Per aprendre a llegir i escriure cal tornar a Flaubert

L’enyorat Lluís Izquierdo, professor a la UB, solia dir, no fa molts anys, que en aquests moments —el seu era si fa no fa com el nostre— l’única cosa que es podia pretendre ensenyar als estudiants de literatura, de la branca i la llengua que fos, era “aprendre a llegir”. “Aprendre” volia dir, en aquest cas, ser capaç de llegir a gust un text, entendre’l, avaluar els artificis que feia servir l’autor i fixar-se en les coses que posseïen un valor estètic. Si a això hi afegim que, quan s’aprèn a llegir, també s’aprèn a escriure, llavors arribem al propòsit d’aquest article.

Per aprendre a llegir i escriure, el millor serà sempre agafar un text d’alta qualitat, i més pel que fa a l’estil que pel que fa al “contingut”. A França hi va haver, temps enrere, l’exemple de Bossuet, que sempre parla de difunts i de religió, però posseïa una llengua estilísticament magnífica. Més endavant, quan va aparèixer Flaubert, Madame Bovary es va convertir en la referència per a un estil gramaticalment correcte, un lligam lògic entre paràgrafs, una bona sonoritat de la prosa i una precisió lèxica tan bona com la tria d’adjectius a la prosa de Josep Pla. Apreses aquestes lliçons, un escriptor ja pot llançar-se a escriure el que vulgui: potser la “història”, el plot o l’argument no ens interessaran, però si l’estil és ric, qualsevol llibre es llegirà amb plaer i amb profit.

Lluís Maria Todó va traduir l’any 1992 aquesta primera novel·la de Flaubert i va oferir als escriptors catalans —sense que se n’adonessin, perquè a Catalunya ja fa decennis que es practica una literatura “adàmica”, és a dir, sense que hi comptin els precedents ni la tradició, ni la pròpia ni la dels altres— l’oportunitat de convertir aquest llibre francès vessat al català en un model que només podia fer-nos bé. Òbviament hi ha altres models d’estil en català i en altres llengües, com Goethe —de qui surt quasi tota la prosa alemanya posterior— o les novel·listes angleses del segle XIX: pels llibres d’aquestes dones, la literatura que avui es fa en llengua anglesa, o altra, continua sent una de les més bones d’Occcident.

Un professor en tindria prou a aturar-se en uns quants passatges de la Bovary per fer que els alumnes quedessin astorats —ara, davant un llibre, més aviat s’esparveren, que és molt diferent: amb sorpresa o amb por, l’astor queda mut i molt atent, l’esparver crida i s’esvalota. Per exemple, el pentinat de la senyoreta Rouault, després casada amb el metge Bovary: “Duia els cabells partits en dos bandós negres que semblaven tallats d’una sola peça, de tan llisos com eren; els separava una clenxa fina que s’enfonsava lleugerament seguint la corba del crani i, deixant veure a penes el lòbul de les orelles, anaven a confondre’s al darrere en un monyo abundós, amb un lleu moviment d’onda als polsos, que el metge rural va observar per primera vegada a la vida”. (Un alumne també trobarà que potser mai s’havia fixat en la manera tan exacta que es pot descriure el pentinat d’una noia.)

Quan al capítol IV es parla de la festa de casament de la Roualt amb el metge, Flaubert en va tenir prou amb una frase per fer entendre que els assistents eren pagesos, i que els homes havien anat al barber el dia abans, com esqueia: “les orelles se separaven dels caps”. Llavors tothom sortia del barber amb les orelles com pàmpols.

Els alumnes es divertirien molt si haguessin de reproduir la famosa gorra del nen Bovary, a la primera pàgina del llibre: “Era un d’aquells barrets d’ordre compost [això és llenguatge de l’arquitectura, aquí molt escaient] en què es troben els elements de la boina de pell, del champska [una gorra molt habitual a la Rússia freda], del capell rodó, de la gorra de llúdria i de l’estrenyecaps; en fi, un d’aquells objectes desgraciats la muda lletjor dels quals té profunditats d’expressió com el rostre d’un imbècil. Era ovoide i inflada amb balenes, i començava amb tres botifarrons circulars; després, separats per una franja roja, s’alternaven rombes de vellut i de pell de conill; després venia una mena de sac que s’acabava en un polígon encartonat, cobert de complicada passamaneria, del qual penjava, a la punta d’un cordó massa prim, una creueta de fil d’or, a mena de borla”. Nabokov, quan ensenyava als Estats Units, feia dibuixar aquesta gorra als seus alumnes, i s’hi adelitaven.

Què us diré de l’escena premonitòria de l’enamorament de Bovary per la noia Roualt? Al metge se li ha esbarriat el fuet, i el busca: “Va començar a furetejar damunt del llit, darrere les portes, sota les cadires; havia caigut a terra, entre els sacs i la paret. Mademoiselle Emma el va veure: es va inclinar sobre els sacs de blat. Charles [que es troba rere la noia], per galanteria, s’hi va precipitar, i quan va allargar el braç en el mateix moviment que ella, va sentir que el seu pit fregava l’esquena de la jove, ajupida sota d’ell. La noia es va redreçar tota vermella i se’l va mirar per damunt de l’espatlla, mentre li allargava el fuet”.

I com això, tot el llibre, i tots els seus llibres. El súmmum d’aquest estil precís i sovint el·líptic per amor a l’art (metàfores, molt poques a l’obra de Flaubert, a l’extrem oposat de Proust) es troba en una frase de Bouvard i Pécuchet, l’última novel·la del francès, que Roland Barthes va comentar: “la roba penjava verticalment de l’estenedor”. Perfecte: som a Normandia, ha gelat, i la roba estesa no vola; a causa del glaç, cau estàtica, verticalment. Ja es nota que Flaubert tenia predilecció per l’ètica more geometrico de Spinoza.

Veieu que fàcil seria que els alumnes, a qualsevol nivell de l’ensenyament, tinguessin afició a la lectura.