Els fantasmes del 2016 arriben al teatre

Hauntologia és el terme que Jacques Derrida va proposar l’any 1993 per explicar que en el present sempre hi ha latents ideologies passades, fins i tot aquelles que no es van acabar imposant. Derrida parla del caràcter fantasmagòric i espectral d’aquestes ideologies, que reapareixen com a presències persistents. Per a ell, un bon exemple d’hauntologia és el marxisme; ara, per a les ­tumblr­ girls, ho és l’any 2016.

Internet ha decidit que el 2016 va ser un gran any i que cal invocar-lo, perquè el nostre present, el 2026, és horrible. Com tot el que passa a internet, mai saps si va de debò o és una broma que només entén la Mar Vallverdú, però realment, quan vaig sortir de veure l’obra Maria Magdalena al TNC, vaig tenir la sensació que havia tornat al 2016. Dues hores eternes de reflexions feministes per a dummies que les abonades van aplaudir ben a gust. Carme Portaccelli dirigeix aquest text de Michael De Cock dins del marc d’una temporada que ella mateixa ha volgut dedicar a les dones, és a dir, una temporada feminista. Aquesta idea devia sonar convincent a la roda de premsa, però a l’hora de la veritat s’ha tra­duït en espectacles didàctics i pamfletaris, que lluny de provocar reflexió, transformen el feminisme en una cosa fàcilment parodiable, és a dir, en un mem.

Qui sembla que també ha entès la tendència del 2016 és Bárbara Mestanza amb la seva peça Tallar-se un peu amb una motoserra, a la Sala Beckett. L’autora qüestiona quins són els efectes personals del Me Too. Una antologia de reflexions que hem repetit com un mantra des que el moviment es va fer viral —justament el 2016— i que Mestanza pretén que rebem com una revelació en ple 2026.

El 2018, Mark Fisher reflexiona sobre el concepte d’haun­tologia de Derrida i analitza com la cultura contemporània està marcada per la nostàlgia, la repetició i la sensació de futurs cancel·lats. Escriu: “En un món en què les persones cada cop se senten més com si estiguessin vivint un anunci publicitari (...) no hi ha res més ideològic que l’afirmació de la cultura com a entreteniment”. Però em pregunto si la distinció de Fisher ja ha quedat obsoleta; avui tot és publicitat. I no em malinterpreteu, no soc una reaccionaria ni una deixeble d’Ana Iris Simón; crec fermament que la cultura ha de ser l’antònim de l’entreteniment i no em fa por explicitar que soc feminista. El problema és que ja no sabem distingir entre el dir i el ser. Qui va ser el crac que va inventar això del gest simbòlic? Soc l’única que va agrair l’honestedat de la Rosalía? O totes hauríeu preferit que es limités a dir-se feminista per repostejar-ho cegament? Entenc que preferiu que la vostre referent feminista sigui la Rosalía i no la Judith Buttler, està més bona i així no us heu de llegir cap llibre.

Fisher afirma que “la idea que la música pot canviar el món avui dia sembla irremeiablement ingènua”. I jo penso: si això ja passa amb la música, del teatre millor ni parlar-ne. Imaginar una abonada sortint del TNC dient: “Ostres, mai ho havia pensat abans, això, sort que vinc al teatre, sempre surto amb idees noves”, és pura ciència-ficció.

L’únic valor d’aquestes propostes és dir-se feministes, perquè mai ningú no ho havia fet al teatre —al teatre Nacional. Com si les espectadores no llegíssim, ni anéssim al cinema, ni tinguéssim accés a internet o no ens haguéssim empassat mil obres a l’Antic Teatre que, el 2016, ja es deien feministes —i no per això eren bones. I és així com es va inflant la bombolla teatral, desconnectada, boomer i autocomplaent, que li és igual si estem a 2016 o 2026, perquè en té prou amb ser l’única de la seva espècie. El teatre sempre arriba tan tard que hi haurà un dia que no el deixaran entrar perquè ja fa estona que ha començat la funció.