Dolors Miquel i la carn indòcil de la poesia contemporània

Al cotxe no sona ni Bob Dylan, ni Patti Smith ni PJ Harvey. Ja no som l’any 1997 i això no és la gira que Víctor Nik ha programat per donar a conèixer el llibre Uh de l’Enric Casasses. Tampoc som a la gira de 1999, a Mallorca, ni som l’any 2000 amb la Meritxell Cucurella-Jorba, en Josep Pedrals, en Francesc Bombí o en Gerard Altaió al carrer Ferlandina, al bar Horiginal. No, de tot aquest esclat de la poesia oral en català ja en fa vint anys, i al cotxe de la Dolors Miquel (Lleida, 1960) ara m’imagino que hi deu sonar la Rosalía, la Bad Gyal o les Tarta Relena.

Som l’any 2021, principis de juliol. Han passat més de dues dècades, però la Dolors encara trepitja escenaris d’arreu dels Països Catalans. Avui li toca d’anar al monestir de Sant Pere de Casserres, al Sarau Malgestat ―la festa de cloenda dels Vespres Malgastats, cicle de poesia que la Raquel Santanera organitza a Osona. Compartirà escenari amb en Miquel Àngel Adrover, els Nois Tutú (David Caño i Gerard Altaió) i el combo Blanca Llum Vidal + Los Sara Fontán. Jo hi recito l’endemà amb la Glòria Coll i en Guim Valls. Han passat més de vint anys i la poesia oral continua així de viva. Més de vint anys, i la Dolors encara es posa on the road per anar a dir versos. Surt de casa seva, a Torredembarra, i l’acompanya en Duc, un dels membres de la seva família interespècie. El trajecte no ha de durar gaire més de dues hores. Jo també m’hi dirigeixo, però des de Barcelona. Per variar, faig tard. L’últim tram de carretera abans del monestir és força emprenyador, i en un dels revolts hi ha un cotxe que sembla avariat. Arribo que ja fa estona que hauria d’haver començat el recital, però a l’escenari no hi ha ningú, la Santanera no hi és i la Dolors encara no ha arribat. De fet, la Dolors no hi arribarà.

De fet, la Dolors no hi va arribar mai, aquell vespre a Sant Pere de Casserres. A l’últim tram de carretera, en un dels revolts, s’hi va accidentar amb el cotxe. El seu gos, en Duc, va sortir-ne estalvi; ella, amb un bon ensurt i tocada de l’estèrnum. La van anar a socórrer la Raquel Santanera i l’Oriol Sauleda, que diu que va fer-li un pom de romaní mentre esperaven l’ambulància. L’anècdota s’acabaria aquí si no fos perquè aquell accident va ser el principi d’una temporada llarga d’ambulàncies i d’hospitals. L’auguri d’un ensurt molt més gros: pocs mesos més tard, a la Dolors van diagnosticar-li càncer de pit. S’acabaven, per a la Dolors, els recitals ―per sort, només per una temporada!―, però començava un procés intensiu d’escriptura. D’escriptura corporal. Material.

El cos que s’ha escrit és el seu i el dels darrers vint i tants anys de l’escena poètica en català, i el text que n’ha sortit és El pit adormit, un assaig poètic de gairebé cinc-centes pàgines que acaba de publicar amb Edicions 62. Estant malalta ―primer el càncer, després una cardiopatia―, “la carn va recordar l’altra carn, la de la poesia”. Ho va dir a la presentació del llibre, que va fer acompanyada de la Maria Callís i d’en Gabriel Ventura el passat 7 d’abril a la llibreria Finestres. Inicialment, la presentació havia de ser el dimecres 8 d’abril. Vaig veure que la Dolors ho anunciava a les xarxes i, immediatament, vaig escriure-li que no podia ser: aquell mateix dia, el 8 d’abril, celebrem els 25 anys de l’Horiginal!, li dic. Mitja hora més tard va quedar tot arreglat. Canvi de data per no solapar-nos. Així de viva continua la poesia oral, dues dècades més tard.

Així de viva gràcies a figures com la de Dolors Miquel, que acaba de rebre el XXVI Premi Jaume Fuster que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i gràcies a molts dels tantíssims altres poetes i/o poetastres que apareixen a El pit adormit, un dels eixos del qual és la crònica, fins ara pràcticament inèdita, d’aquella bona pila de recitals que van marcar la manera de fer als escenaris i, també, la manera d’escriure de bona part dels poetes catalans de les darreres dècades. Dic que aquesta és una crònica pràcticament inèdita perquè, malgrat l’impacte que aquella escena i els poetes que van sortir-ne tenen encara sobre les generacions més joves, ben poca gent fins ara hi ha dedicat gaires esforços historiogràfics. Ben poca gent, a banda de dues dones: Ester Xargay i Lis Costa. Les enyorades Ester Xargay i Lis Costa, totes dues desaparegudes recentment per culpa del càncer. A banda de crear el projecte SUMMA ―un arxiu videogràfic en obert que recull centenars de gravacions, tant de poesia com de música experimental, fetes per l’Habitual Video Team del 1990 ençà―, la Lis també va dedicar la seva recerca acadèmica a la poesia oral amb la tesi Poesia pública a Barcelona (1984-2004), disponible en línia. Pel que fa a l’Ester, molts cops apareixia als recitals amb la càmera a sobre, preparada per enregistrar formes d’expressió poètica que, tal com proposa la Lis a la seva tesi, necessiten l’escenari i el públic per adquirir el ple sentit ―un sentit que, moltes vegades, es perd en traslladar, en fixar, el text sobre paper.

Així doncs, dues dones, la Lis i l’Ester, que ara amb la Dolors en fan tres, dedicades a relatar, a descriure i a rescatar un món que aleshores, però, fou eminentment masculí. En aquest sentit, la Dolors no es talla un pèl: al llibre explica, per exemple, que un dia a Lleida recitaven en “Josep Pedrals, en Gerard Horta, l’Eduard Escoffet, en Víctor Nik, l’Enric Casasses i jo. I les noies que ens seguien”. Sovint, hi explica, als recitals ella era l’única dona, acompanyada com a molt de la Meritxell Sales, la Memi March, la mateixa Ester Xargay... i les noies que els seguien. Que seguien els homes, esclar. En aquell món, les dones encara eren o bé una excepció o bé una anècdota simpàtica. Per això, quan Pere Portabella va gravar el Price dels poetes de l’any 1970, l’ull mascle de la seva càmera va oblidar-se de filmar l’única dona que hi participava, Rosa Leveroni. I per això, quan Orlando Guillén va voler fer una antologia de poetes catalans i va demanar consell a Joan Vinyoli, no va proposar-li ni una sola dona.

“Joan Vinyoli: ni una sola poeta. Agenolla’t amb Pere Portabella, agenolla’t i demana’ns perdó, Joan Vinyoli!”, escriu a El pit adormit. Qui conegui l’obra de la Dolors, el seu extens corpus literari, sabrà que l’exigència de reparació històrica contra el patriarcat, però també la ridiculització i l’objectualització dels homes, és una constant en la seva obra: “Aquí els divins / són tots masclins. / Lluny de tots ells / joves o vells, / escric de franc / sense cap banc / que em doni paga”, llegim a Llibre dels homes, publicat per primer cop l’any 1998 i feliçment reeditat ―feia anys que era introbable― a Documents Documenta l’any 2023. Enguany, l’editorial també ha recuperat un altre dels imperdibles però introbables de Miquel, El Musot, publicat per primer cop l’any 2009. En aquest llibre de sonets, les muses són musots, mascles que, més que inspiració, el que fan és pena. Per exemple, a ‘Solter madur de claustre d’institut’ hi llegim: “L’hora ha arribat, paó d’aquest gran claustre, / on dotze femmes et miren les pilotes / que creuen d’or, bressades pel vent austre..., / sospiten poc que en cauen quatre gotes. [...] D’aquell arbrot que ja donà el donable, / has de saber que ets com l’escorça verda: / quan falta el pa, bescuit sembla la merda”.

A la presentació del 7 d’abril a la Finestres, en Gabriel Ventura va dir que “la gent que se sent còmoda en l’avantguarda és sospitosa. El mateix passa amb el feminisme, que és l’autèntica avantguarda”, i el mateix passa amb les exigències de reparació històrica dels llibres de la Dolors, que van des de l’exposició abjecta de la violència simbòlica i sexual contra les dones fins a la ironia i, també, l’humor ―aquell terreny tan difícil de conquerir, des d’un jo líric femení, si vols que et prenguin seriosament. A El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2017), per exemple, hi trobem: “Hi ha un home que es podreix a l’aigüera. Ell i el seu sexe. Els toco. Tres-cents dies sense neteja. Tres-centes nits sense neteja. Soc una porca”. En un dels poemes més potents d’Ictiosaure (Edicions 62, 2019), escriu: “Llegia Wittgenstein quan em va començar a pegar. Va aixecar la mà plena d’ossos i jo vaig demanar que un microbi els hi destrossés [...]. Odiava la tele. Odiava la mà. M’odiava a mi. Llegia Wittgenstein. Intentava no pronunciar el nom de qui em pegava, per tal que desaparegués”. La poesia de la Dolors pot ser molt crua: vegeu, si no, Mata’m psicosi (Tushita Edicions, 2022) i la peça que Lucia del Greco va dirigir a partir d’aquest text delirant. Però yo me transformo (metempsicosi) i la Dolors és polièdrica.

Com diu Clarice Lispector a Aigua viva (en català a Club Editor), “no soc promíscua, però soc calidoscòpica”. Així el jo líric de Dolors Miquel: calidoscòpic, múltiple, inesgotable. I també promiscu. Al recull Heavy Mikel, de 2018 ―publicat, per tant, entre El guant de plàstic rosa i Ictiosaure, a Fonoll, tot i que conté “poesietes orals per tenir davant dels ulls” escrites de molt abans―, el canvi de registre és evident. Per exemple: “D’aquesta petita polleta que no s’aixeca ni a la de tres, nen, què en farem? [...] Fa unes hores t’hagués follat amb ànsia i ara, nen, què hi puc fer? / M’aixeco del llit i em vesteixo ràpid, nen, no em ploris més. [...] Torna-te’n a casa amb la dona i calla, nen, no en direm res”. Sexualització, furtar mansos, cosificació del cos femení però també del masculí... qüestions que ara es debaten intensament a propòsit de la música urbana ―está muy caro este pussy, no te acerques pussy, en tu vida probarás this pussy― quan la Dolors ja fa gairebé trenta anys que ens parla del que fa i deixa de fer amb el seu cony sense ni dispintinar-se.

Perquè la gent que se sent còmoda en l’avantguarda o en un pretès feminisme únic és sospitosa. Per aquest motiu el corpus literari de Dolors Miquel, que és un corpus extens com dues popes generoses carregades de mala llet, és un corpus incòmode. És un cos molest. Una carn indòcil. I dic carn perquè, a banda de la poesia oral, l’altre gran eix temàtic que travessa El pit adormit i l’obra poètica tota de Dolors Miquel és, precisament, aquest: el de la carn, el de la matèria orgànica i les condicions físiques necessàries ―sang, vísceres, sucs gàstrics, líquids amniòtics...― per fer possible la paraula. Perquè el pensament no pot separar-se de l’estómac. Perquè “lo cirvell és un misteri / fins quan és arrebossat” (Ver7s de la terra, 2004). I perquè, ben mirat, potser la carn i la poesia oral són la mateixa cosa: “no podem concebre l’escriptura de la Dolors sense el gest de la veu passant per la carn del recital”, va dir la Maria Callís a la Finestres. Recitar: aquesta és la carnalitat de la poesia. I la carn sempre és subversiva.

El pit adormit, l’últim ―que no serà el darrer― llibre de Dolors Miquel, es llegeix molt bé de bracet d’una ponència que va gravar en el marc del III Seminari de Poesia que l’AELC va celebrar a finals de l’any passat, dedicat a la mística. La ponència, que pot trobar-se en línia, du per títol “El verb és una artèria: literatura mística catalana”. Al vídeo, enregistrat a casa seva, se la veu asseguda en primer pla, amb una làmina del Crist en majestat de Taüll just al darrere ―a la Dolors no li cal tenyir-se una aurèola per ser una diva, ni fer lyrics en castellà per ser el pussy que mana. Si resseguim la genealogia de la paraula mística, explica, arribem a la forma protoindoeuropea *mu-, usada per designar el so produït pels llavis tancats. D’aquí en trauríem un primer significat: el de tancar la boca i els llavis i, per extensió, el d’allò a què no es pot accedir ―perquè no es pot anomenar. A més, la forma grega μύω (myo) aportaria dos nous significats: el d’introduir els iniciats en el secret ―que és el que fan els místics en els seus llibres il·luminats― i el de tancar; però no tancar la boca, sinó les ferides. La paraula, doncs, com a bàlsam.

Però la paraula, també, com a ferida. Deia el cirurgià René Leriche que la salut és la vida en el silenci dels cossos. Quan està sa, el cos no parla, però quan emmalalteix, s’esgargamella fins als límits del silenci. Maria-Mercè Marçal, en un dels poemes de Raó del cos ―recull pòstum que va escriure estant ja malalta de càncer―, deia que el seu cos, com un crucificat, parlava “per boca de ferida / que no vol pellar / fins a cloure’s en la mudesa”. Per la seva banda, a El pit adormit Dolors Miquel ens amolla que “potser [estar malalta] no és la millor manera d’estar viva, però n’és la prova absoluta. Malaltejo, doncs existeixo”. Doncs existeixo i, a sobre, no tanco la boca i us planto un assaig de gairebé cinc-centes pàgines sobre el cos, sobre el desig, sobre el misteri de la carn, sobre les formes d’exposició del pit femení al llarg de la història, sobre els límits representacionals del llenguatge, sobre màrtirs, sobre posthumanisme i nous materialismes, sobre la violència de la male gaze... i, també, sobre la criptogínia del sistema literari català actual.

Si una cosa no van fer les místiques, i si una cosa no fa la Dolors, és tancar la boca: les místiques, explica a la ponència de l’AELC, “són dones difícils, de difícil obediència. Amb capacitat d’esdevenir heretges per la seva llibertat de pensament”; amb capacitat, fins i tot, de fer emprenyar un regidor de l’Ajuntament de Barcelona i una colla de lletrats d’Abogados Cristianos per un parenostre presumptament sacríleg que és, en realitat, un gest de sacralització del cos femení i un cant a l’amor ―però què n’han de saber, ells, de l’amor. Les místiques, continua, són dones “gairebé impossibles de ser controlades per l’autoritat. Per això són dones temudes”. I per això és tan necessària l’obra de Dolors Miquel. Pels segles dels segles. Vagina. Anem!

El pit adormit

Dolors Miquel
Edicions 62
472 pàgines. 21,90 euros

El Musot

Dolors Miquel
Documents Documenta
84 pàgines. 15,90 euros