partir de la qual van aparèixer músics —de Tete Montoliu a Marco Mezquida, passant per Jordi Sabatés—, escoles com el Taller de Músics i sales com La Cova del Drac, Zeleste o Satchmo. A més, el jazz es va estendre per la resta del territori, amb festivals com el de Cardedeu (1971-1981), la Jazz Cava de Terrassa i el seu fill, el Festival de Jazz. Sense port hauria estat possible? No igual, segur.

No es pot oblidar que inicialment la indústria discogràfica internacional, en arribar a Espanya, es va establir a Barcelona. Casualitat? Aquí ja s’havien fundat Belter, Vergara i Discophon. Considerant que Barcelona sempre ha tingut un ull més enllà de les fronteres, el punk, amb La Banda Trapera i més tard amb Decibelios, Último Resorte o Desechables, entre moltes altres bandes, va trencar amb el virtuosisme, innecessari per expressar una idea generalment furiosa. La New Wave, ja als vuitanta, ve replicar l’onada anglesa amb bandes com Distrito V, Ultratruita, New Buildings, Brighton 64 o Hidràulics Mai Tips —on tocava el futur cofundador del Sónar, Enric Palau. De passada es va generar l’incipient teixit de segells independents, amb Ddomestic, Justine, BCore i un llarg etcètera. També bandes pioneres, com Macromassa, duo experimental que va ser el primer grup a treure un disc autoeditat a Espanya (1978), o Claustrofobia, una brillant anomalia que barrejava tecnopop amb melodies andalusines i fins i tot amb esporàdic toasting jamaicà. Rebeldes, Loquillo i El Último de la Fila —aquests, fruit de bandes prèvies sense èxit— van néixer als vuitanta. També el hip-hop va produir aquí, ja a finals dels noranta, un dels discos més significatius de la primera època, He­cho, es simple, de 7 Notas 7 Colores.

Però el que va resultar un veritable terratrèmol va ser l’aparició del rock en català. L’idioma ja s’havia fet servir musicalment, però mai amb l’èxit que va assolir a partir de mitjan anys vuitanta. Les raons de l’èxit són estructurals, ja que després d’anys d’escolarització en català i de dibuixos animats en aquest idioma, els joves cantaven en la seva llengua. Normal, no? I potser encara més a la Catalunya interior, on el català és més present. Va ser un fenomen gens barceloní que va redefinir l’escena musical catalana. Bandes com Sopa de Cabra, Umpah-pah o Els Pets, entre moltes, van pautar una música eminentment juvenil que puntualment ha evolucionat amb els temps, com el cas d’Els Pets. No va ser fins a l’arribada de la mirada barcelonina amb Mishima o Manel que Barcelona va tornar a exercir el paper de capital. Com ho havia fet amb els sons mestissos d’Ojos de Brujo o Dusminguet —aquests en una clau no barcelonina, eren de la Garriga.

I així hem arribat als nostres dies, emmarcats per la feina del Sónar disseminant arreu llavors d’electrònica. Hi ha folk —les arrels són cada dia més importants en un món global—, hi ha flamenc, hi ha rock —un estil en recés, no en desaparició—, hi ha hip-hop, experimentació, jazz i cada vegada més dones fent música rellevant. I tenim Rosalía, que menja a part a tot el món. I revistes de música, algunes amb dècades d’història. I autotune, una eina més, noves formes de consum musical i molta música urbana, paradigma de banalitat per als adults, que menystenen el reggaeton com els seus pares menystenien el rock-and-roll. I si creiem que la música actual és banal i buida, és que nosaltres, com societat, ho som. Ho creiem?