Ouineta: “Visc en la dualitat de ser la popstar i la meva pròpia empleada”

L’escena musical catalana es troba en un moment d’efervescència gràcies al que ja podríem anomenar “les princeses de Cuntalunya”. Per a qui no domini els codis, cunt és un terme despectiu sobre les parts pudents ―femenines―, reapropiat per les expertes a “servir figa”. Les masculinitats ara mateix haurien de tenir una mica de por, per això que la male supremacy està de baixada. Tot el que sempre ens ha interessat del pop pren forma al territori gràcies a les fades, les dolls i les raretes que han fet del català una llengua explícita amb un repertori totalment actualitzat al zeitgeist.

En aquest entorn de fantasia, el 2023 va néixer la fada de la veritat, l’Ouineta, alter ego creatiu, tan coreogràfic com musical, de Marta Ros Hugas (la Roca del Vallès, 1996). La nostrada magical girl s’ha guanyat la categoria de personatge de ficció, no només per l’estètica i el desplegament de talents, sinó també perquè moltes de les seves cançons tenen vibres d’intro de sèrie d’embolics i són absolutament juganeres. L’escalada bombàstica en la llista de hit makers li ve des del minut u: la seva segona cançó es va convertir immediatament en la sintonia del programa La turra del 3Cat. No ens calen més anys ni motius perquè sigui estipulada com a himne generacional.

La seva manera de ballar també és patrimoni icònic nacional. És conegut el seu treball ja-no-tan-a-l’ombra com a coreògrafa de Rigoberta Bandini, Amaia o Úrsula Corberó. És una artista de la performance que també té una carrera darrere el teló en l’àmbit audiovisual. Dues arts que domina amb excel·lència, com podem veure en els seus videoclips, dirigits també per estrelles del panorama com Daniel 2000, Carlo Marcenaro o el duo Mercixula.

Quan una diva disposa de tantes disciplines per fer-nos gaudir, ens podria conduir a un cul-de-sac pel que fa a la missió d’unir-les totes, però en el seu àlbum de debut, Ouineta Verificada (Doble Cuerpo, 2026), publicat el 13 de març, ella mateixa ens dona la solució: és una popstar. En aquesta travessia produïda per Juan Feduchi, Bexnil i Lluís Cabot, desenvolupa una narrativa desbordant d’humor, però també plena de sensibilitats explosives en el camí per aconseguir la validació de l’star system del pop. Un treball que prendrà cos a escena el proper 10 d’abril a Razzmatazz, a Barcelona, i el 16 a la Sala B de Madrid. Volem saber-ne tots els insides possibles, i li hem demanat algunes respostes.

Pregunta. Què fa que una entitat artística sigui considerada una popstar?

Resposta. El desplegament de talents o les múltiples facetes que s’arriben a demostrar. Hi ha una mescla de disciplines entre el teatre, la dansa, la moda, la música i, òbviament, l’audiovisual, amb els videoclips, que també associo molt a la popstar. Tot això fa que per a mi sigui un univers perfecte.

P. Té molt a veure amb el teu bagatge: vens del treball coreogràfic, has fet performance i has estudiat la carrera d’audiovisuals.

R. Quan vaig trobar aquesta idea de fer un personatge dintre de l’univers popstar m’hi vaig quedar, perquè em permet explorar totes les facetes que m’apassionen. M’interessa més com es creen aquests mons que la part de donar la cara. Visc entre aquesta dualitat de ser la popstar i la meva pròpia empleada, en una reunió a diverses bandes, parlant amb l’Ouineta face-to-face.

P. Us poseu d’acord, la Marta i l’Ouineta?

R. En general sí, però durant aquest últim any estic vivint coses que a la Marta no li agraden tant. Per exemple, l’exposició o les entrevistes. A cadascú li ressona d’alguna manera el que dius. I em sembla superpoderós que una proposta es pugui entendre des de diverses perspectives; per tant, si ho expliques, s’acaba reduint una mica. Sovint em plantejo què hauria passat si l’Ouineta fos només digital.

P. Sense un element corpori?

R. Sí, tot i que quan estic actuant com a Ouineta m’envaeix una força que no sé d’on ve. En aquests moments sí que em sento connectada i em moc tan lliurement que diria que amb el que estic fent ja és suficient. No cal cap paraula. Allà hi ets al 100% i el cos és el que importa.

P. El teu projecte em recorda Belén Barenys, que a part d’actriu també té el seu avatar musical amb Memé, i amb qui vas coincidir amb Rigoberta Bandini.

R. Sí! M’encanta. De fet, quan vaig començar a fer cançons, ella era de les amigues que em deia Ouina, pel meu Instagram de coreògrafa (@ouinaohr), que venia de Winona Rider. I de Ouina va venir Ouineta.

P. Parlant d’actrius, tens una cançó dedicada a la Lily-Rose Depp, que és el crush de la teva parella, la Mushkaa.

R. Tot ve del mem d’una fan de la 070 Shake, que va dir que, en demanar-li una foto a la cantant, la seva parella, la Lily-Rose, es va posar molt territorial. Protegia la seva noia! La cançó tracta sobre la gelosia, així que vaig voler posar el sample d’aquest àudio, que s’havia fer tan viral. També, sent conscient que jo a vegades soc “la parella de”, ho vaig convertir en un homenatge, tancant el cercle perfecte. Mostrar les vulnerabilitats també és una forma d’autodefensa, i crec que el procés de creació d’aquest disc, en entrar més en contacte amb la indústria musical, m’ha fet estar desperta al que mou el projecte. M’agrada jugar-hi per canalitzar-ho i també per fer una mica de xou.

P. Riure’s d’una mateixa és una manera de prendre’s seriosament, encara que sembli una contradicció. Amb ‘Evil Ouineta’, la cançó que obre el disc, deixes sortir la teva part malvada.

R. Jugo amb la mala llet i amb el fet que, quan escrius, controles la teva narrativa davant del hate o l’odi a les xarxes. Frases com “em copien els passos de ball / referència nacional / si vols ballar com jo cita’m, no en saps, jo sé que m’imites” també parlen de la precarització en la indústria de la dansa. És una professió molt desprotegida, on has de picar pedra. A vegades et paguen amb crèdits o ni et citen.

P. Sembla difícil atribuir l’autoria del moviment.

R. Per exemple, a classes de dancehall et fan aprendre els noms dels passos i dels col·lectius que els han inventat. Això em crida l’atenció, perquè en altres estils de dansa no passa. Hi ha un llenguatge universal, que em sembla preciós, però no des de l’autoria. A TikTok es viralitzen coreografies que totes reproduïm sense saber d’on venen. A vegades hi ha crèdits, però amb la viralitat l’autoria es perd. Tot té els seus pros i contres.

P. Parlem de referents, quins són els teus?

R. Sempre m’ha interessat que es barregin disciplines, m’agraden molt les coreografies que mesclen estils. Pina Bausch, referent absolut. Amb Motomami, de la Rosalía, vaig tornar-me boja, hi havia un treball espectacular. Tenia diversos coreògrafs, Mecnun Giasar, Jacob Jonas, Triana Ramos de flamenc… Ara està girant amb ballarins i ballarines de (LA)HORDE, un col·lectiu que m’encanta. També admiro molt el treball de Charm La’Donna, Parris Goebel, Shay Latukolan, Ryan Heffington… Aquí a Barcelona també hi ha molts referents: Candela Capitán, Guillem Jiménez i la seva companyia laSADCUM, Mabel Olea, Virginia Martín i Mariona Moranta o la companyia La Veronal.

P. En cançons com ‘Tai Chi’, a part de la coreografia, jugues molt amb la manera de cantar, les onomatopeies i els monosíl·labs. Es nota com gaudeixes component.

R. M’agrada escriure volent dir alguna cosa, que per mi les lletres tinguin sentit, però que a l’hora pugui semblar que no. Jugar amb la melodia i el ritme que generen. Aquí em va venir al cap Marina Herlop, amb aquesta idea d’inventar-se un idioma. Per a mi, aquesta cançó és un “et vull follar” fent servir monosíl·labs.

P. Calenta i enfadada són les dues energies del disc, d’alguna manera complementàries, perquè venen del fuegote. ‘Buganvilla’ també és molt explícita.

R. Admiro molt la capacitat de les artistes de música urbana per parlar de sexe, i ‘Buganvilla’ va sortir de l’exercici de voler parlar explícitament. La balada de ‘Stampida’ seria la més Marta, perquè parla de les pors, mentre que l’Ouineta és un personatge més atrevit i descarat.

P. Si t’escoltés la Marta adolescent, la que comença a descobrir la seva fascinació per les dives, què creus que sentiria?

R. Jo també tinc molta curiositat per saber-ho. Crec que seria una música que entendria més tard, però l’univers Ouineta em quedaria dins l’imaginari, saps? I alguna cançó del disc la tindria descarregada segur.

P. Ets una artista que s’entén molt en un present, perquè interceptes els clixés actuals. A la posada en escena jugues amb els conceptes de bimbo i de femme, que fins ara estaven molt estigmatitzats. L’experiència femenina mai es considera universal.

R. Em sento molt identificada amb el concepte de tounta que canta LaFrancesssa. Ara tenim més consciència de fins a quin punt podem apropiar-nos dels estereotips. Si hi hem de bregar, millor fer-ho a la nostra manera. Cada artista té la seva personalitat i característiques, però en concret a mi sí que m’ha passat això de sentir-me bimbo, que en alguns contextos em volguessin fer quedar com una tonta. M’ha ajudat molt poder fer broma d’això.

P. Potser ha arribat el moment de pensar com sortiràs a l’escenari de Razzmatazz, el proper 10 d’abril. Com serà l’Ouineta Verificada en directe?

R. Em fa molta il·lusió, perquè serà el meu primer concert de sala, després del de l’Heliogàbal del 2024. Estic en un moment més avançat del projecte, on, a través de l’àlbum, s’ha reforçat una identitat que he creat des dels inicis, i tinc moltíssimes ganes de compartir-ho. La inspiració pel xou ve d’un comentari que ens van posar a TikTok. Deia “ni guitarra, ni bateria, ni nada, solo está ella y su pavo, esta es la música de hoy en día”. Així que estarem el Juan Feduchi i jo, mano a mano, representant, però també hi haurà moltes col·laboracions, les màximes possibles. Ara mateix estic treballant en la part visual i en les coreografies amb Cristy Cortez, que és una ballarina i coreògrafa increïble. Tenia ganes de prestar-me a ella, saps? Algunes les fa ella, algunes les faig jo. Estic intentant que el xou representi bé l’àlbum i que hi hagin sorpreses!