El nom no fa la cosa, o sí

Una notícia entorn de la llengua crida de seguida l’atenció, tant pel seu contingut en si com per la personalitat a qui està enllaçada: la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Maria Teresa Cabré, ha fet saber que traslladarà a la Secció Filològica de l’entitat la proposta d’estudiar una denominació comuna per a la llengua, vistes les trifulgues endèmiques al voltant dels termes català i valencià i la temptació que tenen alguns, aprofitant aquesta designació plural, de convertir-les en llengües distintes. Només cal recordar que hi va haver una llumenera judicial que, prenent tots dos Estatuts d’autonomia de Catalunya i del ­País Valencià, els quals designen la llengua de maneres diferents, va sentenciar que les respectives Generalitats s’havien de comunicar entre si en castellà, no pas en català o valencià, “incluso aun­que se admitiera sin matices que científicamente son lo mismo valencia­no y catalán y no lenguas similares”. N’hi ha per alçar-se i aplaudir.

La cosa del nom de la llengua és d’aquelles tribulacions més persistents i carregoses amb què et pots trobar, i sovint està subjecta a graus diversos de malícia. Si convinguéssim que el nom no fa la cosa no hi donaríem gaire més importància que la curio­sitat, bé que hi ha altres llengües que reben un nom específic allà on es parlen però formen part de comunitats més àmplies de noms ben consolidats (com ara el flamenc respecte del neerlandès; també és cert que avui els diversos territoris del serbocroat ja diuen que parlen diferent, però aquest és tot un altre tema). Però aquí ens havíem de complicar la vida. La forma valencià per referir-se a la llengua és tan vella i arrelada com el mateix català, i per bé que el seu ús s’ha entès sovint com una designació territoria­litzada de la mateixa llengua considerada unitàriament (tal com va fer l’Acadèmica Valenciana de la Llengua en la seva declaració institucional del 2005, o bé la Real Academia Española amb el manifest “La lengua de los valencia­nos”, del 1975), s’ha manipulat també durant els segles XIX i XX per alimentar les tesis secessio­nistes, promoure normatives gramaticals alternatives i fer-nos creure la ficció que formem part de comunitats lingüístiques diferents. El problema de la designació de la llengua és tal que quan mossèn Alcover va haver de donar nom al seu diccionari va acabar enllaçant totes dues fórmules, amb una tercera com a torna: Diccionari català-valencià-balear.

No s’acaba d’entendre però la proposta que fa Cabré, ni tampoc gaire la seva argumentació. Diu així: “No començaria a ser hora que perdéssim la por de tenir una denominació per a la llengua i que no fos ni català ni valencià, i que en el moment en què ens referíssim a la llengua, que ha de tenir nom i ha de tenir prestigi, a l’exterior de les nostres comunitats comencéssim a fer servir llengua catalana?”. Es tractaria, així, de respectar la designació que cadascú atorga a la seva parla per mitjà del gentilici respectiu (que un català en digui català i un valencià en digui valencià sense més maldecaps), però alhora de convenir que en qüestions més formals la designació sigui comuna per mitjà del sintagma llengua catalana.

Poder sí que funcionaria, ves a saber, la Cabré és una fura i és capaç d’això i més, és llàstima que no sigui ella la consellera del ram. Però una proposta com aquesta xoca frontalment contra l’ús natural de la llengua, en tant que tendim a equiparar totes dues estratègies: d’alguna manera intuïm que francès i llengua francesa són el mateix, com passa amb el xinès i la llengua xinesa, i amb totes les llengües que se’ns acudin. De fet, que un gentilici diguem-ne parcial (o sigui, referit a una part limitada del domini lingüístic) serveixi per designar simultàniament un dialecte i la llengua sencera no hauria d’obstar a l’hora d’establir sense gaire dissensió quina llengua fan servir els seus usuaris, com els passa per exemple als andalusos, que a la vegada parlen i no parlen castellà.

La presidenta Cabré, doncs, sembla voler convèncer la Secció Filològica i tots nos­altres (i els valencianoparlants sobretot) que els valencians no parlen català (o sigui el dialecte) però sí llengua catalana (entesa tota). Aviam si se’n surt.