Amb l’objectiu de facilitar la tria de llibres per Sant Jordi, els col·laboradors i crítics de Quadern han seleccionat una llista de títols que val la pena tenir al radar. Tot seguit, una selecció d’obres dividides per gèneres, des de narrativa catalana, castellana o estrangera fins a poesia, clàssics, còmic, música, infantil i juvenil i gastronomia.

Narrativa en català

Per Ponç Puigdevall

El mal entès

Màrius Serra

Proa. 504 pàgines. 22,90 euros

Pletòrica de peripècies insospitades i accions imprevistes, sedimentada de fortuïtats fulminants, de rigoroses coincidèn­cies i bruscos cops d’efecte, i com si la música del pas del temps no pogués aturar-se ni un sol instant, és impossible compendiar la multitud de trames primàries i secundàries, mai no renyides amb l’ambició de realitat, que es descabdellen amb la velocitat d’una fletxa ben dirigida al llarg i ample d’El mal entès des del mateix inici, a partir del moment que la dona de Joan Ferrer mor en un accident de cotxe poc després d’haver-lo enxampat a la dutxa amb la cangur de la seva filla de cinc anys. La inequívoca potencialitat inventiva de Màrius Serra aconsegueix que no sapiguem preveure en cap moment què ve després de cada episodi, i no parem de preguntar-nos què llegirem tot seguit, arribant fins i tot a la culminació de regalar-nos un epíleg riquíssim d’aventures i suspens on les imperfeccions del món semblen anul·lar-se gràcies a una reconciliació amb la vida equiparable a un instant de perfecció.

Quan l’advocada de Joan Ferrer s’adona que el seu client és el noi que durant l’adolescència ella i les seves amigues anomenaven el Quatrulls, “no podrà evitar pensar en la teranyina de fets atzarosos que sempre forma el passat”. Al cap de més de deu anys i moltes pàgines després desenfrenadament plenes d’infortunades catàstrofes dramàtiques i d’innombrables menudències quotidianes, tancat en un centre penitenciari de Mèxic DF, Joan Ferrer rep una visita i pensa que “la vida sempre li ha semblat una cadena d’esdeveniments contradictoris”. Uns capítols abans, haurem assistit a una conversa entre l’advocada i una amiga seva, en què una afirma que “els fets passen i només després els apliquem la nostra capacitat analítica i n’establim els motius”, mentre que l’altra, en desacord, argüeix que “tot té causa (...), i hem d’aspirar a descobrir-la. La civilització és això: saber les causes de les coses. Tampoc és tan difícil. Només cal que furguem una mica en el nostre interior”. Màrius Serra ens narra què passa quan una situació límit ens fractura amb un abans i un després —cal aferrar-se al passat, convé resignar-se, emprenem una vida nova?—, ens provoca el vertigen d’estar submergits en el fons d’un remolí vital indeturable i bulliciós, i alhora ens pregunta si la nostra experiència ve determinada pels cataclismes majúsculs o si, potser, aquests són tan sols el resultat d’infinits incidents mínims que, en conjunt, es revelen molts més transcendentals.

> Llegeix la crítica sencera de Ponç Puigdevall

Prometeu de mil maneres

Carles Rebassa

Univers. 486 pàgines. 24,90 euros

A Prometeu de mil maneres, Carles Rebassa construeix una enteranyinada trama social i detectivesca que ens manté en suspens fins al final, procura que la vintena llarga de personatges que hi intervenen es constitueixin com a peces d’un delicat engranatge integrades en un conjunt tan astutament travat que no és possible aïllar cap individualitat, com si cada element fos solidari amb la resta i adquirís el ple sentit una vegada inserit en el mecanisme general, i retrata qualsevol tipus de relació —de parella, d’amistat, familiar i laboral— com si només pogués funcionar segons les lleis de l’economia de mercat: la ciutat de Palma esdevé un niu atzarós d’egoisme, hipocresia, intolerància, discòrdia, coacció, por i culpa.

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

Sales d’espera

Neus Canyelles

Empúries. 136 pàgines. 18,90 euros

L’art grandiosament mínim de Neus Canyelles per atrapar l’aflicció, per enfrontar-se a l’hostilitat i la indiferència de l’atzar, per descriure aquell no saber com viure el dia a dia, aquell no trobar el lloc idoni per plorar perquè sí la desgràcia d’avergonyir-se de ser feliç encara que sigui només un instant fugaç sense cap mena de consistència racional, és sempre dolorós. En els contes de Sales d’espera, tant les coses concretes com les emocions abstractes s’inclinen a fugir, com si es descol·loquessin o es fragmentessin, a la recerca d’unes combinacions que subvertissin les percepcions convencionals: és la manera de l’autora de provocar un notable efecte d’estranyament per acabar desestabilitzant les fronteres de la realitat.

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

Les nits en blanc

Julià de Jòdar

Comanegra. 369 pàgines. 23,90 euros

Més enllà de la Barcelona que es precipita cap al canvi de models ideològics i socials que comportarà l’exaltació olímpica, en el centre absolut de Les nits en blanc figuren les abassegadores i sufocants relacions del protagonista —Gabriel Caballero, el mític escriptor creat per Julià de Jòdar— amb les dones que l’envoltaven a l’època, com si no s’oblidés mai de la seva vocació literària i les perseguís i les seduís a causa del que Stendhal considerava la seva professió, l’estudi del cor humà, o com si el rancor o el despit fossin unes màscares de l’amor, o com si constatés que l’esdevingut no podia ser d’altra manera i que cada cop de l’atzar només adquireix el seu significat complet quan es contempla el passat des d’un present fora del temps.

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

Els erms

Carlota Gurt

Anagrama. 248 pàgines. 18,90 euros

D’ençà de la nit que una escriptora i el cap de la presa de Sau coincideixen al parador de davant del pantà, no paren de pensar l’un en l’altre a pesar d’haver mantingut tan sols un breu i sobri contacte visual, sumits a partir de llavors en una obstinació mútua impossible de relacionar amb la pulsió sexual, amb qualsevol vincle sentimental o intel·lectual. “De vegades un fet incidental, una coincidència fugaç i sense paraules, pot canviar la trajectòria d’un món. O de dos mons”: és l’atzar favorable. Desafortunats en l’amor, atabalats per una ànsia inconcreta, sentint-se culpables d’alguna irregularitat de l’esperit, tots dos estan d’acord amb el que diu un meteoròleg a la ràdio: “necessitem una gran pertorbació que ens doni una alegria”

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

Narrativa en castellà

Per Nadal Suau

El paisaje es un grito

Eduardo Ruiz Sosa

Candaya - 398 pàgines. 21 euros

Des de Barcelona, ja fa temps que Ruiz Sosa (Culiacán, 1983) ha anat bastint una de les obres fonamentals de la nova literatura llatinoamericana. Novel·les denses, arrauxades, intenses, que t’arrosseguen amb una prosa exigent fins al fons de grans qüestions irresolubles: la violència, la memòria, la mort. El paisatge de la seva narrativa és feixuc, fronterer i perillós, amb ecos de Rulfo i de Bolaño, però amb una personalitat pròpia innegable.

A El paisaje es un grito, Ruiz Sosa confessa haver-se nodrit de la seva biografia i de les d’algunes persones estimades per tal d’abordar la qüestió de la migració, un dels gran temes de la línia que separa el nord del sud al continent americà i al món. Ho fa mitjançant un trenat de personatges extrems i en fuga a través d’un territori deslocalitzat, confós, on passat, present i futur semblen coordenades geo­gràfiques, i la geografia, una altra forma del temps.

Baldor, que ha viscut una pila d’anys a un espai que el narrador anomena “l’altre costat”, és deportat i enviat al desert, a Sierra Madre (un nom que és sinònim d’aventura literària), allà mateix on un avantpassat va aspirar a posar nom i urbanitat a la terra. Un home que s’emmiralla en un altre; potser són dos destins desarrelats i desesperats.

De fet, la mateixa realitat d’aquest territori és misteriosa. Existeix encara? No existeix? Podria existir alguna vegada? I sorprèn que uns plantejaments que poden tenir alguna cosa de metafísic es concretin en una prosa tan física i matèrica, que et fa rosegar la pols, sentir l’esgotament als músculs i la por a l’espinada. En molts sentits, la novel·la de Ruiz Sosa és prototípicament mexicana: aquí la mort balla i es pronuncien les paraules “narco” i “sicario”. Però és també un somni o un emmirallament europeu, amb el nom París funcionant com a senyal i miratge.

Complexa, dura i fascinant, vertader mapa de les obsessions d’un autor que ha dirigit la seva carrera amb una impecable independència respecte de la indústria, per no dir un cert menyspreu, El paisaje es un grito se suma a les anteriors Anatomía de la melancolía i El libro de nuestras ausencias per arrodonir una idea imprescindible del món i de l’ésser humà. En l’univers d’Eduar­do Ruiz Sosa, els personatges viuen a la recerca d’una llar, d’alguna certesa que ens permeti parlar d’una “casa nostra”, i la mescla que suposa el viatge és una forma de bastir-les. I una darrera cosa: fixem-nos en com, a la novel·la, el tema és indiscernible de la llengua, de l’estil. El vell senyal de la literatura.

Cortarse el cabello

Rosario Villajos

Seix Barral - 264 pàgines. 19,90 euros @9,99

Ara que els llibres de relats semblen conquerir l’espai que mereixen a casa nostra, paga la pena acostar-se a aquest volum d’una narradora tan hàbil i atrevida com Villajos. La mort del pare n’és el detonant i, d’alguna manera, també el fil conductor, però l’autora ha anat més lluny que mai en l’aplicació de tot un ventall de múltiples recursos fantàstics i simbòlics. Hi ha el desig de ser sioux, la por de la pèrdua i la possibilitat del renaixement, el vampirisme... El llibre acaba per confirmar que la imaginació ha tornat a la literatura per donar, altra vegada i com sempre, una volada amplíssima a la confessió íntima. Per tot plegat, potser es tracta del millor llibre de Villajos.

Los trillizos

Valentín Roma

Periférica - 184 pàgines. 18 euros

No seré l’únic, sospito, que deu acostar-se a aquesta novel·la a partir dels ressons personal, ja que Roma para atenció a un personatge que està coneixent els tres fills de la seva nova parella. El protagonista ja té cinquanta anys, no havia estat pare mai i considera, amb un criteri difícil de discutir, que “la família és una cèdula opressiva”. I així i tot, s’hi acaba capficant per provar d’entendre com funcionen les coses al cor d’aquesta cèdula. Així, Roma (un escriptoràs) descobreix un punt de vista peculiar, pròxim i quotidià, des del qual plantejar moltes preguntes polítiques que són una constant en la seva obra. Sobretot, en el fons, una: com ens relacionem amb els altres?

¡Adelante, cronófobos!

Diego Garrido

Anagrama - 232 pàgines. 18,90 euros

Contràriament a la cita tòpica de sant Agustí, Diego Garrido no sap què és el temps, ni si li pregunten ni si no. El que sí que sap és que hi està molt en contra. És a dir, detesta i tem que tot passi, que tot quedi enrere, que res mantingui la seva promesa (com deia Philip Roth). En aquestes pàgines, es llança a explicar i documentar aquesta cronofòbia seva, en un text meravellós que no sabem si és novel·la, assaig, dietari, broma o tragèdia, confessió o jutipiris. Hi ha molt pocs autors espanyols de la generació de Garrido amb tanta personalitat, que escriguin tan literàriament i que facin tant la seva. Aquí ens trobem davant del seu segon llibre, i sembla un gran moment per descobrir-lo i comptar-se entre els happy few.

Muere, papá

Greta García

Tránsito - 120 pàgines. 23,95 euros

Una altra segona novel·la per tancar la nostra tria de Sant Jordi. Greta García és una jove mestra del llenguatge, descaradíssima, graciosa, àcida i punyent com la mare que la va parir. O com el pare, vaja, que és coprotagonista de l’acció i que aquí il·lustra amb els seus dibuixos les bombes que li va llançant la filla. Muere, papá és una mena de diàleg entre ells dos, o de constant bombardeig d’ella cap a ell, amb el propòsit de desmuntar el pare totèmic i convertir-lo en una pelleringa fallida però també molt tendra. I, ja de passada, viatgem a l’única regió seriosa, profunda i màgica de la península Ibèrica (ja em perdonaran la provocació!), ço és, Andalusia. Greta García ens fa ballar a tots.

Narrativa Traduïda

Per Anna Maria Iglesia

Indignitat

Lea Ypi

Traducció de Míriam Cano. Angle 368 pàgines. 21,90 euros

Indignitat és una extraordinària novel·la escrita per una assagista. I diem això perquè Indignitat va molt més enllà de la trama: és una obra que pren forma de novel·la per poder pensar sobre com es construeix el relat de la memòria col·lectiva, que acaba conformant, també, els diferents relats individuals i familiars. El punt de partida és un qüestionament dels arxius: si allò que s’hi conserva és el material que el sistema va voler preservar per construir un relat que li fos còmode, què fem amb tot el que en queda fora, com ens apropem als buits i als silencis que envolten el relat imposat? La imaginació, ens dius Ypi, és la primera de les eines per explorar tot allò que queda fora. L’autora reivindica la imaginació com a novel·lista, però també com a historiadora: molt abans dels historiadors postmoderns, Collingwood ja reivindicava la imaginació com a eina especulativa de l’historiador. Ypi, a més a més, parteix d’una fotografia que comença a circular per la xarxa, en la qual apareix la seva àvia assenyalada com a espia.

El silenci de la foto és el silenci de l’àvia, que ja no pot explicar la seva història. Reduïda a una etiqueta, els arxius perpetuen la violència de la dictadura albanesa, que neutralitza els individus, convertits en peons vigilats pel sistema. La novel·la és un intent de restituir la individualitat de l’àvia, la seva complexitat i, per tant, la seva història, perquè la qüestió no és recordar-la, sinó interrogar-se sobre com recordar-la. I en aquest “com” es resumeix en part Indignitat, perquè és precisament la pregunta sobre el “com” allò que ens permet pensar en la dignitat de la persona, la dignitat que cal preservar quan la persona ja no hi és i la dignitat a la qual no s’ha de renunciar mai.

I això ho sabia bé l’àvia de l’autora, en la seva perseverant resistència al règim comunista, una resistència que es va materialitzar en el dia a dia i que tenia a veure, com assenyalava Imre Kértesz, amb no ser reduïda a víctima, no ser tampoc absorbida pel cinisme i la falta d’alternativa, a no ser buidada de tot principi i de tota confiança. La resistència és, primer de tot, la defensa d’una identitat complexa i múltiple, impossible de reduir ni de neutralitzar. També per això Ypi s’interroga sobre com rescatar una història que els arxius no recullen, sobre com rescatar la figura d’una àvia irreduïble als documents arxivístics. I aquí apareix la imaginació com a eina d’indagació d’una veritat que els documents no conserven, d’una veritat que només la literatura pot dir i defensar.

Un assumpte familiar

Claire Lynch

Traducció de Núria Saurina. Periscopi. 246 pàgines. 20,50 euros

Molt probablement, una de les millors novel·les d’aquest any. Lynch ens trasllada a l’Anglaterra de finals dels anys vuitanta, on Dawn, una dona casada, s’enamora d’una altra dona, deixa el marit i perd la custòdia de la seva filla. El relat dels esdeveniments està intercalat per la narració en present de la filla, que, ja adulta, ha de desembolicar el relat manipulat que sempre li ha explicat el seu pare, relat que conviu amb el silenci protector de la mare. Un assumpte familiar és, en realitat, un relat col·lectiu: el relat de la criminalització social i legal que van patir moltes lesbianes, per a les quals estimar una altra dona implicava perdre la custòdia dels fills i renunciar als afectes era l’única opció per escapar de l’estigmatització.

> Llegeix la crítica de Carlota Rubio

Mentiders

Sarah Manguso - Traducció de Ferran Ràfols

L’Altra Editorial. 280 pàgines. 20,90 euros

Novel·la asfixiant amb la qual Manguso aconsegueix introduir-nos en la tòxica relació d’un matrimoni que juga a ser feliç. Però les mentides no només no salven, sinó que revelen encara més la fragilitat d’una relació en la qual la protagonista ja no se sent realitzada, sinó sotmesa a través de la càrrega mental. Mentiders és també un interessant retrat de la crisi dels quaranta i un retrat del xoc entre els desitjos i el model arquetípic de família al qual una s’intenta aferrar. Amb un estil concís i, per moments, fragmentari, l’autora escapa de l’autobiografisme per observar les violències que es reprodueixen dins de la relació i que s’amaguen darrere d’una retòrica idealitzant entorn del matrimoni.

La pell

Curzio Malaparte - Traducció d’Anna Casassas

La Segona Perifèria. 448 pàg. 23,50 euros

Una de les grans novel·les de la literatura italiana. Ambientada a la Nàpols de la postguerra i durant la presència de l’exèrcit nord-americà, La pell converteix la capital de la Campània en metàfora d’una Europa morta, d’un continent on s’ha passat de morir en defensa d’uns ideals a lluitar per sobreviure, per salvar la pell. Deixant de banda les polèmiques oscil·lacions polítiques de l’autor, la novel·la és un retrat de la corrupció moral que ha deixat la guerra, la qual s’arrela en la necessitat deseperada de sobreviure. Malaparte, però, no cau en el cinisme: la representació, plena de simbolisme, de la barbàrie i de la misèria, material i moral, no porta al cinisme, sinó a la pregunta sobre la possibilitat de reconstruir una Europa en ruïnes.

> Llegeix la crítica d’Anna Maria Iglesia

Bristol

Jean Echenoz - Traducció d’Anna Casassas

Raig Verd. 192 pàgines. 21,95 euros

Qui hagi llegit obres anteriors d’Echenoz, a Bristol retrobarà el seu estil concís i directe, i tambér l’humor. Per a qui s’hi apropi per primer cop, aquesta és la millor entrada. Ens presenta un cineasta mediocre amb un guió mediocre entre les mans, i també amb una vida grisa, caracteritzada per amors impossibles, amants deseparegudes i frustracions constants. Amb mestria, Echenoz trasllada el llenguatge cinematogràfic a la novel·la —plans i contraplans, accions i veus fora de pla— per escenificar el tedi, però també l’humorístic absurd de la vida contemporània amb un personatge que remet a la figura de l’inepte. Humor intel·ligent amb què ens arrenca un somriure i ens obliga a repensar la grisor que ens envolta.

Poesia

Per Manuel Castaño

Vincles

Feliu Formosa

Cafè Central. 45 pàgines. 15 euros

Amb l’edat es difumina la distància entre el jo literari i el jo real. Cada un dels trenta-dos poemes reunits en aquest nou llibre podrien encapçalar capítols d’una hipotètica biografia de Feliu Formosa (Sabadell, 1934), que ja va reunir els títols publicats durant trenta anys a Darrere el vidre (Edicions 62, 2004), però això no va tancar la seva obra poètica perquè des de llavors ha anat traient opuscles diversos que confirmen la magnitud de qui és a hores d’ara el més gran dels nostres poetes vius. El títol Vincles remet a un poema de Joan Vinyoli, citat en part a l’inici: “Som instruments d’alguna força / que ens té a les mans, / lliurant-nos l’un a l’altre, / guardant-nos l’un de l’altre”. Al final hi ha el vers de Goethe “Die Leidenschaft bringt Leiden” (‘La passió porta sofriment’). Passió i dolor doncs emmarquen el llibre. En conjunt hi trobem el contrast entre la situació present i alguns moments singulars al llarg de la vida. Ara es troba “vivint a contracor / una realitat sòrdida” en què el gos semienfonsat de Goya i el crit de Munch es converteixen en emblemes. Del que va passar en altres temps, evoca la relació amb els poetes Espriu, Estellés i Àlex Susanna, i la lectura d’escriptors com Kafka, Brecht, Antonio Machado i Miguel Hernández. També escenes d’amor, d’amistat, de relacions, de ciutats com Heidelberg i Torí. Els judicis sobre el passat, amb emoció i gratitud, alternen amb una mirada lúcida i serena sobre el present.

La poesia de Formosa sempre ha estat centrada en la reflexió i moguda per impulsos íntims, al marge de modes i models. Malgrat el seu compromís militant, va evitar caure en l’anomenada poesia social i va passar, en paraules seves, “d’una etapa estrictament ‘crítica’ i pretesament política, a una etapa declaradament estètica”. Ha experimentat amb formes diverses, del sonet al poema en prosa, passant pels haikus. A Vincles tots els poemes són en versos de sis síŀlabes, com el Llibre de les meditacions (1973), i és notable, malgrat que sovint són frases llargues, la naturalitat amb què flueixen. Aquest recull arriba oportunament com un obsequi de Sant Jordi que convida a apreciar l’obra sencera de Formosa. “El passat em demana / que doni pas a uns versos / que mai no sé si em salven. / Sento una estranya calma. / Mai no sé si ho dic tot”. Mai no està tot dit, però resta la satisfacció d’haver dit coses essencials en aquells “temps molt foscos” —l’expressió és d’un poema de Brecht versionat per Formosa—, temps que tornen, si és que se n’havien anat mai.

Els llibres perduts

Blai Bonet

Edicions de 1984. 304 pàgines. 20 euros

Més que perduts, són dos llibres recuperats. Blai Bonet (1926-1997), tan aliè a l’escola mallorquina com al realisme social llavors en voga, va guanyar el premi Carles Riba del 1962 amb Oh Calvary, Calvary, però la censura va impedir-ne la publicació. El jove, del 1971, no es va publicar per problemes editorials. En tots dos casos els poemes van aparèixer en llibres posteriors. El contingut doncs no és inèdit; sí que ho és la recuperació en dos reculls tal com van ser concebuts en el seu moment pel poeta. La mateixa editorial publica ara, també en volums solts, Nova York i L’evangeli segons un de tants. Bona ocasió per recuperar una poesia vitalista, eclèctica i sensible a la dimensió sagrada de la vida de cada dia

Atri

Víctor Sunyol

LaBreu. 130 pàgines. 16 euros

És un dels nostres escriptors més experimentals, com ha demostrat durant mig segle d’activitat literària. Víctor Sunyol (Vic, 1955), que s’ha definit com “un sense llengua, un homeless de la llengua”, continua la seva missió d’investigador inclassificable. Els intents d’ultrapassar l’àmbit de la lògica o de dir el que no es pot dir, cosa que l’aproxima a la mística, culminen en jocs de paraules dispersos en la plana que obliguen a un esforç suplementari que no tot lector se sent amb ànim de fer; però ell creu que on no hi ha dificultat hi ha enganyifa. L’esquarterament de la sintaxi i la desgramatització dels mots —és una manera de dir-ho— ascendeixen un nou esglaó en aquest nou recull.

Això, la pedra

Albert Balasch

Edicions 62. 144 pàgines. 18.90 euros | @ 9.99

Albert Balasch (Barcelona, 1971), havent publicat quatre llibres de poesia densa i abrupta, els va refer i els va reunir a Quadern del frau, amb la intenció manifesta de no escriure més perquè ja ho havia dit tot. Deu anys després hi torna amb un aplec que conté “tres llibres de versos, uns apunts i una elegia”. Hi torna segurament perquè mentre hi ha vida hi ha escriptura, i perquè la seva és una cerca que no té fi. Encara que presenti els nous textos com a temptatives, i aquestes merament “com a prova de vida petita desconcertada”, prossegueix la seva investigació sobre els límits del llenguatge i el sentit de l’existència amb diferents estils d’escriptura, com més va més complexos i ambiciosos.

Neurosuite

Margherita Guidacci

Selecció i traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar. Salze Editorial. 208 pàgines. 20 euros

No sembla una casualitat que Margherita Guidacci (1921-1992), d’afinada sensibilitat i tendent a la introspecció, hagi traduït Emily Dickinson a l’italià. Malgrat haver fet una tesi sobre Ungaretti, els seus treballs poètics es mantenen distants de l’hermetisme, alhora que opta per una simplicitat de ressons classicistes, prioritzant la paraula com un instrument de comunicació més que com a peça d’orfebreria literària. Hi ha una dimensió religiosa, però no confessional, i un afany de veracitat existencial en els seus poemes. Ara la podem descobrir en una àmplia antologia de la seva obra poètica que conté sencer el llibre titulat Neurosuite (1970), que sorgeix d’un internament en una clínica neurològica.

Clàssics Catalans

Per Maria Dasca

La vida i mort d’en Jordi Fraginals

Josep Pous i Pagès

Adesiara. 400 pàgines. 22 euros

Menys conegut que la Mila, de Solitud, o mossèn Llàtzer, d’Els sots feréstecs, Jordi Fraginals comparteix amb aquests personatges un mateix conflicte existencial: s’ha d’enfrontar a un destí marcat. De naturalesa emprenedora i feinera, es veu empès a rebel·lar-se contra el seu pare, que vol que sigui sacerdot, en enamorar-se d’Alberta, una dona “plena de seny”. Josep Murgades, editor i autor de la introducció, el presenta com un home d’acció que es revolta en dos moments: quan ha de fer front a la tradició familiar i quan l’envesteix la malaltia. Pel seu rerefons filosòfic, la novel·la es pot relacionar amb l’obra de Miguel de Unamuno (que la considerà “muy catalana”) i Albert Camus.

Barcelona

Prudenci Bertrana

Cap de Brot. 399 pàgines. 21,90 euros

Contraposada a la Barcelona d’Eugeni d’Ors, Josep M. de Sagarra o Josep Carner, la Barcelona de Bertrana és d’un humorisme amarg. El llibre recull una part dels 2.700 articles que escriví, apareguts a L’Esquella de la Torratxa, El Poble Català, La Publicidad i La Veu de Catalunya. Marejat pel “tragí de civilitat”, l’escriptor explica les contradiccions d’una urbs insana i bruta, deserta de la calma i la flora provinciana. En plena obertura de la Via Laietana, es lamenta de la pols i les “resquícies catarrals”, busca refugi en terrats i teulades, veu pardals i rates com lleons i és crític amb la desigualtat social. Judit Pujol, editora del llibre, el presenta com un “caçador caçat”, lúcid, expressiu i tendre.

> Llegeix la crítica d’Adrià Pujol

Jo era en el cant. Obra poètica 1913-1972

Clementina Arderiu

Edicions 62. 440 pàgines. 21,90 euros

Per a Clementina Arderiu la poesia era, abans que res, cant. Aquesta premissa, que lliga la seva lírica a la deu popular, travessa de principi a fi l’antologia Jo era en el cant, on es recullen els sis poemaris que va publicar entre 1916 i 1968, més alguns d’inèdits. Sàviament cisellats, els poemes palesen una senzillesa només aparent, expressada en la justa mesura dels versos i els ritmes. Al costat de la coneguda ‘Cançó del voler i el no voler’, de ressons ben carnerians, trobem ‘L’alta llibertat’ o ‘Passa, vent’, centrats en dolceses i enutjos quotidians. ‘Clementina em dic, Clementina em deia’, diu a ‘El nom’, on la meravella és produïda la “dolça fressa” de l’amat quan l’anomena.

Haceldama

Blai Bonet

Club Editor. 224 pàgines. 21,50 euros

Haceldama és el camp de sang comprat amb les monedes de l’apòstol Judes, el traïdor. En la novel·la de Bonet és el món sangonós on viu Andreu Crous, un jove de tristor profunda, orfe de pare i amb una mare ja vella. Bonet, el cronista-evangelista del relat, el situa en dos espais: al camp de batalla, on Andreu s’humanitza i es reconeix com a part de la vida dels altres, i al seu poble natal, on provocarà un accident mortal. D’una bellesa crua i devastadora, Haceldama explica l’“excepcional gemec” que és la vida d’Andreu, que inclou metàfores fulgurants, com “pensar és esmolar el ganivet” o la idea que la sang dels soldats només pot “mirar furiosament el sol”.

Clàssics Universals

Per Gonzalo Torné

Peter i Wendy

James M. Barrie

Traducció de Joana Castells. Males Herbes. 240 pàgines, 24 euros

Si només coneixen l’encisadora pel·lícula de Peter Pan i Wendy (qui no ha sentit a parlar de Peter Pan, el follet a mig camí entre Robin Hood i Puck?), llavors és que no coneixen el llibre de Barrie. És un d’aquests casos en què l’alegre màgia de Disney desfigura el relat. Per sort de tots els lectors, aquesta edició és una bona oportunitat per esmenar la situació perquè el llibre és d’allò més sucós. Les relacions entre nens i adults són aquí més aspres, i Peter un personatge més ambigu i perillós. Wendy és més estricta, els malvats tenen les seves raons, i el perill de tornar-se adult i integrar-se en la grisa rutina i els assetjaments sense èpica de la vida quotidiana semblen per moments… inevitables?

Josep i els seus germans

Thomas Mann

Traducció de Ramon Monton. Comanegra. 490 pàgines. 24,90 euros

Per motius que van més enllà de la meva comprensió, Thomas Mann arrossega certa fama d’escriptor avorrit, fins i tot de mòmia literària. Gran mentida! Cal una vitalitat i un humor infatigable per convertir vint pàgines atapeïdes de text bíblic en un sumptuós relat en quatre volums. Partint de les insondables i escruixidores profunditats del pou del passat (on tot es perd sense baluern, com desfet en el no-res), Mann combina descripcions, apunts psicològics, trames extenses com rius, diàlegs i colorit geogràfic al servei d’un dels cicles novel·lístics més audaços de què es té notícia. Resultat de combinar un grapat de mites arcaics amb les tècniques de la novel·la moderna.

> Llegeix la crítica de Víctor García Tur

El príncep negre

Iris Murdoch

Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edicions 1984, 672 pàgines. 23,50 euros

Si els proposessin de triar un sol llibre d’Iris Murdoch per llegir a la vida… rebutgin la proposta! La vida és prou llarga i hi ha massa llibres dolents per no travessar almenys set novel·les de Murdoch. I entre elles, imprescindible, aquesta. Concorren aquí els principals talents de Murdoch: la seva imaginació moral, la seva visió teatral, els diàlegs estetoscòpics… i aquesta irresistible visió de l’amor com una força transformadora salvatge que ens travessa per desordenar-ho tot: educació, costums, decòrum i creences. Ningú com Murdoch ha retratat les servituds i els entusiasmes dels middle years, per dir-ho a l’estil de Henry James. I riuran, els ho prometo, riuran.

El quadre de Dorian Gray

Oscar Wilde

Traducció de Yannick Garcia. La Casa dels Clàssics. 328 pàgines. 18 euros

Oscar Wilde, el nostre benvolgut Oscar, passarà a la història, merescudament com l’escriptor (gairebé el compositor) d’una sèrie de diàlegs memorables, tant intel·ligents com cruels, que seguint la drecera que va obrir Shakespeare en les seves comèdies de maduresa va assolir el cim de l’alta comèdia. Però Wilde va dominar altres poders literaris: va ser un poeta melòdic, un implacable escriptor de cartes i, en la seva faceta de narrador, un creador de mites inquietants i vius, que encara ens concerneixen. En aquesta novel·la curta Wilde es pregunta què estaríem disposats a fer per prolongar la vida, i encara més aterridor: què estaríem disposats a fer als altres i, ai las, a nosaltres mateixos.

Assaig

Per Joan Burdeus

Natura fosca

Elvira Prado-Fabregat

Barcino. 475 pàgines. 24,95 euros

Per mantenir-se viva, una cultura ha de retornar constantment a la tradició i ser capaç de trobar-hi respostes per als interrogants contemporanis. I això encara és més important si parlem de llengua: les llengües fortes i normalitzades mitifiquen els seus escriptors d’una manera inevitablement xovinista que, alhora, permet que certes formes de saviesa es trobin a l’abast de tothom. No hi ha res més provincià que desconèixer els autors de la teva llengua que han explicat el món des del teu lloc, i ser cosmopolita no és citar Shakespeare i prou, sinó saber-lo fer ballar amb Ausiàs March. Doncs bé, l’assaig Natura fosca, de l’artista i investigadora Elvira Prado-Fabregat, rellegeix Solitud i ens el porta al present, demostrant que la gran obra de Víctor Català és un clàssic infinitament fèrtil que tots els catalans hauríem de tenir més a mà. En un moment en què l’adaptació de Cims borrascosos al cinema ha renovat cert imaginari, Prado-Fabregat vol que ens adonem que la natura gòtica que va ser fonamental per al romanticisme europeu també la podem trobar a casa nostra, i que no cal anar a Emily Brontë per endinsar-se en la claustrofòbia femenina.

La gràcia de la foscor que reivindica el títol de l’assaig és que en Víctor Català podem trobar un desig molt actual de salvar la condició humana de l’excés de llum de la modernitat, que pren formes com ara la destrucció de la naturalesa i la pèrdua de llibertat en un món massa tecnològic i racionalista. Avui que la crisi ecològica i el control social dels algoritmes estan posant l’humanisme en crisi, Prado-Fabregat ens proposa descobrir les eines amb què Català prova de reconnectar amb l’alteritat irreductible de les coses. Per fer-ho, serà clau el monòleg de la Mila, després que l’Ànima, el caçador, l’hagi violat rere l’altar de la capella una nit que ella es queda sola a l’ermita: un soliloqui que aprofita l’espai liminar de la nit per escapar de les idees predominants del moment, dubtar dels dogmes de la societat i obrir la porta a una nova manera de ser al món. Certament, cal advertir el lector que Prado-Fabregat té un registre seriós i un punt acadèmic. És per això que, per aprofitar del tot aquest assaig, la recomanació completa inclou llegir-lo amb Solitud a la tauleta de nit. Sabem que l’obra de Mercè Rodoreda va passar massa temps adormida entre clixés i que en els últims anys hem vist que recuperar-la no para de donar fruits en el present. Víctor Català podria ser la següent.

> Llegeix la crítica de Marina Pintor

Comiats

Julian Barnes

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau. Angle Editorial. 208 pàgines. 19,90 euros

Julian Barnes sempre fa broma que en els seus llibres no se sap mai quina part és ficció, assaig o memòries. Però la “manera Barnes” de tematitzar-ho consisteix a donar voltes a les coses de manera que cada cop s’hi van afegint capes de perplexitat i lucidesa; un vaivé agradable entre la paradoxa i la certesa que, per la impossibilitat de separar el joc de la profunditat, mereix el nom d’assaig. En el seu vuitantè aniversari, Barnes regala un tresor als seus lectors: una carta oberta amb què s’acomiada directament de nosaltres, com sempre barrejant ficció, assaig i vivències personals, per parlar-nos de la memòria, l’amor i la mort. Adeu, Julian: et farem cas i continuarem mirant.

Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil

Byung-Chul Han

Traducció de Guillem Gómez Sesé. Edicions 62. 128 pàgines. 14,90 euros

A l’etiqueta de Lux, el disc de Rosalía, hi ha impresa una citació de Simone Weil: “L’amor no és consol, és llum”. En un moment en què tothom parla del retorn de l’espiritualitat, Byung-Chul Han ens ofereix la cara intel·lectual del fenomen amb el to d’un autor que bé podríem anomenar la Rosalía dels assagistes contemporanis. Més que innovar, Han torna amb la seva crítica a la positivitat i l’acceleració del món actual, però aquesta vegada de la mà del pensament de Weil i les seves categories (atenció, descreació, buit, silenci, bellesa, dolor i inactivitat). Tant si es llegeix coincidint amb el diagnòstic com des de la distància, aquest és un bon document per comprendre una tendència del nostre temps.

De la impotència a la revolta

Axel Honneth

Traducció de Coral Romà. Arcàdia. 144 pàgines. 19 euros

La mort de Jürgen Habermas coincideix amb la publicació d’un text breu del seu deixeble més reconegut, ideal per pensar la vigència de la teoria crítica alemanya. Com tot bon seguidor, Axel Honneth va ser continuador i crític: si Habermas va defensar que la clau per al progrés moral és la comunicació argumentada entre iguals, Honneth afegeix que la lluita pel reconeixement és la tensió interna que manté oberta aquesta conversa que Habermas considerava clau perquè la humanitat assolís la majoria d’edat. Un llibre que ens recorda que prestar atenció a les experiències íntimes de menyspreu i vergonya social pot portar-nos a l’autoempoderament i iniciar revoltes col·lectives.

L’evangeli segons Caravaggio

Xavier Albertí

Fragmenta. 88 pàgines. 11,50 euros

“La gent del teatre sabem que les emocions, com la llum, no es veuen”, diu Xavier Albertí. I és reflexionant sobre aquestes emocions invisibles que sentim en contemplar un quadre d’un mestre de la llum com Caravaggio, que una de les figures clau del teatre contemporani a Catalunya ens parla de la recerca de Déu en l’art. És un Déu radicalment popular i aterrat, Déu entès com una cosa que es troba dins de cada cos normal i corrent, com els crists i les verges que pintava el geni italià. Un assaig lliure que converteix la passió d’un artista actual per un artista del passat en un motor per comprendre millor els grans interrogants de l’art i la condició humana.

Memòries

Per Adrià Pujol

El pit adormit

Dolors Miquel

Edicions 62. 472 pàgines. 21,90 euros

Vet aquí un llibre memorable, confegit sota la tempesta negra de la malaltia, a la manera d’un salvavides. Miquel ha parit un mosaic literari escrit en estat de gràcia, i n’ha sortit esgarrinxada, suosa i feliç. No caldria, però, parlar de cap ordre compositiu, perquè l’experiència personal, el pensament mans a la feina, els records i el bagatge cultural s’hi entrellacen amb una naturalitat sanguínia.

D’una banda hi són el càncer de pit i les vicissituds mèdiques de l’autora, elements que li serveixen per atacar la deshumanització del sistema sanitari, el capitalisme rampant i el tràfic de mercade­ries, ments i cossos. De l’altra, el relat quasi oníric de dues gires poètiques a finals dels noranta, enfilall de recitals salvatges —amb el perfum d’una road movie— que van consolidar un eixam de poetes abrandats i van deixar-ne algun al voral del ressentiment. En tercer lloc, Miquel dialoga amb la generació beat nord-americana, a la vegada que la impugna i li reconeix l’ascendència, i finalment hi ha una arqueologia al voltant del pit femení, esquitxada d’apunts filosòfics sobre la carn, l’esperit, alçaprem assagístic per denunciar el silenci mascle, l’ocultació deliberada, l’esborrament de les dones, aquí i allà, en qualsevol camp.

El pit adormit galopa ple d’imatges ferotges, a cavall d’una prosa que corprèn per la fluència, el ritme, la capacitat de l’autora per aguantar —fa l’efecte— un do de pit constant. No dona treva, no minva de velocitat, no abaixa el to, no s’entotsola enlloc, és un jo al roig viu. Pel·lícules, poemes, credos, punts de vista, màximes, personatges històrics, les amistats i els enemics, els amors i la família, hi ha tot un cor congregat al cap de Dolors Miquel, i ella, que mou la batuta com una fetillera, el posa al servei d’una obra formidable, antisentimental, elevada i aterrada, ara fosca com el carisma, adés fulgent com un llamp.

Aquest llibre és, també, una lectura de la pròpia tradició literària, però en clau feminista i crítica, cosa que implica un bon manat de retrets, un passar comptes irònic, el reconeixement del risc i del geni d’altri i, de bracet, la denúncia de certs acomodaticis, dels llagoters professionals, d’alguna llufa del sistema literari català. Hi desfilen els escriptors que s’espatllen a rebuf dels premis, hi treuen el nas els qui es funcionaritzen, s’hi enderroquen patums, i hi ha els alienats i els qui, contra corrent, suren sords als cants de sirena del mercat, etcètera, tot plegat amb alguns noms, cognoms i codis postals.

L’última vegada que et dic adeu

Natza Farré

Angle Editorial. 176 pàgines. 18,90 euros

La coneguda periodista s’obre de dalt a baix per abordar la ràbia i el dolor que la van marcar per sempre, pel fet de tenir un germà enganxat a l’heroïna durant els anys vuitanta. Partint de la correspondència familiar i del manglar dels records, trena un relat dur, fred i cantellut, una història que s’eleva de l’espinosa experiència personal per esbossar el retrat d’una època, de tota una generació que la droga va estripar. El llibre no estalvia res, ni la fisicitat desagradable del ionqui, ni la lenta destrucció del clan, ni, sobretot, les ferides i turbulències internes de l’autora, que, comptat i debatut, són d’una negror atmosfèrica. Per als amants de les cròniques en cru, sense floritures.

La memòria de la terra

Diversos autors

L’Avenç. 144 pàgines. 17 euros

Onze escriptors de diverses edats reflexionen sobre el pas del temps en relació als indrets on reposa, tan sovint, la memòria personal. Cadascú per on l’enfila, hi ha des del plany per haver hagut d’abandonar un barri o una casa a contracor, passant per les epifanies, fins a la fascinació per aquell lloc que ens va marcar, un paratge al qual només podem tornar a còpia de ficcionar-lo en nom del record. El pròleg de Roser Vernet i la nòmina d’autors apuntalen la qualitat de la miscel·lània i la diversitat de sensibilitats. No n’hi ha cap per damunt de cap altre, però les peces de Roser Cabré-Verdiell i Raül Garrigasait són excel·lents. Per als amants de les confessions amb voluntat literària.

La llengua dels amics. Autobiografia lingüística

Joan-Daniel Bezsonoff

Empúries. 160 pàgines. 18,90 euros

L’autor nord-català fa gala, un cop més, de la seva tristor característica, intel·ligent i alegre, i a mig camí de la nonchalance i l’amarguesa aborda la pròpia identitat lingüística, ço és, la pasta primordial de qualsevol ésser humà: som l’idioma, els idiomes. Gràcies a la memòria sumptuosa i a la perspicàcia per al retrat a ploma alçada, Bezsonoff raspalla la sang familiar a contrapel i aireja les violències de l’estat francès com qui llegeix la cartilla a un delinqüent. El llibre és amè, polític, vivencial, molt divertit i força tristoi, un còctel que ja hem vist en altres obres d’aquest punta de llança de la literatura catalana. Per als amants de les converses antològiques, amb punxa.

Garlanda

Maria Rovira

Blackie Books 176 pàgines. 19,90 euros

En el debut literari de la guionista i humorista Oye Sherman, assistim a un florilegi d’obsessions, alegries, records i desenganys personals, una espècie de memòries que ens aixequen una comissura vers el somriure i ens abaixen l’altra cap a la ganyota tràgica. Escrit, molt ben escrit, amb una intel·ligència mordaç i tendra, Garlanda és un d’aquells llibres que, un cop acabats, deixen el lector més savi, més humà i, sobretot, més a prop d’una clarividència sorprenent, la de l’autora, que ens convida al seu univers per passar una bona estona. De propina en sortim amb un mapa cultural de butxaca, de la seva generació i del país, de la nau dels folls que en diem món. Per als amants de combatre la hipocresia.

Còmic

Per Víctor García Tur

El desconegut

Anna Sommer

Traducció de Marta Armengol. La Topera. 96 pàgines. 17,50 euros

Anna Sommer és nascuda a la Suïssa germànica i, com a bona autora de còmic, viu prou connectada a la francofonia i la tradició de la línia clara. El 2024 va ser guardonada amb el premi Max & Moritz a la millor autora de parla alemanya. En català podem llegir-li un llibre finíssim que és tan suggeridor i succint en les seves pàgines, menys de cent, com en el títol: El desconegut.

La història d’Hélène ens ha d’interessar per força: un bon dia, inesperadament, descobreix un nadó en un dels emprovadors de la seva botiga de roba. Els nadons no neixen als emprovadors, això ho sabem ara que som grandets, i Hélène també ho deu saber, però decideix no preguntar-se què ha passat ni qui són la mare o el pare, i viure en la fantasia que li ha caigut un regal del cel. La situació d’Hélène, a quaranta anys, es complementa amb la de la jove Vicky, una estudiant que sembla tenir problemes per assumir la responsabilitat de la majoria d’edat. Són dues trames interconnectades, i diries que corren en paral·lel davant dels nostres ulls, però això no significa que s’esdevinguin al mateix temps...

El focus de la proposta de Sommer és en la descripció de les relacions humanes, el que fem els uns amb els altres (això inclou l’amor i el sexe), el que ens expliquem i el que no ens diem per enganyar els altres o a nosaltres mateixos. Amb l’única excepció del nadó abandonat, tots els personatges d’El desconegut són gent incompleta o directament trencada, perquè han perdut un fill (o el que podria haver estat un fill) o perquè no saben què fer amb la vida adulta.

Per desenrotllar el fil dels dos relats, l’autora recorre a l’estil de dibuix del vinyetista de diari, a qui sobren el color, les ombres, les ratlles i les taques de tinta innecessàries. El que es pot resoldre amb una línia es resol amb una línia i llestos. En la depuració del dibuix per assolir la comunicació perfecta, Sommer fins i tot ha prescindit d’una línia que ens semblava irrenunciable: el marc de la vinyeta. I, malgrat aquest esforç de contenció, l’atenció al detall és màxima, omple la pàgina de vida i dona volum als fets narrats. El detall pot ser un gos amb la cara d’humiliació de cagar davant de l’amo, o un lleó de pedra que indica que som a la porta d’una casa amb quartos, o les llàgrimes de les espelmes que il·luminen un ménage à trois, o la línia de la vulva marcada a les calces. Sommer, que té un control total sobre els detalls, ens guia a través d’una història sobre l’ambigüitat moral i el desig de plenitud.

Paciència

Daniel Clowes

Traducció de Montse Meneses Vilar. Finestres. 192 pàg. 28 euros

En tapa dura o rústica, en quadricromia o bitò, quan obrim un llibre de Daniel Clowes esperem que tots els detalls estiguin obsessivament calculats. Des de la coberta fins a la contra, passant per les guardes, les pàgines de crèdits i la retolació de titolets i onomatopeies, tot ha estat dissenyat per ambientar i acompanyar la història: en el cas de Paciència, una història d’amor combinada amb una trama detectivesca, alhora combinada amb viatges en el temps. Res desentona en aquesta triangulació de gèneres, perquè Clowes és gat vell del còmic adult; se sap les normes de l’art de narrar i quan cal trencar-les (heu vist les bafarades mig tallades i perfectament llegibles?) en favor del drama i la sorpresa.

Un mag de Terramar

Fred Fordham (a partir de la novel·la d’Ursula K. Le Guin)

Trad. Blanca Busquets. Raig Verd. 288 pàg. 28,90 euros

Cal dir les coses pel seu nom: foscor. S’entén que el dibuix de Fordham sigui tan fosc i tenebrista, al capdavall llegim l’adaptació d’una novel·la de Le Guin, Un mag de Terramar, que, amb forma de fantasia, desenrotlla el tema de les llums i ombres de la ment humana: el protagonista s’ha d’enfrontar a la seva ombra junguiana. Sense l’èpica de les grans guerres contra els grans malvats (pensem en Tolkien), el viatge de l’heroi d’en Ged és una odissea tan psicològica com mística, en què els mags parlen amb cripticismes i els dracs són éssers de fantasia desdibuixats: Fordham ha captat que els dracs no van néixer per fer el ridícul en el mitjà audiovisual, sinó per deixar volar la imaginació.

Lightfall. L’última flama

Tim Probert

Trad. Yannick Garcia. EntreDos. 256 pàg. 19,90 euros

Quan la literatura infantil està feta amb passió pel gènere fantàstic i per les possibilitats de la imaginació humana, els adults també xalem i de seguida ens sumem a l’aventura. Aquest primer volum inicia una tetralogia que ha captivat tota mena de lectors (i que fins i tot ha estat premiada al festival d’Angulema). El quest de Bea (una heroïna neurodivergent que s’aclapara per la pressió dels estímuls externs) i Cad (un granotot que és tot optimisme i empenta guerrera) està guiat per l’esperit més roller i s’explica fent equilibris entre l’èpica i la comèdia. Tim Probert excel·leix en la construcció del món (no em feu dir worldbuilding) i en l’aplicació del color per crear llums i atmosferes de fantasia.

El diari de Guillem

Cèsar Martí i Daniel Olmo

Sembra Llibres. 160 pàgines. 25 euros

Amb la llicència hipotètica d’un manuscrit amagat en una calaixera, es reconstrueixen els episodis principals de la vida emocional i política de Guillem Agulló i Salvador, abans de ser víctima d’un assassinat feixista el 1993. El punt de vista és el de Betlem, la germana que ha sobreviscut al jove activista i que, mirant-s’ho des del nostre present, observa com l’espanyolisme ultra i l’odi racista continuen ben vius al País Valencià i arreu... Els colors apagats, i les cares que no s’acaben de dibuixar, contribueixen al to nostàlgic. La col·laboració entre el guionista César Martí i el dibuixant Daniel Olmo aposta per la memòria antifeixista, perquè no oblidem ni perdonem l’imperdonable.

Literatura infantil

Per Pep Molist

Au, vinga, va! Anem a l’escola

Marta Cabrol

Animallibres. 32 pàgines. 17,50 euros

Marta Cabrol, una de les il·lustradores catalanes que connecta millor amb els més petits i que descriu més bé el seu petit univers, ens regala una història de la qual és autora tant del text com de la il·lustració. L’aventura que narra és la del dia a dia de moltes famílies, el camí d’anar a l’escola d’una mare ossa i dels seus dos fills, la Tina i en Timó, en què sempre hi ha presses per arribar a l’hora. Una història ideal per compartir amb els més caganius i passar l’estona fixant-nos i embadalint-nos en el munt de petits detalls i en els personatges que Cabrol fa créixer de manera delicada i curosa, en aquest trajecte que, amb tot plegat, es fa més lent però molt més atractiu i molt més entretingut.

Parxís

Maria Girón

Kalandraka. 36 pàgines. 17 euros

En els darrers temps, la il·lustradora Maria Girón ha donat un tomb al seu estil artístic i la seva trajectòria i s’ha atrevit a escriure les seves històries. La primera proposta que en va resultar li va valer un dels premis més prestigiosos a àlbum il·lustrat del món, el Compostel·la, i li va marcar un camí a seguir. Parxís, la seva nova proposta, s’endinsa deliciosament en el tema de l’amistat. Quatre amics es busquen per compartir una estona. Cadascú arriba a la trobada tot aportant alguna cosa: un bol de llet, un pastís, un ukelele i un parxís. Juguen, gaudeixen i es complementen, amb una manera entranyable de comunicar-nos que, sovint, les coses viscudes en companyia tenen un regust diferent.

Hi havia una vegada... Els rècords dels contes

Laura Ortega Vesga

Flamboyant. 64 pàgines. 18,90 euros

Laura Ortega s’estrena tot convidant el lector a una gran gala dels rècords, talment com si es tractés d’una gala d’estrelles del cinema, en què coneixerem els personatges finalistes dels contes tradicionals a guanyar el premi en diverses categories: les parts del cos més impressionants (els cabells de la Rapunzel, la barba d’en Barbablava, el nas d’en Pinotxo...); els sentits més astuts (l’oïda del flautista, el paladar de la Rínxols d’Or...), etcètera. Amb les il·lustracions dinàmiques d’Anna Aparicio, es tracta d’un llibre d’introducció als contes tradicionals, o bé d’una obra per posar a prova el coneixement que en teníem, o bé fins i tot per descobrir-ne alguns dels quals no en sabíem res.

La bruixa de la torre

Júlia Sardà

Blackie Books. 64 pàgines. 17,90 euros

Aquesta és la segona obra d’autoria completa —text i il·lustració— d’una de les il·lustradores catalanes més internacionals, Júlia Sardà. I la segona entrega d’una trilogia amb tres germanes protagonistes: la Franca, la Carmela i la Tomasina. A La reina a la cova, les tres s’endinsaven al bosc a la recerca d’una reina misteriosa que apareixia als somnis de la germana gran. A La bruixa a la torre, la germana del mig emprendrà una excursió a la recerca d’una bruixa i també del lloc que ella mateixa ocupa en el món. Els llibres de Sardà són històries d’aventures i fantasia, que beuen del folklore i dels grans referents, i són riques en detalls, en històries, en significats en els quals perdre’s, tal com fan les tres protagonistes.

Literatura juvenil

Per Pep Molist

Per mil bruses al dia

Serena Ballista i Sonia Maria Luce Possetini

Trad. Maria Luna. A fin de cuentos. 52 pàgines. 23,50 euros

A Per mil bruses al dia, el lector s’endinsa en una història real: la d’un vaixell que porta munts d’immigrants europeus cap a Amèrica. I més tard, en la de multitud de dones que treballen a la fàbrica Triangle Shirtwaist de Nova York, tot confeccionant un producte de moda: la brusa cenyida. El relat és narrat des d’un aparador per una brusa que veu el terrible incendi que el 25 de març de 1911 va causar la mort de 129 obreres. Va ser l’accident laboral més gran de l’època i va donar peu a les lluites de les dones pels seus drets, i més tard, a la celebració del 8 de març. Les il·lustracions i les fotografies retocades s’alternen per oferir una obra impactant, considerada la millor obra de no-ficció a la fira del llibre de Bolonya de 2025.

L’Ocell de Foc

Maite Carranza i Júlia Prats

Jollibre. 400 pàgines. 13,50 euros

El tàndem format per Maite Carranza, una de les escriptores catalanes més rellevants dels darrers temps, i la seva filla Júlia Prats, amb qui ja han elaborat diverses novel·les per a joves com ara Germanes, gossos, friquis i altres espècimens, enceta una bilogia de ciència-ficció anomenada “Terres de LAC”. En la primera entrega, L’Ocell de Foc, presenten un món pròsper que sembla immutable i que no admet la dissidència. Amb l’arribada de l’Ocell de Foc, quatre joves personatges ben diferents es veuran empesos a sortir de la seva zona de confort i a emprendre una aventura plena d’imprevistos i incerteses. I l’entorn que els semblava segur per sempre sembla capgirar-se d’un dia per l’altre.

Una veritat

Alejandro Palomas

Elastic. 224 pàgines. 17,95 euros

Amb Una veritat, Alejandro Palomas aconseguia el darrer premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil i tornava a l’univers d’en Guillem, el protagonista d’Un fill, l’obra amb quà va guanyar el mateix premi ara fa dotze anys, tot captivant un munt de lectors. Entremig, una altra novel·la, Un secret. A Una veritat retrobem un univers que s’ha ampliat amb la Nàzia, la protagonista de la segona entrega, i ara amb l’Angie, una nena africana albina. Al llarg de la novel·la, l’autor aprofundeix en la misteriosa història de l’Angie i en el sentiment dels protagonistes, tot elaborant un retrat precís del món emocional dels joves i reivindicant, subtilment i amb una veu narrativa íntima i propera, la importància d’escoltar-los.

La saviesa dels clàssics

Jordi Rincón i Núria Solsona

Akiara. 72 pàgines. 18,50 euros

Jordi Rincón, que ha dedicat la seva vida professional a acompanyar adolescents pel pensament i la bellesa del món antic, ens presenta a La saviesa dels clàssics una tria de trenta aforismes del món grec i llatí —des del famós Carpe diem fins a L’amor tot ho venç, passant per Cadascú és artesà del seu propi destí, entre d’altres—. L’autor ens mostra com aquests aforismes esdevenen autèntiques píndoles de saviesa que ens poden ajudar a abordar la societat actual. Cadascun d’ells s’acompanya d’una il·lustració de Núria Solsona, a manera de postals poètiques inspirades en el paisatge mediterrani. Un regal exquisit que ens ajuda a pensar el món d’avui sense oblidar un dels nostres llegats principals.

Teatre

Per Andreu Gomila

Tragèdies I

Pier Paolo Pasolini

Traducció de Marina Laboreo Prometeu. 580 pàgines. 26,50 euros

De mica en mica, gràcies a la feina d’uns quants traductors i unes quantes editorials independents, l’obra literària de Pier Paolo Pasolini va sortint a la llum en català. I el seu teatre no podia quedar al marge. Fa uns anys, Comanegra va publicar en un sol volum les que són, possiblement, les seves dues obres més reeixides i revolucionàries, Orgia i Porquera, acompanyades de l’encara vigent Manifest per a un nou teatre. Ara és Prometeu, amb traducció de Marina Laboreo, qui ha publicat les seves tragèdies: Calderón, Afabulació i Pílades. Tres peces canòniques que mostren la gosadia de Pasolini, el seu domini del vers, la seva sagacitat, i que no s’hi posava mai per poc en un art, bé a la novel·la, bé al cinema, bé a la poesia. Però, com diu Davide Carnevali al pròleg d’aquestes ­Tragèdies­ ­I­, “el teatre interessava a Pasolini perquè ja era una causa perduda”, una cosa “per a pocs”, que ell sempre va relacionar amb l’oralitat.

Com que donava el teatre per perdut, Pasolini l’entoma amb una llibertat esborronadora. I és capaç d’agafar La vida es sue­ño per resituar l’obra de Calderón el 1967 i desmuntar-la presentant un Segismundo fitxat i sota vigilància domiciliària, “un ésser contaminat / per la pobresa”, a qui les autoritats de l’estat farien bé “de posar-lo contra la paret”. Un revolucionari amic de Barthes que ha passat anys a l’exili amb Goytisolo i Alberti, de qui Rosaura cau enamorada davant d’una “vida bonica”. Però tot plegat no és res més que el somni d’una noia rica que fabula amb revolucions obreres.

Pasolini va concebre Calderón com un retaule, amb diferents episodis i interludis en què apareix ell mateix, el narrador, per dir el que pensa. L’autor considerava que aquesta era la seva tragèdia més ben acabada. Les altres dues obres, Afabulació i Pílades, també segueixen el camí dels clàssics, però la factura és diferent. La primera podria ser una versió de l’Èdip rei de Sòfocles, l’ombra del qual apareix al sisè episodi. I la segona, una mena de seqüela de l’Orestea d’Èsquil, ja que comença amb el retorn d’Orestes a Argos.

Ja a la seva època, el teatre de Pasolini era vist com una utopia irrealitzable, encara que Vittorio Gassman i Luca Ronconi el portessin a escena, entre finals dels seixanta i la dècada dels noranta. Avui encara sembla un exercici tan estrafolari com meravellós, que potser s’entendria menys que aleshores, com per exemple el teatre de Heiner Müller. La pregunta que ens hauríem de fer és: per què aquell teatre, agosarat tant a nivell formal com lingüístic, és “una causa perduda”?

Com vaig aprendre a conduir

Paula Vogel

Traducció d’Helena Tornero. Prole. 98 pàgines. 15 euros

Estrenada a finals dels anys noranta als Estats Units, aquesta obra va significar un abans i un després. El seu pas aquesta temporada per la Sala Beckett haurà suposat una fita en erigir-se potser en el millor text teatral de la temporada, brillantment traduït per Helena Tornero. I això és així perquè l’abús que narra Vogel busca endinsar-se també en la psique de l’abusador: no és un monstre, sinó un ésser humà qui decideix abusar de Coseta en plenes facultats, ben conscient del que això suposarà per a ell i ella. L’ús del temps que fa l’autora és esplèndid, entre el present d’una Coseta que ens explica el que li va passar quan era petita i un muntatge paral·lel que va enrere des dels 18 anys de la noia, en un viatge angoixant i espaordidor.

El barquer

Jez Butterworth

Traducció de Cristina Genebat. Comanegra. 160 pàgines. 12,50 euros

Hi ha poques obres de teatre que, llegides, puguin aspirar a ser tant o més interessants que vistes en escena. I El barquer de Jez Butterworth n’és una. La trama a la Irlanda del Nord del 1981, en una família catòlica que espera el retorn d’un germà enmig de les vagues de fam dels presoners de l’IRA, és novel·lesca amb tots els sentits de l’adjectiu. Aquesta obra és, sens dubte, una de les millors del segle XXI. Els Carney són una família atrapada en una espiral de violència de la qual no podran sortir. I ni tan sols l’amor i la passió pel present, les ganes de girar full, no els salvaran. Butterworth va escriure una peça molt txekhoviana, amb els tocs místics amb què impregna habitualment els seus textos teatrals.

Ansietats teatrals reunides

Esteve Miralles

Arola. 192 pàgines. 18 euros

Amb un peu a dintre i un altre fora, la mirada sobre el teatre català d’Esteve Miralles és lúcida i atrevida. En aquest llibre, l’autor recull dotze assajos publicats en els últims vint anys que tenen a veure amb l’ansietat i amb la llengua, sobre Shakespeare, sobre Brecht, sobre Josep M. Miró i Josep M. Benet i Jornet. Anàlisis esmolades, sàvies, que posen aquests autors al seu lloc. És especialment actual l’escrit que dedica a la llengua, en què destaca la poca cura de la forma quan el català puja a l’escenari, amb la pugna entre la parla i la norma. També subratllem el text, de fa una dècada i mitja, en què parla de la presència del teatre català als espais públics, tan actual que fa feredat.

POV

Núria Guiu

Comanegra. 132 pàgines. 17 euros

El treball de Núria Guiu com a coreògrafa i ballarina s’ha centrat en la memòria del cos i la identitat, dos terrenys en els quals ha excel·lit. Explicar-ho mai no ha estat fàcil. Però aquest llibre, POV, aconsegueix allò tan difícil de donar vida amb paraules al que s’ha pensat per crear amb el cos en un espai. Roland Barthes, Judith Butler, Paul B. Preciado i Remedios Zafra, entre d’altres, treuen el cap perquè Guiu exhibeixi el seu terreny conceptual i ens exposi el sentit de la seva feina. És una mirada enrere molt interessant i un llibre que ens permet entrar dins el cap aparentment inaccessible de qui crea sense la necessitat de col·locar adjectius. Un avís: “L’antropologia s’ha convertit en la millor aliada de la meva pràctica coreogràfica”.

Gastronomia

Per Mar Rocabert

Fricandónation

Miquel Bonet

Destino. 296 pàgines. 20,90 euros @9,99

No és un llibre de gastronomia corrent. No hi trobareu receptes, ni tècniques, ni fotografies de plats increïbles. No és l’estil de Miquel Bonet, que si es posa a escriure sobre menjar, ho fa amb tota la sàtira de cronista comarcal, com es defineix ell mateix. A Frincadónation, els protagonistes reals són dos tipus de cuina, la tradicional i la considerada alta, vistes com dues escenes catastròficament incompatibles. Amb intenció de retratar l’època en què vivim, ordeix un thriller amb el fricandó com a motor de la història, alhora que retrata de manera satírica les mesquineses d’un model de restauració que considera podrit. Amb moltes ressonàncies a l’actualitat, la història de Roc Alafaixa no pot acabar bé.

Natura Viva

Martina Puigvert Puigdevall

Ara Llibres. 368 pàgines. 25,50 euros

De formes delicades i mirada sensible, Martina Puigvert Puigdevall és la cap de cuina de Les Cols, el restaurant d’Olot que va fundar la seva mare, Fina Puigdevall. En aquesta casa el respecte per l’entorn és radical. El seu caviar són els fesols de Santa Pau, i la farina que més fan servir és la de fajol. No hi trobareu peix de mar, sinó tots aquells productes que tenen al voltant. Tot això i la seva passió pels espais naturals de la Garrotxa és el que trobareu en aquest llibre, que escriu ella mateixa, tot barrejant vivències personals i familiars amb informació gastronòmica de la seva terra, el seu hort i la seva cuina. Ordenades per mesos, trobareu receptes i els fruits que dona la natura cada estació de l’any.

Matar un bar

Carles Armengol

Col & Col. 108 pàgines. 13,95 euros

Carles Armengol va créixer entre les taules i els clients del bar dels seus pares a Collblanc. Una experiència vital que qualificava de maledicció al llibre Collado. La vida l’ha portat a continuar a la barra d’un bar, però més refinada i situada estratègicament a l’entrada de la llibreria + Bernat, on predica la cuina arrelada i que ha convertit en un lloc de referència per als veïns. Des d’aquest local de barri ha escrit Matar un bar, el seu últim llibre, una història de ficció amb Can Porró com a protagonista, que podria ser el restaurant de la seva família. Combina autobiografia amb crònica costumista i assaig polític sobre els anys que han robat l’ànima als bars, per la precarietat laboral i la gentrificació, deixant els barris orfes de les seves parròquies.

Fer brou per ser lliure

Marina Ribas

Bruguera. 192 pàgines. 19,95 euros

El llibre de Marina Ribas, subtitulat Apunts d’amor i resistència escrits a foc lent, és una invitació a la desaccelaració entrant a l’hort i a la cuina per seguir el ritme de les estacions i viure connectats al present. Amb formació en educació i nutrició, aquesta eivissenca (enamorda de la seva illa) és feliç escrivint sobre fogons, salut, nutrició i vida de poble. Després d’haver publicat receptes, ara aboca moltes més il·lusions amb un volum que mescla la crònica personal amb reflexions sobre estils de vida que no tenen altre propòsit que tornar a allò essencial, i no sempre fàcil, de veure la cuina com un acte d’amor, memòria i resistència. Ressona a Cuina! O barbàrie, de Maria Nicolau.

Música

Per Luis Hidalgo

La Catalunya discoteca

Francesc Canosa

Comanegra. 240 pàgines. 19,50 euros

El 2010 es va estrenar High On Hope, un excel·lent documental que explicava amb detall com havia estat la irrupció del fenomen rave a Blackburn, al costat de Manchester. La Catalunya discoteca opera de manera semblant en relació amb l’ambient discotequer de la Catalunya interior al voltant de Big Ben, ubicada a Golmés, a prop de Mollerussa, en plena N-II. Entre la seva inauguració el 1976 i el tancament el 2015 —va tornar a reobrir després, però no ha estat el mateix—, va ser la capital del ball i un edèn per als que vivien als entorns rurals propers, el lloc on s’havia d’anar, l’alternativa als bars de poble. El llibre explica el naixement, l’auge i el declivi d’una discoteca que va portar els encara novells New Order a Mollerussa sense passar per Barcelona.

Consolacions

Miquel Serra

Nova Editorial Moll. 167pàgines. 17 euros

Miquel Serra és músic, escriptor, tècnic agrícola i llibreter. El seu tercer llibre no és una biografia, ni un anecdotari, ni unes memòries i ho és tot alhora. Bloc monolític sense punts i a part, amb frases més aviat curtes que es disparen l’una rere l’altra (hi ha un reflex del Perec de Me’n recordo), el text fa una mirada cap detalls insignificants que passen desapercebuts a ulls que només sobreviuen aclaparats per la miríada de estímuls diaris. El seu desordre impulsiu no es tanca amb la frase que pertocaria, “me farà molta ràbia que me venguin noves idees brillants una vegada entregat això a l’editorial”. Consolacions és un llibre en què resulta impossible perdre el fil. I porta un codi per sentir el darrer disc de Miquel Serra.

Psicòptic. Pau Riba & Dioptria

Jaime Gonzalo

Liburuak. 176 pàgines. 23 euros

Un disc disruptiu, un flagell a la família burgesa, una discogràfica que, en un fet insòlit, expressa el seu desacord amb l’artista a les notes interiors de l’àlbum. Un disc en dues parts que va canviar de rumb a mig camí, amb la lisèrgia pel mig, cap a una altra sonoritat. Un dels discos clau de la música catalana i espanyola del XX. Jaime Gonzalo, reputat periodista musical, analitza el context, les causes, els resultats i les opinions de Pau Riba a través d’un treball d’hemeroteca que aconsegueix posar tots els punts sobre les is i que arriba a Jo, la dona i el gripau. Es complementa amb fotos dels anys joves d’un artista que va dir que ajudava la cultura catalana destruint-la. Ja no es diuen coses així.

Nou elogis de l’imparell

Edi Pou

H&O Editorial, 132 pàgines. 14,50 euros

A uns pastors mongols se’ls va posar tota mena de música occidental i al final de cada peça la majoria deien el mateix, fos clàssica o punk: és música militar. La causa? Els compassos binaris que dominen la nostra tradició musical, excepte gèneres com la copla (compàs ternari), alguns pals flamencs (fandango, seguirilla, etc.) i d’altres. En aquest assaig amè i clarificador, el músic amb formació periodística Edi Pou explica les raons d’aquest monocultiu, les seves arrels econòmiques i culturals i quines conseqüències té. Sense catastrofismes, suggerint variar la dieta per obrir el cap a sorpreses. El nostre cervell s’excita més si li trenques el ritme. L’assaig dona pistes i un suggeridora llista d’escolta