Les 50 cançons que han marcat el ritme en democràcia, de la resistència cultural a l’autotune

A banda de la música clàssica i el jazz, el nombre de referències discogràfiques editades a Catalunya el 1975 no arribaven a la cinquantena, mentre que l’any 2024 arriben gairebé a les 2000. Ara que farà cinquanta anys de la mort de Franco i de l’inici de la democràcia, un repàs de la banda sonora del darrer mig segle a Catalunya.

Qualsevol nit pot sortit el sol

Sisa

1975. Qualsevol nit pot sortir el sol

En un món gris, cançons de colors, imaginació i onirisme. Fronteres alçades a la grisor. Una adulta mirada infantil.

Itaca

Lluís Llach

1975. Viatge a Itaca

Avui viatjar és un ràpid tràmit i pren més sentit elevar-lo a la categoria de finalitat. El viatge és esperança i la musicalitat de Llach entronitza el sentit del camí.

Perquè vull

Ovidi Montllor

1975. Ovidi a l’Olympia

Un món no havia mort i l’Ovidi, amb ironia i tossudesa, en construïa un altre. Perquè volia. I de passada, potser anticipava la societat del jo.

L’oucomballa

Companyia Elèctrica Dharma

1976. L’oucomballa

El jazz-rock i Miles Davis en el substrat de la primera Dharma, la que va fusionar aquest estil amb els sons de casa nostra. Cultura popular. Vímet forà per a un cistell mediterrani.

Annesa

Jordi Sabatés

1976. Tot l’enyor de demà

Un disc extraordinari, clau del jazz laietà amb, entre altres músics rellevants, Tete Montoliu al piano elèctric i Toti Soler a la guitarra. Bellesa i sentiment en estat pur. La cloenda, aquesta inspiradísima i tendra balada.

Jo vinc d’un silenci

Raimon

1977. Lliurament del cant

Franco agonitzava quan aquesta cançó naixia i es començava a cantar. Una lletra dolçament poètica per quotidiana que marca el final d’una època i l’inici d’una altra.

Alenar

Maria del Mar Bonet

1977. Alenar

Un Mediterrani illenc amb guitarra flamenca, una Bonet càlida com sempre en una cançó eterna que, malgrat tot, no ha enfosquit la resta del seu repertori.

Caseta del plater

Pep Laguarda & Tapineria

1977. Brossa d’ahir

David Allen, Joan Bibiloni i Pau Riba apareixen acreditats en aquest disc, pop mediterrani en estat pur. Aires solejats i laxitud. Gravat a Mallorca amb denominació d’origen valenciana.

La rumba de Barcelona

Gato Pérez

1978. Carabruta

Un holandès va crear el Barça modern, i un argentí va donar més forma textual a la nostra rumba. I va crear el terme ventilador. També va retratar la capital i els seus gitanos.

Noia de porcellana

Pau Riba

1978. Dioptria

Delicadesa de vellut per a un desamor, per a un adeu, per a un final. Una meravella. Riba, un lletrista superb, un músic per sempre, en la seva obra magna.

Ciutat podrida

La Banda Trapera del Río

1979. La Banda Trapera del Río

L’escopinada des del barri, la Ciutat Satèl·lit de Cornellà, lletja, sense asfaltar i obrera. El punk primigeni transmetent les primeres ires urbanes a casa nostra.

Temps era temps

Joan Manuel Serrat

1980. Tal com raja

La nostàlgia i el sentit crític de la mà. Serrat canta a un temps que per fortuna moria i que simultàniament ens feia més vells, acostant-nos al nostre propi final, embolcallats per la melancolia.

Cadillac solitario

Loquillo y los trogloditas

1983. El ritmo del garaje

Ingenus somnis juvenils, un amor que se n’ha anat i racons de Barcelona per pair la soledat. Un dels primers èxits de Loquillo i una gran lletra de Sabino Méndez. Així és el rock.

Insurrección

El Último de la Fila

1986. Enemigos de lo ajeno

El grup de Manolo i Quimi va dictar la seva pròpia història en tot, van existir a la seva manera i van fer la seva. I també van llençar un dard a la indústria amb la lletra d’aquesta peça. Un paradigma.

El miseret

Bocanegra

1987. Bocanegra U

Víctor Obiols, músic, i Pepe Sales, àcid poeta i pintor. Pop-rock i soul en un disc insòlit a l’època, ric, variat i amb lletres que són un plany i que Albert Pla admira. De culte.

Papa, jo vull ser torero

Albert Pla

1989. Ho sento molt

No es pot ser més vidriòlic, no es pot tocar millor el voraviu. No calen més paraules. Vull ser torero. En català. Papa, jo vull matar toros.

L’Empordà

Sopa de Cabra

1989. Sopa de Cabra

El naixement del nou rock en català, el fet local no barceloní com a eix de la seva narrativa. S’estava inventant un públic, una indústria, uns ídols.

Boig per tu

Sau

1990. Quina nit

Les fans, vistes generalment amb displicència i cert menyspreu, són en realitat la part més pura del públic, tot sentiment. I Sau les va captivar amb peces com aquesta.

S’ha acabat

Els Pets

1991. Calla i balla

No eren el que són, però ja deien el que diuen avui. L’homosexualitat al centre d’una cançó lleugera. Els Pets, un grup amb ànima social. I de poble.

Amigos para siempre

Los Manolos

1992. Dulce veneno

La cançó que va mostrar Barcelona al món. La rumba que ens va fer amics del món. I el món ens va descobrir.

Gitana hechicera

Peret

1992. Gitana hechicera

Un dels grans èxits de Peret, una rumba gitana i catalana que es va estrenar durant la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics d’estiu de 1992.

Hablando de Van Morrison

Julio Bustamante

1996. Sinfonía de las horas

La música és evocació i melancolia. Julio Bustamante, valencià, el més meravellós dels cantants imperfectes, recordant la seva joventut. I més coses.

El día que me quieras

Tete & Maite

1996. Free boleros

‘Lucha de Gigantes’. Recuperant el títol de Nacha Pop s’il·lumina aquesta col·laboració per mirar els boleros des d’altres angles. I amb el tacte d’una gravació en directe.

La Rambla

Quimi Portet

1997. Hoquei sobre pedres

Un retrat de la Rambla de Barcelona amb personatges que ja no l’habiten. Una estampa que és record. Un homenatge amb l’idioma que ha servit a Quimi per convertir-se en un astre intercomarcal.

Buah!

7 Notas 7 Colores

1997. Hecho, es simple

Bases minimalistes, rimes frondoses. Un dels discos seminals del hip-hop espanyol. Bressol de frases i metàfores de primera mà. Cru, urgent i encara vigent. Com dir, buah!

Ull per ull

Adrià Puntí

1997. Pepalallarga i...

Primer disc en solitari del líder d’Umpah-Pah. Domador de paraules modelades amb la veu, mots d’un vocabulari oceànic. En un bosc de guitarres i producció de Quimi Portet, una gemma feta amb paraules.

Como Camarón

Estopa

1999. Estopa

El barri. La continuació en un altre registre musical i textual de ‘Ciutat Podrida’. La perifèria amb les seves sonoritats. Estopa: de la fàbrica a l’estrellat.

Alegria

Antònia Font

2002. Alegria

Una cançó que parla de l’alegria en un to descendent, il·lustrant els dobles sentits que marquen el sentit d’un grup més misteriós del que sembla. Una alegria no expansiva?

Ventilador R-80

Ojos De Brujo

2002. Barí

La rumba amb el grup paradigmàtic del mestissatge que va posar musicalment de moda Barcelona. Un projecte d’encreuament que va tocar el cel. I els mercats ambulants.

Lack of Love 1

08001

2004. Raval ta joie

08001. Codi postal del Raval. Gravat allà, en un magatzem fet estudi. Músics, alguns sense papers, per a un so inhabitual en el mestissatge local. Multilingüe.

No et veuré més

Miguel Poveda

2005. Desglaç

Del barri castellanoparlant de Bufalà a la revisió d’alguns poetes en català. En clau de buleries, bolero, tango flamenc i jazz. Una altra forma de mestissatge.

Un tros de fang

Mishima

2007. Set tota la vida

El lament adolorit de qui és víctima d’un amor que tot ho domina, que tot ho omple, que et converteix en idiota. Una balada amb teclat i crescendo controlat. El grup d’una generació.

Al mar

Manel

2008. Els millors professors europeus

Un amor en passat, present i futur del grup que va marcar les dues primeres dècades del segle. Amor amb sal, a la vora del mar, vorejant el sense sentit. La meticulositat feta música.

Club de Fans de John Boy

Love of Lesbian

2009. Club de fans de John Boy

Editat deu anys després del seu primer disc. D’aquí el títol. I qui era John Boy? No és rellevant, aquí Love of Lesbian són músics cantant cantants, cantant la música. L’enlairament del grup.

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Quico Pi de la Serra

2011. Quicolabora

Si algun cantant que no sigui punk és directe com un insult, aquest és en Quico. A la seva manera és punk, però insulta amb mesura. I converteix un exabrupte en música, en un èxit.

A ballar

La Troba Kung-Fú

2013. Santalegria

La festa com a espai de llibertat. La festa com a espai polític. De Dusminguet a La Troba Kung-Fú, Joan Garriga manté el pols i el sentit de les músiques d’arrel popular i de ball.

Estiu

Zoo

2014. Tempestes vénen del sud

Inesperat. Des del País Valencià i en català fent hip-hop arrelat a les seves sonoritats, les de les bandes musicals. Aquest tema va precipitar la popularitat del grup.

Mercadona

Bad Gyal

2016. Slow wine mixtape

La reina de les músiques urbanes, trama de dancehall, greus de goma elàstica i lletres en argot creïble. Vol diners, allunyant-se d’un passat amb nom de supermercat.

Una lluna a l’aigua

Txarango

2017. El color de la terra

La festa amb sonoritat llatina de plaça major, el ball com a metàfora de la comunitat. Una banda clau del mestissatge al nou segle, amb elements propis de la música de pares i avis.

L’univers

Ferran Palau

2019. Univers

Amb Joan Pons, representants de la subtilesa íntima. Plomes que cauen lentament, ingràvides. Lletres plàstiques que busquen sonoritats més enllà dels significats. Una veu que no imposta.

Serem ocells

Oques Grasses

2019. Fans del sol

En el disc que va reorientar el grup cap a altres sons, una peça d’autoafirmació, expansiva i irresistible. Inici d’un final que serà olímpic. Quan soni tremolarà l’Estadi.

Milagro

Maria Arnal, Marcel Bagés

2021

Últim disc de la parella, ja mig separada quan es va editar. Música popular dins un entorn d’electrònica amb lletres que posen la fragilitat en primer terme, reivindicant-la.

S’ha mort l’home més vell d’Espolla

La Ludwig Band

2021. La mateixa sort

El retorn al rock que no perd sentit gràcies al seu sentit. Una mirada des del poble a la mort com a part de la vida. Una festa per a la millor vetlla. El rock no només és urbà.

Ay Mamá

Rigoberta Bandini

2022. La emperatriz

Una mirada picant, humorística i reivindicativa del món de la dona. Frases com dagues, humor amb rerefons àcid, desimboltura en la provocació. Un fenomen.

miu

Marina Herlop

2022. Pripyat

Experimental sense arribar a l’estranyesa, fent de la veu i de la fonètica d’idiomes inventats en un significat més. Talent en estat pur que pot ser més reconegut a l’estranger que a casa seva.

Si veriash a la rana

Tarta Relena

2024. És pregunta

Idiomes. No només diuen coses, també sonen. Molts en aquest disc d’arrel popular i clàssica, un desafiament comercial. Una lloa a les parles. Aquesta en sefardita.

Sota una fina capa de cendra

Roger Mas

2024. Roger Mas i la Cobla de Sant Jordi. Vol. 2

La cobla com a formació contemporània, flexible i dúctil com la veu de Roger, superba i personal reflectint Fabrizio De André. Meravellosa, nocturna i jazzy versió d’un dels seus temes.

Mon Cheri Go Home

Maria Jaume & Fades

2024. Senzill

Ideologia amb autotune, posicionament nítid i ballable. Reivindicació de l’idioma i de la llibertat personal per viure la pròpia identitat. Sense essencialismes, amb to desinhibit i festiu.

Sense eix

Xarim Aresté

2024. Un idioma nou

Un dels músics més sensibles del país, un rocker d’ànima impressionable. Una balada magnífica amb arranjament que acaronen amb metalls.

Divinize

Rosalía

2025. Lux

Fronteres diluïdes entre orquestra i electrònica; barreja d’idiomes, cors i una veu que ho sobrevola tot. El català al TOP 50 d’escoltes a Spotify.