Bilingüisme vassall

Ressonen a les xarxes socials les darreres declaracions de Brigitte Vasallo sobre la llengua catalana, abocades al programa Vostè primer de RAC1, comandat per Marc Giró. Coneguda, entre moltes altres coses (Google diu que és “escriptora i activista, centrada en les construccions de l’alteritat i les seves interseccions amb el gènere i el capitalisme”), per la seva defensa del xarneguisme, s’ha llançat a proclamar la mort irremeiable del català, però en aquest cas no pas per cridar a l’alarma i promoure alguna mena de mobilització en favor de la llengua, sinó per acceptar el nostre destí i preocupar-nos, més aviat, perquè el cadàver ens quedi bonic. “El català morirà igual, però serà recordat com una llengua feixista”, ha dit sense rubor entre el que sembla l’adhesió de la resta de participants en el programa radiofònic, Giró inclòs.

No entrarem a valorar l’origen de la polèmica (un tuit arran d’una entrega fallida d’Amazon) atès que la persona afectada ja ho ha fet en un article al digital Núvol, i poques coses més i millors s’hi poden afegir. Però sí que convé parlar de la mena d’ideari que s’amaga rere aquest conformisme banal sobre l’esdevenidor de les llengües, molt propi d’una esquerra naïf que afirma que, ja se sap, les llengües neixen i es moren, que és llei de vida, que al capdavall l’important són altres coses i que és fonamental que ens entenguem entre tots. I que ets un feixista si te t’acut demanar un entrepà de pernil o recitar els dígits del teu DNI en català.

Aquest conformisme sobre les llengües, curiosament, és als antípodes de l’activisme que motiva aquesta esquerra en favor de tots els ismes possibles, en una mena de solidaritat universal que abraça migrants, menors, dones, col·lectius d’orientacions sexuals diverses, persones racialitzades i pobles colonitzats, i sovint amb les interseccions més variades. És curiós, però n’hi ha prou que el català entri en la balança per fer decantar una esquerra que en qualsevol altre context defensaria els drets de les cultures locals indígenes a fer servir la pròpia llengua cap a l’opció d’utilitzar una llengua gran, una llengua de colonització, sempre rere la defensa dels drets del migrant o del treballador o bé d’una solidaritat lingüística que descansa en l’evidència que és el ciutadà bilingüe qui domina dues llengües i qui hauria de fer l’esforç de convergir.

Però com que Vasallo sembla de debò preocupada pel futur del català, ella mateixa ens ofereix la seva recepta de com gestionar el bilingüisme a fi de revertir una situació que condemna la llengua a la desaparició. Podríem dir-ne el bilingüisme vassall. Es veu que hem de renunciar a parlar en català a les primeres generacions de migrants perquè això és feixista (s’entén doncs que els hem de parlar en castellà perquè ja no hi hauria res a fer amb ells), i que ens hem de centrar sobretot en les segones, que se suposa que tenen més opcions de construir un projecte de vida en el qual puguin desenvolupar les oportunitats de parlar català. Bé, tot això està molt bé, és clar que sí, ¿però ja sap Vasallo que la bilingüització de la segona generació migrant en una llengua minoritzada és un procés lent, molt més lent que l’arribada de primeres generacions de migrants? N’hi ha prou que es miri els resultats de la bilingüització en migracions anteriors a Catalunya mateix per veure que és justament aquesta lentitud el que condemna la llengua a uns percentatges d’ús cada cop més baixos.

Però Vasallo no s’està de res, i en un exercici difícil d’interpretar compara el català amb l’hebreu com a referent de llengua feixista. Com? Espera un moment. És sabut que no hi ha llengües feixistes ni no feixistes, sinó feixistes que parlen una cosa o l’altra; ni tan sols l’alemany, que va ser la llengua del règim més feixista de la història, carrega avui amb una etiqueta tal, i és molta la gent que el parla i l’estudia sense que la seva conducta sigui sospitosa. Per tant, el que fa que una llengua sigui feixista o no no és pas la llengua en si, sinó les accions de qui la parla, i del fet que avui dia, per a Vasallo, el català sigui comparable a l’hebreu només es pot deduir que considera que certes accions dels catalanoparlants, com ara mantenir-se en català si et lliuren un paquet, són comparables a certes accions que hem vist a Gaza i Cisjordània. És això?

Bé, tot plegat és força un despropòsit, un reguitzell de prejudicis fòbics i de sociolingüística de pa sucat amb oli, amb l’aquiescència, entre rialles de satisfacció, dels responsables del programa.