Una nissasga de cronistes barcelonins: Sagarra, Luján, Permanyer

Fa només tres mesos vaig rebre un correu electrònic del periodista Lluís Permanyer (Barcelona, 1939 – 2025) proposant-me de presentar una nova edició del seu llibre més emblemàtic: Testimonis de tot el món sobre Barcelona, el seu aplec de cites escrites pels qui ens han visitat o ens han conegut. Em va semblar un regal immerescut i vaig dir que sí sense pensar-m’ho. Per l’agraïment com a lector, per l’admiració com a periodista, pel respecte lleial a la seva manera constructiva de fer. Dos dies abans de la seva mort encara ens creuàvem missatges. El dimarts 9 de desembre es va fer la presentació del llibre al Saló de Cent. Va ser un homenatge. El va presidir l’alcalde Jaume Collboni, que va anunciar que Permanyer, en virtut d’un ampli acord dels partits del consistori, rebria la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona a títol pòstum.

A l’entrada del Saló de Cent em creuo amb Miquel Roca. M’explica que Permanyer i ell eren companys de curs a la Facultat de Dret. També hi era Xavier Rubert de Ventós i per suposat Joan de Sagarra. L’amistat eterna amb Sagarra, també malaguanyat, va ser clau per a Permenyer. A finals de la dècada dels cinquanta es va fer habitual del pis de l’autor de Vida privada a la Plaça de la Bonanova. Aquella va ser la primera gran escola de civilitat culta i bonhomiosa que l’ha caracteritzat. L’altra va ser l’editorial i la revista Destino, on va gaudir d’un altre mestratge excepcional: Nèstor Luján. Permanyer hi va començar a publicar a finals de 1962 i el 1963 ja estudiava periodisme al mateix curs que Josep Maria Huertas Clavería, Francisco González Ledesma i Josep Martí Gómez. Poca broma! El 1966 s’estrenava a la secció d’internacional de La Vanguardia que liderava el mític Santiago Nadal.

La Barcelona de Permanyer, tanmateix, encara va haver d’esperar. Perquè no va ser fins al cap de vint anys, cap a mitjans de la dècada dels vuitanta, quan va començar a fer una mena d’articulisme, entre costumista i històric, sobre la vida moderna de la ciutat a través del qual va establir una relació d’osmosis amb Barcelona i els seus lectors, tal com va explicar Tomàs Alcoberro a la conversa que va mantenir amb Lluís Foix i que va moderar Llàtzer Moix. D’alguna manera es pot detectar una continuïtat d’actitud davant de la vida entre Sagarra, Luján i Permanyer, la que enllaça els articles de Cafè, copa i puro amb la columna “Al doblar la esquina” i s’allargassa fins a la crònica barcelonina de Permanyer.

D’aquesta tasca de cronista local, nodrida en la seva constitutiva curiositat, en van sortir una pila de llibres de l’extensa bibliografia de Permanyer. Un és Testimonis de tot el món sobre Barcelona. Primera edició 1993, segona 2007 i ara aquesta, editada per l’Ajuntament, que el seu autor encara va ser a temps de tenir-la entre mans. Són centenars i centenars de cites triades sobre Barcelona que poden llegir-se picotejant, com qui passa d’una oliva a un cacauet i fa una glopada de vermut. És agradabilíssim passejar per aquests dos mil·lennis que arrenquen amb un geògraf romà i es clouen amb unes paraules de Juan Gabriel Vásquez.

Però la proposta de coneixement del llibre diria que sobretot és, més que d’anecdotari local i més enllà de la simple erudició amena, una fascinant lliçó de cultura general: la història de la nostra civilització, des dels romans i passant per jueus o musulmans, fins a nosaltres. Una història que, llegint una cita rere l’altra, es constata que pot resseguir-se a través dels que s’ha dit de la capital catalana. Perquè sembla que n’hagi parlat tothom.

Hi ha tres aspectes del llibre que val la pena destacar. Un són les cites que orbiten al voltant de 1714 i també n’hi ha una pila del període de la guerra civil, amb alguna perla d’anticatalanisme top del general colpista Queipo de Llano. També em sembla molt rellevant les mirades que es van redactar durant el darrer terç del segle XVIII, quan la ciutat amb port esdevé un important focus comercial que, a través de l’acumulació de capital, posarà els fonaments per a la industrialització del XIX. I finalment, ja situats al segle XX, que és la columna vertebral del volum, és fascinant resseguir com s’ha anat elaborant un imaginari de la ciutat amb dos puntuals: la Rambla i, des de la dècada dels vint, l’arquitectura de Gaudí.

Durant dues hores, amb versos i cançons i un àlbum de fotografies projectat a la pantalla, no es va moure ningú del Saló de Cent, com si la trobada d’amics i lectors generés una energia d’afecte que fes possible retrobar-nos amb aquell senyor de Barcelona. Es va reclamar un carrer amb el seu nom i Collboni va prometre anunciar aviat on es col·locaria l’estàtua que Permanyer fa tants anys que demanava: la que serveixi per homenatjar a Ildefons Cerdà, el pare de la Barcelona moderna. D’alguna manera el record de Permanyer va permetre que ens sentíssim altra vegada a una Barcelona bella, elegant i educada com aquella per la que va treballar el periodista Lluís Permanyer.