‘Maria Magdalena’: l’escenari del TNC convertit en un míting repetitiu

El teatre és sempre una àgora. L’escenari és altaveu, mirall i finestra. Les comèdies comercials també són teatre polític: qualsevol escriptura és posicionament, i qualsevol posada en escena és un discurs. Michael De Cock inicia la seva obra Maria Magdalena declarant que tot és relat, i té més raó que un sant. El que ve a continuació és un espectacle que és més un míting polític que cap altra cosa. La tesi se’ns explicarà durant dues hores com una matraca, sense cap subtilesa, i això farà que fins i tot els qui hi estan d’acord acabin embafats amb tanta insistència. Carme Portaceli suma una col·laboració més amb el dramaturg flamenc, director del KVS de Brussel·les, que ja s’està convertint, injustificadament, en l’autor més representat al TNC durant la seva etapa com a directora. Bèlgica i Catalunya, dos països germans.

Maria Magdalena és una reivindicació de la figura bíblica, “l’apòstol dels apòstols”, i una diatriba feminista per situar-la al lloc que es mereix. La trama, els personatges, els diàlegs… tot sembla una simple coartada per al que realment desitgen l’autor, les dramaturgues i la directora: fer-nos empassar una conferència de dues hores que superi la visió que teníem de Maria Magdalena com la simple dona que plora, la prostituta, la “pecadora penedida”. L’excusa és que la Míriam, una Ariadna Gil en el paper d’apassionada acadèmica, viatja de Brussel·les a Barcelona per fer una conferència. La cosa es va desdibuixant, gradualment, mitjançant subtrames de telenovel·la (el divorci i la lluita per la custòdia de la seva filla), màximes que pretenen ser filosòfiques i personatges secundaris amb molt poca entitat dramatúrgica. Michael De Cock comet errors de principiant que no permetríem a altres autors, com quan dos personatges s’expliquen coses que ja saben per informar-ne el públic.

L’escenografia de Marie Szersnovicz converteix l’escenari en un desert amb un petit monticle, llenç en blanc que s’anirà omplint amb diverses localitzacions. Carlota Ferrer vesteix aquest grup de dones amb una elegància de revista de moda, molt allunyada de la realitat de la majoria d’aquestes professionals. Les secundàries Anna Ycobalzeta i Gabriela Flores serveixen de simple suport a la protagonista, la primera en el paper d’escultora i confessora, la segona com l’advocada que defensa la seva amiga en tots els fronts. Miriam Moukhles en el rol de filla té el seu moment de glòria amb un monòleg en què brilla: entre la santa i la puta, entre Eva i la Verge Maria, on s’ha de situar la dona per ser acceptada? “En què quedem?”. No fa tant vam veure la mateixa actriu a Little women, espectacle que també defensava que la feminitat és sempre performativa, però ho feia en una hora i amb molta més ironia.

El caràcter de coproducció internacional del muntatge es tradueix en la presència de la soprano albanesa Ana Naqe, l’actor portuguès Romeu Runa i l’italià Alessandro Arcangeli, que pinta en directe unes decoracions tan simples que podrien estar gravades i no passaria absolutament res. Runa en el paper del taxista Jesús té una gran presència vocal i física (el vam veure en l’últim espectacle de Peeping Tom), però el seu personatge no passa de ser una excusa textual i simbòlica, desaprofitant l’actor al màxim. Potser, i de manera sorprenent, el breu moment d’interacció amb el públic acaba sent el més interessant d’aquesta proposta. Però el teatre no ens hauria de donar mai les respostes tan mastegades. El teatre sempre ens hauria de fer les preguntes adequades.