La societat i l’espectacle: sobre la primera Nit de les Lletres Catalanes

Aquest passat dissabte 14 de març es va celebrar la 75a Nit de Santa Llúcia, anunciada amb tota la pompa de les gales televisades i rebatejada com a “Nit de les Lletres Catalanes”, cosa que és més vaga que l’antiga denominació pel que fa al tema de les lletres i, alhora, més explícita pel que fa la intenció de fer-li representar una certa idea de catalanitat. Això és important, no només perquè sempre que algú alça l’adjectiu català o catalana o catalanes cal que ens preguntem què entén, aquest algú, per “català” (o “catalana” o “catalanes”), sobretot aquestes setmanes, en què Vasallo, Uclés i companyia han tret a passejar la bestiesa criptoespanyolista del xarneguisme i ens hem hagut de sentir dir que el català serà recordat com a llengua feixista, entre altres perles, sinó perquè tot això ho organitza Òmnium, i Òmnium representa i promociona una certa idea de lletres i una certa idea de catalanes. Aquesta vaguetat serveix, a més, per a un dels gestos principals de la reconversió de la nit en gala: concentrar la major quantitat de premis possibles, atorgats a tants gèneres com calgui i amb la major dotació que corre per la catalana terra. El Guimerà, amb els seus flamants 15.000 euros, passa per davant del premi Born, amb 14.000; el Sant Jordi també puja respecte dels 60.000 de fins ara i passa a concedir-ne 75.000. La resta ya tal, que deia aquell, cosa que ha suposat reactivar una de les crítiques a la Nit que sovintegen, i que l’acusa de sostenir una jerarquia imaginària entre gèneres que prioritza la novel·la però menysté el conte, la poesia o la ficció infantil i juvenil. Allà on la literatura diu que no hi ha gèneres menors, el mercat respon amb quotes, vendes i beneficis, i tot i que el debat és legítim, el que posen en evidència les dotacions de la Nit és qui mana de tots dos.

Com que les cròniques que van sortir del sidral de Guadalajara semblaven més aviat les actes d’un cap de setmana de retir espiritual, constel·lacions familiars i tes matxa, m’hi arribo ben d’hora, esquivant pluja i bassalots, per veure quin pa s’hi dona. He d’aclarir que no hi vaig net de prejudicis: l’anunci de la nova Nit ha estat rebut per part de les editorials independents ―és a dir, per part de totes les editorials que no formen part dels Tres Grans Grups: Penguin Random House, Abacus Futur i Grup 62— com una ingerència perillosa en el delicat ecosistema editorial, i crec que tenen raó. És una idea que s’ha dit abans i que aniré retrobant en diversos grupuscles durant la gala: essencialment, que si Òmnium pren una decisió que afecta el món editorial, faria bé de consultar-ho abans amb la resta d’editors. Aquesta afectació corre principalment per dos camins: per una banda que, malgrat aquesta insistència en la diversitat literària, qui ha publicat tradicionalment les obres premiades, i qui publicarà les d’aquesta edició, són segells que formen part de grans grups ―Proa històricament, i des que van instal·lar el principi triennal de rotació, Enciclopèdia i ara Univers—, de manera que el rebombori publicitari que suscita la Nit no beneficia la diversitat sinó, al contrari, la concentració. Per altra banda, la data triada ―aquest 14 de març— posa en evidència que Òmnium ha decidit fer la campanya de Sant Jordi als Grans Grups. És cert que Xavier Antich ja ha aclarit que ha estat el calendari atapeït de 3Cat qui ha obligat al març i que la intenció per l’any vinent és de situar-la al febrer, però no ve d’aquí: els esforços que les editorials petites fan per esgarrapar una mica d’atenció mediàtica (per a autors que, a més, sovint són més desconeguts o escriuen obres més arriscades, amb equips de comunicació molt més petits i partides publicitàries eixarreïdes) i la feinada de fons que els demana aconseguir arribar al lector del dia de Sant Jordi, poden veure’s arraconats pels colzes hipertrofiats de la supergala grangrupista. En aquest sentit, resulta particularment esgarrifós sentir com, al final de la llarga cerimònia, Xavier Antich no només reiterarà la cosa de la celebració, sinó que traurà pit anunciant, en un tecnocràtic impecable, que ja podem dir que la Nit ha estat l’esdeveniment literari amb “l’impacte comunicatiu més gran de la història de les lletres catalanes”. Dels tres-cents patriotes que el 1951 es reunien d’amagat a la Catalònia hem passat al prime time de la televisió nacional i als “milers i milers” d’espectadors que celebren la vitalitat i el prestigi de la nostra etc. Aquesta publicitat no es paga.

De moment, però, els assistents ―guanyadors i lliuradors, primer, i públic general, després— ens ocupem d’una logística més petita: trobar-nos, repartir-nos pel vestíbul del MNAC, aplaudir la patxoca d’uns i altres. Sense imposar una etiqueta estricta, l’organització ens ha demanat que no vinguem vestits de qualsevol manera: com en la majoria de gales, del que es tracta és de lluir el glamur del gremi, cosa que passa per no reciclar l’americana que fas servir per als funerals i permetre que l’elegància s’imposi breument a la comoditat. En general, constatem que és bastant així, malgrat força colls sense corbata, massa camises per fora i un dèficit considerable de seda. Si la Nit vol esdevenir una gala de referència, li caldrà, en el futur, trobar maneres d’excitar l’extravagància. Que segueixin els exemples d’Alba Riera i Juliana Canet (de Teresa Hellbig, l’una, i de Gimaguas, l’altra), que d’això en saben una mica. Diria que la Regina Sirvent és l’única que gasta un barretet d’aquests de casament anglès, que s’agafa amb una cinta i es duu inclinat sobre la tofa. La idea d’oferir als lliuradors la possibilitat de vestir amb peces de dissenyadors de renom ―via préstec, naturalment— és bona, però hauria de ser una mica més sistemàtica, trobo, i una mica més agosarada, si el que es busca és cridar l’atenció d’un públic insensibilitzat a la cosa literària per la via visual. Perquè tot el plantejament escènic de la gala, des del photocall fins a l’escenografia arborícola de Lluís Danés, passant per la combinació fúcsia + groc com a paleta corporativa, o per la decisió d’alçar l’escenari just a sota de l’orgue monumental de la sala oval, sembla insistir en el caràcter d’espectacle de la Nit.

Ho comento amb la meva parella, mentre ens asseiem a les cadires blanques que ens pertoquen i examinem els arbres de l’escenari, amb les lletres il·luminades que en pengen: tot plegat es mou entre una estètica d’IKEA elevada i un casament de parella pijomoderna. Potser siguin una mica el mateix: simulacre de fusta de bedoll, teles de color d’os i llum càlida. La disposició resol prou bé el repte de muntar un xou que funcioni alhora per als assistents i per televisió: la platea està encarada a l’escenari gran, per on desfilen durant gairebé tres hores cantants, lliuradors i premiats, mentre que a l’altra banda, just al peu de la grada semicircular, hi ha la tarimeta on Alba Riera entrevista breument els diversos guanyadors, que, un cop engegada la gala, pugen al primer i corren ràpidament cap al segon en un moviment incessant. Com que, als assistents, la conversa ens queda a l’esquena, provem primer de girar-nos per veure-ho, diguem-ne, en directe, però la carn és trista i els colls no resisteixen certes torsions, de manera que la immensa majoria de nosaltres acabem mirant-nos els petits tête-à-tête de la Riera a les dues pantallasses que hi ha a banda i banda de l’escenari (on, francament, tot es veu més bonic i més ben il·luminat i amb un fons més net). La sala sencera bé podria formar part d’un fotograma de La societé du espectacle, de Débord: una gentada asseguda i somrient que prefereix la imatge a la cosa.

El capital convertit en imatge

La idea d’«espectacle» travessa la nova Nit de les Lletres, però no en el sentit del show must go on, sinó en el més debordià d’un món on tot està mediat per la imatge. Segons Débord, l’espectacle és el regne de la positivitat, on governa la idea que, pel sol fet d’aparèixer ―de fer-se visible—, una cosa és, en si mateixa, bona. Amb el pretext de la retransmissió televisada, per exemple, la gala cau en concessions innecessàries a la visualitat: un text extraordinàriament bonic com el d’Acorar, de Toni Gomila, que recita meravellosament Pau Riba (i que és la cita que obre La gran família, la novel·la guanyadora d’Antònia Carré-Pons), va acompanyat de la dansa d’Ariadna Peya. Res a dir sobre el talent de Peya, però costa d’explicar que dues hores dedicades a la celebració de la paraula no confiïn en la seva capacitat de mantenir, durant dos minuts, l’atenció de qui l’escolta. És una de les instàncies en què la Nit contradiu performativament allò que sosté de manera discursiva. Els autors premiats amb prou feines tenen entre trenta segons i un minut per al discurs, però els gags de Pineda i de Grasset es prenen el temps que els cal per aterrar, i la mitja dotzena d’actuacions es mengen una part considerable de l’acte. Si no es digués com es diu, podria semblar una gala musical on, de tant en tant, petits grups de gent canvien de mans un llum-tub de color fúcsia. En general, la sensació és que una gala que insisteix a parlar de literatura no sap gaire què fer-ne, de la literatura. Tampoc té gaire sentit que, en un exercici de crueltat una mica gratuït, facin venir els deu finalistes del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any sense dir-los qui ha guanyat i que ni tan sols ho excusin televisivament amb el muntatge clàssic de les expressions de cadascun d’ells en el moment de la lectura del veredicte. Sort de les petites converses que condueix Alba Riera, que proven de compensar-ho i donen una mica de veu als qui se suposa que són els protagonistes de la nit.

Tota aquesta sintaxi de la celebració ―els vestidassos, la retícula de focus que s’encén i s’apaga cada vegada que es lliura un premi, les deu càmeres que envien les imatges als estudis de realització de 3Cat— es defensa de les acusacions de retòrica amb el pretext de l’orgull i la potència: si tenim una literatura tan viva i tan brillant, ja és hora que es tracti a si mateixa amb la dignitat que es mereix. No tinc clar, però, si aquesta dignitat ha de prendre necessàriament la forma d’una gala o d’un premi més, ni si ha de passar per rapinyar una mica de prime time a la televisió pública. No seria millor i més eficient reclamar una normalitat en els mitjans, una conversa constant, espais més afins a la paciència i la dilatació que demana la lectura? M’ho comenta una editora amb qui he coincidit abans a l’entrada: tot bé amb la gala, però cal reivindicar els 364 dies restants com a dies de les lletres. I fer-hi feina. Amb tota la seva bona intenció, la Nit corre el perill de contribuir a tancar encara més la conversa literària al gueto de l’esdeveniment únic i grandiloqüent i de fer de cura homeopàtica a la mala consciència de no parlar prou de cultura als mitjans. Sobretot, si tenim en compte que a Òmnium la literatura no li interessa tant com un llenguatge artístic que persegueix les seves excel·lències, sinó com un element sociopolític que s’ha de fer encaixar en un teixit social per enfortir una certa idea de país. Que la novel·la que guanyi el Sant Jordi sigui una bona novel·la ja els està bé, naturalment, però el més important és que se’n premiï alguna que alimenti el circuit de clubs de lectura de la xarxa de biblioteques, perquè el lector que no sap què comprar el 23 d’abril tingui una opció al cap i, en general, perquè se sostingui la idea que, cada any, l’escriptoram nostrat és capaç de redactar una novel·la que mereixi els 60.000 o 75.000 mil euros del premi. El vel de prestigi dels premis d’Òmnium només aconsegueix cobrir, en part, la convicció que els diners són, en última instància, el que determina el valor de les coses.

Per sort, la gent reacciona a dos moments que escapen momentàniament a la lògica de l’espectacle: el primer és el discurs d’agraïment de Ramon Monton ―tranquil però incessant, estructurat i desestructurat alhora—, que s’enduu el favor de la platea per espontani. Sobretot perquè per moments fa l’efecte de no voler acabar mai, cosa que desespera el tècnic que tinc al darrere, que es duu les mans a la cara i diu diverses vegades “és que no el puc tallar”, cosa que Monton, sense saber-ho, aprofita per parlar d’una amiga psicòloga que té un nom esplèndidament pynchonià, Salut Segura, i que sembla que va somniar profèticament que Monton guanyaria el premi. Monton també avança el que serà el tercer gran moment de la nit, el discursàs d’acceptació del Sant Jordi de Carles Rebassa, quan s’espolsa una mica les reivindicacions polítiques d’alguns guardonats ―“això ja comencen a semblar els Goya”— i recorda que, posats a dir que no a la guerra, a Catalunya n’estem patint una de fa temps, un etnocidi cultural que s’ha accelerat en els últims anys. Sospito que la realització de 3Cat no punxa, en aquest moment, ni Alejandro Palomas ni Salvador Illa ni la filera de polítics que han vingut a fer-hi acte de presència institucional. Tampoc podrem veure’n la reacció quan Rebassa, amb gravetat presidencial, ens recorda que, sense llengua, no som res; que sense llengua no hi ha cultura ni hi ha poble, i que, en un context polític de mesells, virreis i traïdors, cal que exigim una legislació que la torni imprescindible. Per molt que Xavier Bosch li ho retregui, convençut que el que han de fer els autors és vendre el peix, Rebassa convoca el mateix esperit de llibertat insurrecta dels tres-cents de la Catalònia, i tant ell com Monton posen en evidència la naturalesa decorativa i més aviat kitsch de les reivindicacions institucionalitzades que han esquitxat fins ara la gala, passant pel recordatori mateix de la fundació del premi ―ensucrat i desactivadet— que s’ha fet fa una estona en forma de vídeo.

Un cop s’acaben els protocols i les cançons, comença la desbandada. Tret d’un parell, els editors i les editores d’independents, que han vingut a acompanyar candidats, escampen de seguida, com els finalistes de l’Òmnium, que no arribo a saludar. A l’entrada ja corre el rumor d’un reservat on potser hagin anat a acabar de celebrar-ho els guanyadors ―abans, mentre no engegava la cerimònia, s’ha servit una mica de sopar als VIP, a la sala de la cúpula, amb una barra lliure que han muntat davant del Mural per a IBM de Miró i Artigas, i que defensaven dos custodis fortots, sorpresos que no hi pugés gaire ningú—, però no arribem a contrastar-ho: el debat que ens atrapa ara és sobre el disseny del guardó, que no sabem si es pot apagar o no, i que suscita tot d’usos possibles, sigui com a llum ideal per a nits sexualment agosarades o com a attrezzo de Nadal. Va a piles, es carrega per USB? Té una bateria que dura l’any que trigarem a tenir un nou guanyador? Massa dubtes, em dirà Joan Carles Girbés. Tampoc sembla que hagi agradat gaire el comentari de Carré-Pons sobre la paritat dels finalistes de l’Òmnium, cosa que reobre momentàniament el debat que avançava Carlota Gurt fa uns dies en motiu de la nominació del seu company, Melcior Comes, sobre si el gènere ha de ser un criteri explícit o si funciona com un d’implícit, i si els jurats han d’optar per l’excel·lència o per la correcció, o per totes dues coses, quan no són excloents. També ha regirat una mica el premi a Cristina Genebat, que diuen que a) no ha acabat de convèncer de la qualitat que implica un premi, i b) és una clara ofensiva contra el Documenta, no tant pel veredicte, pobra Genebat, com pel perfil mateix de premi. Falten begudes per enfilar tots aquests temes.

Comencen a fer-nos fora a quarts d’una, havent brindat amb mitja copa de cava rosat i un total de zero canapès a la panxa, cansats i afamats, en un barri on ja han tancat totes les cuines. Una altra contradicció performativa per part d’una organització que insisteix a plantejar la nit com a festa però que no ofereix res de pròpiament festiu. Mentre pensem en algun lloc on fer l’última (la primera, en realitat) i comentar la jugada, m’assalta el dubte de si té sentit provar de combatre una cultura de l’espectacle que treballa per arraconar la literatura, i convertir-la en un mer objecte de consum, amb el llenguatge mateix de l’espectacle, o si aquest llenguatge, justament, no contribueix encara més, com més en parla i més la celebra, a desactivar-la. Abans de sortir del tot de la capsa il·luminada del MNAC, sento que algú aplaudeix en Rebassa i afegeix que, amb aquest discurs, per Sant Jordi vendrà el que no està escrit. No sé si alegrar-me’n del tot. La sensació general que es va imposant és la d’haver assistit a una ofensiva poc velada per part dels Grans Grups de recuperar el terreny perdut a les independents al llarg d’aquesta última dècada d’eclosió i d’efervescència literàries. I que aquesta cultura institucional, la cultura en majúscula, s’està apoderant de tots els espais per on, fins ara, corria la literatura. A l’altra banda de plaça d’Espanya, hi brilla, bessonament il·luminat, mig esperant-nos, el pastís de maó de l’Arenas.