Melcior Comes i l’esgotament de la catalanor postmoderna

Al resum publicitari de la contracoberta, el llibre se’ns descriu com “la nova gran novel·la de Melcior Comes”. I és ben bé que a L’home que va vendre el món la idea del que ha de ser una gran novel·la exerceix una força gravitacional sobre la història, com si estiguéssim a punt de llegir no una, sinó dues de les obres que les lletres nacionals fa temps que troben a faltar de manera obsessiva: la gran novel·la de Barcelona i, pel mateix preu, la gran novel·la del Procés. Una trama emmarcada en unes eleccions a la Barcelona contemporània en què una candidata populista, islamòfoba, business-friendly i nacionalista catalana no para de pujar en les enquestes, i amb un protagonista masculí de mitjana edat i pujat en la classe mitjana travessant totes les crisis personals que afligeixen la mitjana de la població, en un volum de tapa dura que frega les quatre-centes pàgines. Comes idolatra Philip Roth i aquesta és la seva pastoral: una obra ambiciosa per mesurar la distància entre el somni català i la realitat catalana.

A l’hora de la veritat, Comes no ha escrit cap d’aquests clàssics contemporanis, sinó una epopeia cerebral i lleugera sobre la impossibilitat d’escriure’ls en els temps que corren. Igual que el protagonista, Simó Derna, que té un quadre de Roland Barthes penjat al seu despatx, Comes és al mateix temps malalt i doctor del llenguatge. En Simó treballa en una consultoria abjecta elaborant “informes sobre els patrons foscos de la nostra cognició” amb els quals dissenya missatges i estratègies publicitàries. Capturar l’inconscient reprimit de l’època és una obsessió i alhora la feina amb què guanyar-se les garrofes, talment com un novel·lista.

Però tot es complica quan la degradació de l’objecte d’estudi penetra en l’estudiós. En Simó ha estat sempre un mercenari, però instal·lar una alcaldessa sense escrúpols a l’ajuntament passarà una línia vermella. Especialment, quan les dones de la seva vida fan allò tan femení de no posar excuses. Parlant amb la Cati Goula, periodista de política del diari Ara, o amb la Mita, la filla adolescent implicada en els moviments d’oposició esquerranosos, en Simó trobarà la brúixola moral que no tenen els seus amics i companys masculins, covards i nihilistes com ell. Això i la visió del cadàver d’un home negre al maleter d’un cotxe de la candidata, que serà el macguffin ideal per recórrer Barcelona amb gasetillers de digitals precaris i membres de societats secretes. Una ciutat, Barcelona, que ha estat envaïda per canals a la veneciana manera i ara té pontarrons i vaporets. Hiperrealista i hiperdelirant segons li vaga, Comes fa servir els recursos del noir paranoide perquè el fresc social balzaquià que vol pintar se’ns faci gamberro i entretingut.

Multipremiat i amb un ritme productiu d’escriptor agombolat pel sistema, Comes agrada als crítics perquè faci el que faci ho fa bé. Continuador del fil postmodern que va de Quim Monzó a Vicent Pagès Jordà, el mallorquí sap ser irònic i minimalista sentimental com el primer, i metralladora de referents culturals i experimental com el segon. Igual que aquests noms, la gràcia de les seves novel·les és que naveguen amb molta traça entre el gran públic i les rates de seminari de teoria crítica, capaces d’engrescar un lector de Xavier Bosch, però també un de Thomas Pynchon. Comes és un escriptor que té totes les eines de l’ofici i xala ensenyant-te com d’esmolades les manté. El seu català és tan ric i oral alhora com el que parlarem el dia que serem un país fet.

Dèiem, però, que no trobarem la gran novel·la de Barcelona ni del Procés malgrat que el lloc i el conflicte tan sucós ens ho insinua. Dit amb la finesa analítica d’un dels personatges típicament comesians, que sempre parlen així de freds i saberuts: “L’art ens mostrava la necessitat futura, la ràbia impacient que donarà forma al món. I d’aquí en deduiríem la mercaderia i el missatge que ha d’acompanyar-la. L’art radiografiava el cor de l’època. Però aquí no hi ha la llavor sinó els detritus”. Sense gota d’aquesta ràbia o impaciència antigues, Comes és massa descregut per posicionar-se moralment sobre història i la política catalanes amb una metàfora forta. La dissecció circular del capitalisme de plataformes o la intel·ligència artificial l’atrauen infinitament més que una cosa tant del segle XX com capturar l’essència del caràcter català avui. Ara bé, justament perquè l’esgotament de la postmodernitat distanciada de tot és el que hi ha darrere dels esclats polítics que donen sentit a la història, sota la lucidesa embriagadora de L’home que va vendre el món hi ha una manca de desesperació desesperant que fan molt difícil implicar-s’hi emocionalment. Una gran novel·la massa convençuda que ja no es poden fer grans novel·les.

L'home que va vendre el món

Melcior Comes
Edicions Proa
368 pàgines
20,90 euros @9,99