Jo no soc els meus personatges

Aquests dies estic de promo, la qual cosa implica fer moltes entrevistes. De nou constato que hi ha una pregunta que em fan una vegada i una altra, fins i tot sovint no és una pregunta sinó una cosa que el periodista dona per feta: que la protagonista soc jo disfressada. Un parell, per exemple, m’han fet notar que les vocals de Ramona són les mateixes que les vocals de Carlota, cosa que a mi ni m’havia passat pel cap.

Més enllà de si té interès o no saber fins a quin punt l’autor és en els seus textos (jo crec que no n’hauria de tenir cap: el que cal és que el text funcioni, si bé entenc que hi hagi un cert morbo o voyeurisme inherent al fet de llegir el que ha escrit un altre), més enllà del fet que inevitablement tots els autors són sempre d’alguna manera en els seus textos per la senzilla raó que no podem escriure des d’una persona que no som i, per tant, el que escrivim sempre està contaminat amb la nostra mirada sobre el món, amb la nostra lògica sobre la psicologia de les persones, etc., més enllà de tot això, el que m’inquieta de veritat és que aquesta obsessió permanent per identificar autor amb personatge s’esdevé en especial amb les dones escriptores. Aquests dies he llegit, per exemple, entrevistes a Eva Baltasar en què reiteradament se li pregunta pel tema. No costaria gens trobar-ne desenes d’exemples. No passa el mateix amb els escriptors.

Rumiant en tot això, li he demanat al Melcior Comes, que és l’exemple que tinc més a prop, si a ell li solen preguntar per aquesta identificació entre personatge i autor, i m’ha dit que mai no. Jo, que evidentment el conec i el llegeixo, veig de manera òbvia que els seus personatges protagonistes tenen molt d’ell, per exemple el nen d’El dia de la balena o el Simó de L’home que va vendre el món, però a ningú se li ha acudit mai de preguntar-li per les similituds ni per la curiosa coincidència de vocals (a Mallorca als Melcior els anomenen Sion, nom prou similar a Simó, oi?).

Avui mateix en una entrevista m’han preguntat per l’autoficció; considerar que una novel·la com Els erms és autoficció em sembla un deliri. Què hi ha darrere d’aquesta obsessió per encolomar a les escriptores autoficcions on no n’hi ha, per identificar-les amb els seus personatges femenins? Doncs crec que el que hi ha és una cosa fastigosa: la vella idea que les dones només sabem escriure sobre la intimitat i la vida domèstica, sobre el que coneixem, la idea que la imaginació de les dones és limitada i curta de vista, no com la dels homes, que és fructífera, variada i veritablement interessant. Joan­na Russ, a Com destruir l’escriptura de les dones, ja parlava dels supòsits inconscients que ens fan generar unes expectatives determinades sobre les escriptores: “Si mirem enllà dels números i ens fixem en el contingut, veurem que els homes blancs encara són els experts, la veu objectiva i universal de la raó. […] A les dones se’ls demana que escriguin sobre els seus sentiments, o sobre l’equilibri entre la vida i la feina o sobre temes domèstics.” I si no escriuen sobre això, el que fem és continuar imposant-los aquesta lectura.