Irene Pujadas: “Hi ha l’obligació social de superar la fantasia”

Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) parteix de situacions de desencaix per escriure històries de persones que intenten sobreviure a l’absurditat. Això la converteix en una escriptora radicalment contemporània: en els nostres temps, el sentit costa molt de trobar i el desconcert és el pa de cada dia. Parlem amb ella sobre ments fantasioses, i sobre com podem convertir petits estranyaments en grans aventures.

Pujadas va debutar l’any 2021 amb el recull de contes Els desperfectes, premi Documenta. Un dels relats del recull es va traduir a The New Yorker, que va publicar per primera vegada ficció catalana. La intrusa és la seva primera novel·la.

Pregunta. Quina relació has tingut amb la literatura des de petita?

Resposta. Jo llegia molt, de petita. Agafava llibres de la biblioteca de l’escola, o de Sant Just, i m’ho passava bé. De fet, hi ha una conya bastant recurrent amb les meves amigues, que és que hi ha moltes anècdotes de la cultura popular dels dos mil que hauria de saber i que he descobert de gran. I això que els meus pares mai em van prohibir mirar la tele ni res. M’agradaven molt els llibres, i vaig llegir-ne d’infantils i juvenils fins a molt tard. Vull dir que no vaig ser la nena que als tretze anys es posa a llegir Jane Austen, ni de bon tros.

P. Té molt de sentit, llegint la teva obra, perquè hi predomina l’aventura, el joc…

R. Tu creus? Recordo molt, per exemple, llegir el Massagran. I l’Astèrix i l’Obèlix, La Penya dels Tigres, Tria la teva aventura, molts llibres del Vaixell de Vapor… M’encantava la cosa lúdica. Hi ha gent que entra en els clàssics de més jove, i jo això no ho vaig fer fins a batxillerat. Encara ara hi ha molts llibres que m’agradaria haver llegit i no he llegit, i ara, de gran, conscientment, em vaig posant al dia. Però això li passa a tothom, no? Sí que crec que llegir el que realment em venia de gust, moure’m pel desig, em va fer sentir sempre un plaer per la lectura molt espontani i real.

P. Tu et consideres una persona fantasiosa?

R. Totalment. Hi ha una part molt important de la meva vida que la passo dins del meu cap. De fet, a vegades em pregunto fins a quin punt compta com a vida viscuda, això. És a dir, si jo estic molta estona sola imaginant-me històries que no passaran mai, però m’ho estic passant bé, estic vivint? I no parlo de ficcions, parlo d’escenaris alternatius, d’altres possibilitats de l’existència; parlo d’experimentar sentiments de veritat. Tenim molt arrelat que la vida en col·lectiu és la més important, però jo passo molt de temps als núvols i hi estic molt bé, allà.

P. Jo crec que sí que compta com a vida. Però no t’ha passat mai que t’han intentat treure aquestes històries del cap?

R. Sí, però perquè hi ha l’obligació social de superar la fantasia. El realisme tendeix a imposar-se. I a veure, la vida és molt limitadeta. És veritat: la meva vida és bastant la que és, no té gaire més. A mi em porta molta alegria, imaginar coses. Ja no només per escriure, sinó senzillament pel gaudi de plantejar-me altres escenaris i passar-m’ho bé.

P. Tornem a la teva vida: de petita ja llegies i escrivies. I a l’hora de triar la carrera, què vas escollir?

R. Jo vaig fer un trimestre de Dret a la Pompeu Fabra. Un trimestre en què vaig ser profundament infeliç. I després, gràcies al consell d’unes quantes amigues, vaig canviar a Humanitats. Estava al mateix edifici, però era un univers completament diferent. De fet, jo venia de fer el batxillerat científic, i la manera de pensar de l’humanístic era tota una altra cosa. És molt clàssic dir-ho, però per mi va ser una etapa formativa que em va donar la vida: per les assignatures, per les amistats que vaig fer… Humanitats és com una degustació de formatges, però pel que fa a cultura general és perfecta. A més, hi havia moltes revistes on podies publicar textos.

P. I tu en publicaves?

R. Sí. Recordo una revista que feien unes noies de la universitat que es deia Hac d’Hac. Jo hi enviava textos. Amb dues amigues, la Júlia Bacardit i l’Anna Pazos, vam començar un blog on fèiem ressenyes. I jo tenia un blog propi, també, on escrivia contes curts. Però tot plegat tenia un ritme molt tranquil. És a dir, no tenies gaire sensació d’exposició. Ara la tens tota l’estona. Jo ara no penjaria textos a Instagram. Tot és més agressiu, o potser hi ha més mirades, més accessibilitat. Jo no tenia gens la sensació de ser vista, i crec que això em va anar molt bé, perquè a mi em feia molta por escriure de veritat.

P. No pensaves “un dia seré escriptora, un dia publicaré un llibre”?

R. A veure, era el meu gran somni. Sona molt naïf, però si em poso una mica tendra i intento sortir de l’escepticisme dels meus trenta anys, la veritat és que escriure és una cosa que sempre havia volgut fer. Però també passa que comença la vida laboral i et comences a fixar en altres coses. Per exemple, a la universitat jo vaig tenir la sort de començar a fer pràctiques a la revista Butxaca. Vaig arribar a una redacció molt petita on hi havia tots els meus companys, que a part de ser molt bona gent, també eren molt savis en els seus àmbits. Recordo anar a moltes exposicions, entrevistar gent… Va ser una època molt divertida i molt dolça que em va permetre descobrir molts autors, artistes, músics.

P. El periodisme pot ser una escola d’escriptura?

R. Sí. Els meus companys escrivien molt bé, per exemple. La gent recorda molt la part d’agenda cultural de Butxaca, però també hi havia ressenyes molt petites i molt ben fetes. El periodisme et dona un rigor en el vocabulari, una capacitat de concisió, de trobar les paraules exactes… Potser no és literatura, però t’ajuda a escriure i a mirar. I això és important.

P. En aquell moment també vas fer la revista literària Branca, oi?

R. Vam començar a pensar Branca el 2017, però quan va sortir el primer número, Butxaca ja no existia. En realitat, tot va començar un dia fent una cervesa amb la Júlia Bacardit, la Irene Selvaggi i altra gent. Vam comentar que a les tres ens agradava molt escriure però que no hi havia plataformes on enviar un conte i, en general, assajar històries abans de tenir fet tot un manuscrit. I llavors vam decidir crear la revista Branca. N’estic molt orgullosa. Com acostuma a passar quan fas projectes culturals per amor a l’art, vam durar cinc anys i després vam fer un traspàs i ara ho porta un altre equip. Continua sent la mateixa idea: es proposa un tema i tothom qui vulgui pot enviar-hi relats o il·lustracions sobre allò. Hi ha un jurat, i la selecció s’acaba convertint en una revista.

P. Què t’interessa de les revistes literàries?

R. M’agrada molt com a tradició, i a Catalunya en tenim molta! Llegint la biografia de Rosa Maria Arquimbau que va fer Julià Guillamon [Comanegra, 2015], vaig pensar que era increïble, l’ecosistema de revistes que hi havia aquí abans de la Guerra Civil. Una meravella. Teníem un context molt fèrtil de publicacions literàries i periodístiques que se’n va anar pel pedregar amb la dictadura. Per fer Branca, nosaltres ens emmirallàvem molt en revistes americanes, però aquesta història pròpia també em sembla important.

Entre els meus personatges sempre hi ha desconcert davant del món

P. El 2018 Butxaca va tancar. Què vas fer?

R. Vaig estar quatre anys fent d’autònoma, d’aquí cap allà. Va ser una etapa en què vaig sortir una mica de la fantasia, però també vaig adonar-me que el temps existeix, i finalment, em vaig posar a escriure. Vaig pensar: si vull fer això, m’hi haig de comprometre ja. I vaig decidir escriure un conte setmanal. Sobretot volia practicar els finals, perquè em costava molt acabar els contes. A sobre, va venir el confinament, i vaig tenir més temps. Aquell recull de contes va ser el que vaig presentar al premi Documenta, Els desperfectes [L’Altra Editorial, 2021].

P. Tant a Els desperfectes (2021) com a La intrusa (2025) s’hi nota una obsessió teva per les coses que no quadren del tot. Què t’interessa, del desencaix?

R. Trobo que és el lloc on passen coses interessants, on hi ha les plaques tectòniques entre la comunitat i l’individu, entre el protocol i la voluntat de cada persona. La nostra vida social està guiada per tantes convencions! I hi estic a favor, eh; estic molt a favor del civisme, però crec que és una cosa inherentment repressiva. No hi pots fer res: viure en societat comporta que constantment hem de deixar de fer coses, i això acaba provocant una mena d’autocensura, una cerca constant de l’ordre que crec que és necessària, però que genera molts desencaixos, perquè per sota de la societat sempre hi ha un xup-xup, un caos, que és terrorífic i alhora temptador.

P. Aquest interès pel desencaix és el que et porta a escriure trames voluntàriament absurdes?

R. Sí. La literatura em serveix per treure totes les incongruències que veig al món i que tinc molt presents, encara que després cívicament actuï com cal actuar. Em permet evidenciar l’absurditat de moltes accions que fem a la vida. I alhora defensar-les, eh! La imaginació, el que és grotesc, l’extravagància, a mi tot això m’interessa molt. Entre els meus personatges sempre hi ha desconcert. No saben gaire com han de reaccionar davant del món.

P. Tant a Els desperfectes com a La intrusa, evites donar respostes, arribar a conclusions. Et mous en el dubte, i fas que el lector també s’hi mogui.

R. Però és que en la vida això passa. Hi ha moltes preguntes que no es poden resoldre, vivim sempre en el dubte. De vegades, els finals oberts poden llegir-se com un gest de mandra, de no saber com acabar. Però a mi m’interessa, l’absència de diagnòstics clars i de grans conclusions finals. Perquè en la nostra existència pot ser que entenguem tot just avui una cosa que ens va passar fa sis anys. Jo tinc la sensació que correm sempre dins d’una roda de desconcert, i a partir d’aquí anem fent.

P. També vivim algun moment epifànic.

R. Molt pocs! Hi ha moments epifànics que duren uns segons i que et converteixen en qui ets, però són pocs i molt vagues. En la nostra existència, el progrés no existeix. No hi ha una línia recta. Els aprenentatges ens arriben de maneres molt poc esglaonades. El que passa és que això és molt poc narratiu. La narrativa està molt construïda sobre la base que hi ha un conflicte que es resol.

P. Suposo que per això parteixes de casos curiosos molt quotidians: una dona martiritzada per unes mosques que no aconsegueix fer fora de casa; un retrobament amb un ex que té un nas completament diferent del que tu recordes. No són grans conflictes.

R. No, són més aviat petits estranyaments. Jo no sabria fer grans ciència-ficcions, sempre parteixo de casos molt reals però agafo una base d’estranyesa i la faig molt grossa. A Els desperfectes vaig rebre una crítica que deia que el llibre estava bé, però que es veia que l’autora no sabia gaire què havia fet. Primer em va fer enfadar, però després, amb els anys, he pensat que la crítica tenia una part de raó, perquè hi ha un punt en què no controles què estàs escrivint, i crec que està bé que sigui així, que no agafis la literatura i l’estrenyis amb un morrió perquè et quedi una cosa compensadeta i sense ànima. Jo tinc la voluntat d’anar cap a algun lloc imprevist.

Com a Monzó i Pàmies, m’interessa la tradició americana de contes

P. Tu vols jugar.

R. És que hi ha gent que parteix d’una tesi, o que diu: vull parlar d’aquest gran conflicte. I jo no soc gaire així, la veritat. Amb La intrusa, per exemple, sí que tenia més clar que volia tocar el tema de l’autoconeixement, però tampoc no vaig començar la novel·la pensant que volia fer-ne una crítica. Vaig anar escrivint, i després en perspectiva vaig veure el sentit de certes coses.

P. La intrusa podria ser un drama (la Diana té un mal que no sap quin és, i per això entra al seu melic i comença un viatge interior), però intentes no fer gaires escarafalls. Aquesta filosofia de l’“espavila, noia” em sembla bastant catalana.

R. Potser sí, que és una actitud bastant catalana, aquesta capa de no donar-te massa, de ser una mica escèptica i cautelosa. Jo no insisteixo gaire en la pena, ni tampoc en el romanticisme. Però a mi em fa molta por el cinisme, hi estic molt en contra. Com a actitud vital em sembla una merda. La ironia, l’humor perfecte o l’enginy em semblen diferents, per exemple. Però una cosa que em feia por era que literàriament caigués en el cinisme. No vull fer coses que no tinguin ni una engruna de sentiment.

P. Diria que és la dificultat que es valora de la teva obra: parlar de l’absurd, però sense caure del tot en el cinisme.

R. És que jo vull parlar del que no té sentit, però vull escriure de coses honestes, no vull només fer brometes. Per mi és important crear alguna cosa que vagi més enllà de la idea ocurrent, i alhora no caure en el sentimentalisme extrem. Perquè també pots anar-te’n al drama i que no hi hagi gens d’ànima, igualment. A mi el que em preocupa més és que el que escric no tingui ànima. No sé què és el que fa que una obra de literatura estigui viva, però jo vull que hi hagi alguna cosa bategant.

P. Mantenir aquest punt de contenció, de neurosi, d’humor, em fa pensar molt en Monzó i Pàmies. També tens una literatura bastant urbanita, amb poques referències a la natura, per exemple. Entenc que els has llegit, oi?

R. Sí que els he llegit. I sí, suposo que també tinc aquesta cosa molt observacional, com una miqueta de bisturí, de detalls, d’escenes molt concretes, domèstiques… Ells també es van fixar molt en la literatura americana, en tota una tradició de contes postmoderns. I a mi la tradició americana també m’interessa. I la catalana també, realment: Pere Calders, per exemple. També em passa que m’agraden coses que jo no faria. La Caterina Albert em sembla una senyora increïble. El seu nivell exagerat de drama, la manera com no escatima la crueltat. Per a mi és una autora excepcional. La literatura és molt misteriosa. Hi ha una mena de veritat química que tu com a lector sents amb alguns escriptors. És un tema de col·locació de paraules, de frases. De cop i volta, allò que algú ha escrit t’entra per una mena d’AP-7 directe cap al cor.

P. Escrius per remenar aquest misteri, a veure què hi ha?

R. Per mi, escriure és una exploració total. Hi ha autors que volen arribar a llocs, i crec que jo només vull compartir un neguit. Per què escrivim? No ho sé. Podríem no fer-ho, i ho fem. En l’art hi ha un tema evident de producció de bellesa, o de creació d’un sentiment de transcendència, encara que sembli grandiloqüent. No vull sonar massa mística, però l’escriptura és una operació misteriosa i compartida i s’ha de defensar.