El sentit de la vida, segons Antònia Carré-Pons

En els contes reunits a Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018), Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) se centrava en l’univers irresoluble de la vellesa, en els quals cada un dels protagonistes buscava liquidar el temps urgent que els oprimia amb quimeres que sabien que només eren somnis, entossudits a seguir uns rumbs que no desconeixien que no duien enlloc, i molt menys al lloc on volien dirigir-se, atorgant-se la prerrogativa de no haver d’amagar ni simular que l’única llei dominant era la de l’egois­me infantil: Carré-Pons narrava la inseguretat moral, la capacitat autodestructiva, el pas oscil·lant, la pesadesa corporal i la mirada erràtica d’uns ancians que vivien sols, que esperaven la visita rutinària dels familiars i que convi­vien conflictivament amb els altres habitants del geriàtric on s’estaven, i els lectors, de sobte, ens adonàvem que l’autora havia deixat de ser en exclusiva l’elegant medievalista especialitzada en Jaume Roig i l’Espill —el narrador i protagonista del qual, a frec de la demència senil, enderiat a deixar constància dels fracassos, les frustracions i els ressentiments que li havien ocasio­nat les seves relacions amb les dones, hauria pogut compartir activitats, jocs de taula i diàlegs absurds amb els altres residents de l’asil— per esdevenir una escriptora de ficció a tenir seriosament en compte.

Abans de confirmar aquesta intuï­ció amb La gran família (Club Editor, 2025), la novel·la que va venir després del divertidíssim i fulgurant joc narratiu teatral que era El càsting (Club Editor, 2024), Antònia Carré-Pons va tenir la idea feliç de sorprendre’ns des d’un altre vessant, creant el 2021 una de les editorials amb més encant i gràcia existents avui, Cal Carré, Editorial Artesana: si en consulteu el catàleg el voldreu tenir complet a la vostra bi­bli­o­­­teca, perquè, per exemple, qui no voldrà llegir Gógol o Txékhov, o Elizabeth Gaskell i Willa Cather, o Irène Némirovsky, magníficament posats en català pels millors traductors del moment i en unes edicions on es fa impossible localitzar-hi una sola errata? Els miracles existeixen, podríem exclamar, però deu ser més sensat creure que Antònia Carré-Pons s’ha aplicat els ensenyaments apresos a casa des de la infància, descrits en un dels passatges més commovedors de La gran família, una novel·la protagonitzada per dues germanes en què la gran trenca amb el que s’esperava d’ella i, en comptes de posar-se al capdavant del negoci que la família regenta des de dues generacions enrere —és la petita qui s’ha d’encarregar de tirar endavant la botiga, una cansaladeria obstinada a fer les coses ben fetes—, entra a la universitat, es converteix en una medievalista de renom i dona classes a la Universitat de Palma: amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat i realisme. I sí, llegim La gran família i en sortim convençuts que si l’autora esquiva amb tanta destresa i llum càlida l’autocommiseració i el victimisme de les narratives de l’adversitat —el càncer hi ocupa un lloc determinant—, és perquè d’aquelles virtuts begudes a la llar familiar n’ha fet el sentit de la seva vida i de la seva literatura. La gran família és el melancòlic i gran triomf de la tristesa compassiva.