Otero, Pujadas i Puntí: tres grans contistes contemporanis
A ‘Sembla mentida’, els escriptors agermanen tot un seguit d’històries nascudes a la ràdio, i la fórmula és magnífica, fresca, oral

Sovint es publiquen llibres de peces que no van ser pensades per fer part de cap compilació: aplecs, miscel·lànies i receptaris. Vet aquí l’exemple de Rascaparets (Galàxia Gutemberg), de Julià Guillamon, en què l’autor reuneix i llima columnes anteriors i en treu un llibre memorable de relats curts. O vet aquí La dolçor de viure (LaBreu), de Joan Todó, tria i polit que donen nova vida a textos ja publicats, una perspectiva més atmosfèrica i una existència antològica.
El mes passat es va publicar un llibre d’aquests, dels que fan reviure, fixen i agermanen tot un seguit d’històries nascudes, en aquest cas, a la ràdio. Es tracta de Sembla mentida (Quaderns Crema), i el signen Miqui Otero, Irene Pujadas i Jordi Puntí. El pròleg és de Sergi Pàmies, i explica que, temps enrere, Roger Escapa, director del programa El suplement a Catalunya Ràdio, volia que Jordi Puntí hi fes més col·laboracions. L’escriptor i el locutor tindran una idea brillant: els oients envien notes de veu amb anècdotes, històries xocants, i Puntí, Pujadas i Otero les transformen en contes breus que després llegiran a la ràdio.
Pare del conte català contemporani, Pere Calders va acostumar els lectors a un còctel d’intel·ligència, amenitat i humanisme, però no ens hem d’enganyar: confegir un conte en què es troba un sarcòfag egipci en un mas de la Garrotxa, que sigui creïble i alhora una ficció ardent, que passi avall com un glop d’aigua i de pas deixi el regust d’haver tocat una matèria especial, això és a l’abast de pocs escriptors. És a l’abast, en tot cas, d’Otero, Pujadas i Puntí.
A Sembla mentida, intercalats, tots tres autors freguen l’excel·lència. Repetim-ho, la fórmula és magnífica, fresca, oral. Ens els imaginem rebent les notes dels oients, cadascun tria la que més l’abelleix, els temes són més universals que l’amor i la mort, i després cadascú infanta un conte inspirat en fets reals, sí, però és una història que muta, com la peripècia de l’oncle, sí, la d’aquell calamar que va pescar l’any 1987, un cefalòpode que cada vegada que ho explica creix un pam, agafa formes monstruoses, èpica, i avui, aquest proper Nadal ja serà un kraken.
Miqui Otero (1980) ens ofereix uns relats de tradició catalaníssima, en el sentit que baixen poblats de perdedors relatius, a l’estil de moltes narracions de Quim Monzó. El looser no surt airós de cap escull vital, és clar, però il·lumina la con(tra)dició humana per allí on passa i, el que és més important, ens anivella com a espècie. A més a més, enjogassat com és i bregat com està en la cultura pop, Otero conjuga molt bé el localisme amb els vaivens globals, la font de tants malentesos humorístics.
Irene Pujadas (1990) és una escriptora sobredotada per a la flash fiction de tall hilarant, però també sap aliar-la amb un pòsit recognoscible: la realitat de la gent corrent i la seva filosofia terrenal, de pa del dia. En certs moments recorda el Francesc Trabal més contista, arrelat i marcià a parts iguals, o el Ramon Vinyes més irreverent, tropical i murri. Les peces de Pujadas són les que voldríem que tot bon amic sabés declamar en qualsevol sobretaula, perquè són les que ens fan recordar que estem vius.
I Jordi Puntí (1967), el més veterà, ens regala la seva mirada sàvia, de cendra viva, de narrador nat i lector foguejat, i ens dona uns relats rodons, afuats i multicapa que ens reconcilien amb la vida. Recorden el mestratge oblidat d’Àngel Ferran que, un cop tastat el pas del temps, va saber mirar-se el món amb una barreja de bonhomia, esperit crític i, per damunt de tot, clarividència. Puntí és un molt bon explicador d’històries, perquè no se’n cansaria mai, carregat d’ofici, i és d’agrair.
Sembla mentida és un molt bon llibre.
Sembla mentida
Quaderns crema
192 pàgines. 16 euros
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.


























































