‘Soc fan’, de Sheena Patel: mediocritat postcolonial

Costa no pensar en el monòleg de Phoebe Waller-Bridge a Fleabag (2013) cada vegada que la narradora de Soc fan (2022) obre la boca. A les dues protagonistes les agermanen la imperfecció, la moral discutible i la confessió sense filtres: són antiheroïnes del segle XXI, arquetips totalment nous que sense la formació d’una consciència feminista, o postcolonial (en el cas de Soc fan), mai no se’ns haurien aparegut en una obra literària.

En la novel·la de debut de Sheena Patel, intimem amb una narradora sense nom, en la trentena, filla d’immigrants, precaritzada per les exigències de la indústria cultural. La seva vida personal trontolla tant com la seva vida laboral: té un xicot més jove a qui en el fons detesta (perquè no vol follar sinó fer l’amor) mentre desitja un home casat que li escalfa la bragueta i li alimenta les esperances, però que (qui ho hauria previst?) mai acaba de decidir-se per ella. Com sol passar, el desig frustrat condueix la narradora cap a la limerència més folla (com la de Dant amb Beatriu, però amb l’omnipresència de les xarxes). Insòlitament, la mania amb aquest home la porta a obsessionar-se amb una altra de les seves amants. La segueix a les xarxes dia i nit (això ha obligat la traductora, Elena Ordeig Vila, a avançar-se al DIEC i parlar d’estalquejar) i rabia amb ella perquè és rica, una nepo girl amb milions de seguidors que ho té tot de cara perquè ha començat la cursa en una posició avantatjosa. Entre els seus privilegis també hi ha el de la blancor: en un dels seus stories compra un bistec caríssim i el salpebra enrotllant-lo amb un drap preciós; els comentaris mostren una gran preocupació pel sacrifici d’aquest drap, cosa que fa veure a la protagonista que els blancs són molt “empàtics amb qualsevol cosa que no siguin éssers humans reals amb alts índexs de melanina”.

A Soc fan, reconeixem els petits i grans maltractaments de certes relacions amoroses (“Li envio un mail preguntant-li quan ens tornarem a veure i em diu que consultarà l’agenda”), però sobretot comprovem que les relacions estan desequilibrades per l’edat, la classe, la raça i el desig. Amb el seu amant platònic, la narradora descobreix el súmmum de la perversió racista (“Em diu que li agrada que el vegin en públic amb mi, el que vol dir és que li agrada allò que el meu color de pell diu d’ell a la gent”) i, de vegades, li venen rampells tolstoians: “El món està fet per a les parelles. Fins i tot les infelices”. La protagonista no només pateix els abusos d’un pervers narcisista i els d’un món racista a la contra, també la burxa la culpa dels “immigrants de segona generació” quan s’adonen que gaudeixen del privilegi de la realització personal, per mitjà de la cultura, que se li va negar als pares.

Amb capítols curts i sense pèls a la llengua, la novel·la es llegeix en un tres i no res. I al final què tenim? Un món penós i una protagonista antipàtica (Fleabag, recordem) que salvem perquè la gent que l’envolta és pitjor o perquè, amb un esforç de radicalitat antiracista, acceptem el dret dels BIPOC a no haver de doblar el seu rendiment ni justificar la seva vàlua en tot moment. Patel ens planteja la idea radical que qualsevol persona pot ser tan mediocre com els blancs.

Soc fan 

Sheena Patel 
Traducció d’Elena Ordeig Vila
Jaŋde Editorial. 240 pàgines. 22 euros